dimarts, 25 de febrer de 2020

som res

“Som la pura fragilitat que es pensa a si mateixa”
JORDI LLAVINA

Li has llegit a Hannah Arendt, amb cert estupor que, marginats de la cíclica del viure, als éssers humanas només ens queda acceptar la nostra incondicional mortalitat. El final abrupte. Confiar en els vius que hi seran després de nosaltres el relat d’allò que vam ser. Amb els apunts més o menys precisos de les coses que tocàvem. Ens han acoblat a la natura en una inadaptació permanent. Com una anomalia. Aquella part orgànica que el cos rebutja com aliena. Que no és originària de la seua anatomia. Cada partícula d’aquest món col·labora per la supervivència. Cada molècula. Cada petitesa és un tot, que s’hi reinicia per afavorir la continuïtat. Fins i tot allò que pensem desfeta és només el silenci momentani, previ a la naixença. La natura ha sabut escapçar de sí mateixa l’egoisme per mantenir-se invicta. Nosaltres, però, som el sabotatge. La constant d’una depredació sense aturador. Agafem sense incorporar. Som una avarícia cega. De cap cosa de l’entorn resultem aliats. Avancem en línia recta, sense horitzó, sense propòsit. Només alenar. La vida és un beuratge que ens empassem a glopades sorolloses. I precisament per això, som un relat fàcil de silenciar. D’interrompre. Una fragilitat en desplaçament. Estem sols. Diu el llibre del Gènesi que Déu va aprofitar el fang per fer-nos. Improvisació. Matèria tova. I això som. Una figura eixuta i feble. Un guarniment sense efecte en el paisatge del món. Res.