dimarts, 11 de febrer de 2020

el pitjor que esperaven

“tota la nit t’he estimat clandestinament 
amb arrop d’oblit en les pestanyes.”
MARISOL GONZALEZ

El barandat que et separa, pel capçal, de l’habitatge veí, és una obra prima. Un tel d’algeps que traspassen les converses de l’altra banda, sense esforç. Aquella radiació invisible que apedrega la teua solitud i et furta concentració. I son. A l’altra banda hi viu una parella en discussió permanent. Una cooperativa de desavinences que funciona a base de crits, d’insults, de cops de porta que mai no posen fi a la baralla. Et fan pensar en els teus xinesos, el seu xerroteig accelerat, superposat. Aquella algaravia més semblant a un mercadeig, una subhasta. No té res a veure. A l’altra banda d’on ets ara, dues persones s’envien cops de paraula, amb una parsimònia que et fa pensar com de fastiguejats estan, fins i tot, per aquella confrontació que els espera al final del dia. Una partida de tenis sense esma. Te’ls imagines arrossegant els gestos. Dos éssers vençuts per les hores de la jornada i que s’enverinen de rancúnies amb aquella absència d’expectatives que van acumulant. De tots els guanys que els han fugit del rebost de somnis que hi tenien. Trobar-se, a la nit, és el pitjor que esperaven. Segurament es miren i reconeixen la fallida en el rostre de l’altre. I és això, precisament, el què no volen. Són dos miralls reflectint-se, mútuament, la fosca de la derrota.