dissabte, 11 d’agost de 2018

15.


La pena és una brasa que s’aviva amb el més petit alè de la desesperança. Vols desplaçar-te, discretament, per la vora, sense mirar-la. No aprofundir en aquella coneixença que et reclama cada cop que l’atzar et passa de llarg amb els seus miracles de salvament.  La vida té meravelles que no et deixa en cap consigna perquè les recuperes després, a la tornada d’aquelles caminades fracassades. I que van menjant-se les rodes dentades que configuren el mecanisme dels projectes. Ahir parlaves amb la humitat enganxada a la gola, amb aquell safareig de llàgrimes que viu al subsol de totes les pensades. Una inversió d’ànim, llargament pronunciada, ha emmudit de sobte amb l’evidència d’un altre fracàs. No progresses adequadament. Mires la taula, i el plànol conceptual que havies configurat amb els estris de les promeses. És un acompliment que mai no faràs. Penses que, després de tot, la torna d’un somni incomplert és un despropòsit.