diumenge, 12 de gener de 2020

la resta de la vida

"plana sobre la vida
fulgors d'altres mons"
ANTÒNIA VICENS


Tots el mons possibles viuen a dintre de cada decisió que estem a punt de prendre. Tots els universos inobservables, com diu el senyor Hugh Everett. I cada possibilitat que imagines, més enllà d’allò que finalment ha passat, és fa certa. Tot de variables conjugant-se en el verb que estàs a punt de pronunciar o deixar reclòs en el silenci. En aquella força que va orbitant-te els gestos, decidida a prendre’t la voluntat d’aquella incògnita. Quan la qüestió roman oberta hi ha una eternitat d’existències disputant-se l’esborrany d’aquell guió que protagonitzarem en una futura jornada. Però tu no en tens cap al davant. Potser només una, la intuïció que, com diu Steiner, és una mena de saviesa que incorporem als nostres actes. A la resolució de l’objecte constant de ser totes aquelles coses que podem ser-hi. En pocs segons ens determinem la resta de la vida. I un tot de situacions que mai no vindran diuen adéu en l’afirmació o en la negativa. S’esvaeixen en aquell no-res que ens acompanya, uns instants, més enllà de les desfetes o la joia aconseguida. Un altre tu, resseguint la conformitat d’altres possibilitats que has obert en desdir-te, en callar, en somriure, només. En esperar que passés aquell oratge d’estridències. I llavors ja no fas aquella estada en les golfes de la casa que volies. Milions de personatges, copiats amb els teus deliris, es lliuren a les infinites conseqüències dels teus actes. Només un de sol, aquest que veus ara, aquest que et capfica en aquestes paraules, protagonitza aquesta cosa que t’enquimera. Aquestes petites aturades que fas per considerar si, en algun d’aquells registres copiats al dictat de coses que ni has dit ni has arribat a fer, viu un tu que ha sabut capgirar bona part dels greuges que teníeu i eixamplar el goig d’aquella cosa compartida.