dijous, 26 de març de 2020

amenaça

“Estimo el meu error concèntric”
MÀRIUS SAMPERE

Has d’eixir. La inevitabilitat del fet te la dicta, amb certa urgència, el rebost ple de teranyines. Has arribat a fer àpats amb tot de coses que, barrejades, no sabies ni que podien fer una menja profitosa. Però la situació aviat pot agafar quotes de desesperació i ja no pots aguantar més. Has de trencar aquest confinament, ni que siga durant el breu període d’una hora, fins la botiga de queviures i aprovisionar-te per a una quinzena més. El termini prorrogat pel Gobierno. Et prepares conscienciosament. L’exterior és ara un territori hostil i el silenci, amenaçador. Et cobreixes les mans amb els guants de làtex que ja has fet servir en més d’una ocasió, però són els únics que tens. Groguegen a les puntes a força de les fregues amb alcohol a les que els has sotmès després de cada ús. Vas amb molta cura. Poden trencar-se i no saps quan podràs tornar a tenir-ne uns. També disposes d’una mascareta. D’aquelles de pintor. I també ha patit el teu desfici higienitzador. Et poses unes ulleres de sol i t’apuges la caputxa de la jaqueta. No saps per què, realment. Et mires a l’espill del rebedor. Estàs convençut que amb aquell aspecte afegiràs una nota d’inquietud més al carrer. Plou una mica. L’asfalt està mullat. El imperceptible repic de l’aigua sobre les superfícies de metall és l’única cosa que parla. Avances escoltant la teua pròpia respiració. Exagerada. Com en aquelles pel·lícules on els astronautes caminen per la superfície deserta d’un planeta desconegut i prenen aire, a dintre del seu casc, com si s’ofegaren. A la porta del supermercat un guarda de seguretat va fent indicacions amb la mà per permetre l’entrada. No hi ha gaire gent. A la vora té un dispensador de guants de plàstic. D’aquells més senzills que agafes abans de tocar la fruita directament. Li ensenyes els que portes, per si cal que te’ls convalide i et mira amb certa aprensió. Arrossegues un carret de plàstic. T’endinses i quan et creues amb algú, hi ha uns segons de dubte abans d’avançar-se pels costats. Qui passa primer? I per on? Com un joc de pillar pertorbador. Vas agafant coses de la llista que portes a la mà. Trobes de tot, afortunadament. Fins i tot paper de vàter. Hi ha un palet amb un grapat de paquets. Et quedes mirant uns segons. No saps què fer. A casa hi queden una mitja dotzena. Decideixes agafar-ne un, de petit. Per si de cas. La troballa t’afegeix un pic de bon humor. I tota l’estona un pensament. Obsessiu. No et toques la cara. Faces el què faces, no et toques la cara. Et ve al cap, de sobte, la pel·lícula d'Amenábar. I aquell “tócale la cara, Víctor!” Aquell joc de nens esgarrifós i inquietant. Somrius. Pagués amb targeta, en arribar a la caixera. Dius bon dia, agraeixes, t’acomiades. Que no falte mai l’exercici de l’amabilitat. Ni que siga rere una màscara protectora. Tornes a casa. Obris la porta i deixes a dintre la borsa amb els queviures comprats. Et treus les sabates i, amb la pistola de desinfectant que has deixat prèviament a la vora, ruixes la sola. Els guants te’ls treus amb més cura que no abans de posar-te’ls. Primer, però, te’ls has fregat amb gel hidroalcohòlic. Després et rentes les mans, ja despullades, amb sabó. I, en acabant, et treus la mascareta i la roba. Ho agafes tot amb aprensió i ho diposites a la galeria. A continuació et poses sota la dutxa i et grates la pell a consciència. T’imagines a dintre d’una càmera de descontaminació, com un personatge de “La amenaza de Andrómeda”, però la versió de 1971, el primer film de ciència-ficció que vas veure. Tenies huit anys i anaves amb ton pare, al cinefòrum. Al Patronat del poble. Un aplec d’amics inquiets que no va durar gaire. Recordes el soroll del projector, instal·lat al mig del passadís, entre l’ordre de les cadires de boga. La fascinació d’aquell metratge sobre el breu llençol penjat a la paret del fons de la sala. El somni posterior que durà tota la nit. Tota la vida, potser. T’eixugues el cos. Poses la compra al seu lloc. Treus embolcalls innecessaris i els introdueixes al cubell de les escombraries. Fas gestos entre l’aprensió i la prudència d’un artificier. El rebost s’omple de nou i respires. Abans de relaxar-te totalment, et tornes a rentar les mans. I escrius sobre el portàtil, que fa olor de desinfectant tota l’estona.