divendres, 14 de setembre de 2018

43.


Dius que al calaix dormen tot un seguit de poemaris a dintre de la bombolla de l’inèdit. L’expressió és només una metàfora en la forma, perquè els treballs viuen escampats pel tot arreu de la casa. És un desordre voluntari, una necessitat per fer-los treballar en l’atracció i guanyar continuïtat i enllestir-los d’una puta vegada. Un desordre per incomodar-te deliberadament. Si vols espais, si vols buits, si vols una estada més perfecta, has d’emprendre el treball. No pots tocar res si abans no hi ha en el gest la decidida intenció de reescriure. L’obra no nascuda és el cèrcol de guix que dibuixa la policia científica per evidenciar la posició de la víctima caiguda. Sobre la taula del menjador, sobre el braç del sofà, sobre el capçal del llit, sobre la còmoda, sobre la cisterna d’aquell vàter de més que té l’habitatge i que no utilitzes, hi ha papers amb l’objecte de recordar-te que tens una missió inacabada. De vegades dubtes sobre aquell desordre planificat. De vegades penses que no fas altra cosa que reproduir el relleu geogràfic d’una nova campanya frustrada.