dimecres, 19 de febrer de 2020

si no ets paraula

“No és més que pura i simple
qüestió d’autodefensa
que enfront del mal de viure
s’aferra a la devota
passió per l’escriptura.”
PONÇ PONS

Escrius perquè sempre et saps vençut davant de qualsevol circumstància. La necessitat de verbalitzar allò que t’ha colpit. La vida et va dictada d’emocions que no saps com defugir. I llavors arriba la paraula i mires de ser precís en aquella descripció que se t’ha atansat davant la mirada, atenta o perduda, tant fa. Les coses esdevenen al teu pas i t’interpel·len. De vegades amb la transcendència d’un allau de confidències que no poden ser menystingudes. De vegades amb la cadència sense esma de qui llangueix d’esgotament després de l’aventura ininterrompuda de les hores. Escrius perquè tens la inquieta condició del pensament avivat de mots que es belluguen, que vibren a cada impacte que fas sobre la realitat que t’empresona. Perquè tot et toca amb un corrent que t’encén les expressions com el llampec d’una tempesta llunyana. Escrius perquè el silenci no s’impose com una mort, una tona de sorra que t’aixafe l’alenada de cridar, un coixí que t’ofegue ni el dolor ni l’estima. Et precipites de paraules perquè l’existència és una pantalla pixel·lada de mots que diòptrien l’entesa dels avenços. I per això escrius. Serenament escrius. Bojament escrius. Salvatgement escrius. Et retornes el sentit d’aquest sense sentit que és viure. Estableixes un ordre en les petites seqüències de cada paràgraf cal·ligrafiat, de cada vers imprès de tinta, de cada pàgina que regires resolta de descripcions i pensades. Escrius perquè necessites ser. Transcendir. No disfressar-te amb la gran mascarada que és l’objecte de la glòria. Escrius sota la constant de cada instant que et toca la pell vibràtil del dedins i la consegüent deflagració dels seus efectes. I en això, t’eternitzes inevitablement. Escrius, i solidifiques així una passió que t’arrenca, figuradament i transitòria, la insuportable sensació de no ser res si no ets paraula.