diumenge, 16 de febrer de 2020

seus i escoltes

“Potser el secret me’l diran a l’orella,
xiuxiuejant, aquelles veus que escolto,
despert i vigilant, quan és nit alta.”
MIQUEL MARTÍ I POL

La dispersió dels alumnes al so del senyal que disposa el final de l’esplai sembla una boira que, en esvair-se, deixa entreveure dues joves, que romanen encara assegudes i alienes a la crida, en un seient del corredor. Les coneixes perquè van a les teues classes. I perquè has estat tutor de les pràctiques que han fet durant les darreres setmanes. A mesura que t’hi aproximes, va fent-se-te més diàfana la situació que comparteixen. Una plora en silenci mentre l’altra l’agafa de la mà. La subjecta, més bé. Perquè tot no siga pèrdua, penses. Si fos una exposició pictòrica el quadre podria dir-se decepció. I qualsevol espectador, per poc que s’hi fixés, ho entendria. Quan ets a la seua alçada et miren. Aquest divendres estàs desitjant que acabe. Marxaràs a casa, a la teua, tan bon punt poses fi a la teua jornada docent. Les hores precedents no has estat capficat en altra cosa. El goig de trobar-te amb els fills i celebrar l’aniversari imminent. No saps com ho has fet. Passar per la vora amb l’èxit, llargament assajat, de la indiferència. Això volies. Però la mirada que t’adrecen és tan intensa que no pots escapar de l’òrbita d’aquella pena. No et cal mirar el rellotge per saber que disposes de temps per atendre aquella sol·licitud d’auxili. Així que seus i escoltes. Totes dues fan les pràctiques al mateix centre on, justament hi ha una vacant. La directora, durant una entrevista de seguiment que vas fer, te’n va parlar. I ja et va fer sabedor de la intenció d’incorporar a una de les alumnes. Les dues han fet una llarga trajectòria de confluències i per això són amigues. Sovint les has reconegudes en aquella complicitat feta de riures i de silencis. Per aquest motiu el desenllaç salomònic no pot ser més traumàtic. Només parla l’afortunada. Demana disculpes una i altra vegada per aquell èxit. L’altra no diu res. No saps si fa un esforç de prudència o si simplement mira de treure’s les espines de dintre amb discreció, civilitzadament. Descansa en aquell posat absent. De fet, a cada disculpa de l’amiga la veus més apartada. Les frustracions fan migrar l’autoestima a llocs profunds i foscos. Nits que arrosseguen i poden esdevenir perillosament polars per al teu ànim. Així que intervens. Parles. I quan ho fas no saps si enraona el professor que fa pedagogia d’aquell moment de crisi o només l’home que ha viatjat lluny de totes les coses que estimava.