diumenge, 1 de març de 2020

l'exigència d'existir

“Ara que ja no ho saps ni t’interessa, 
has arribat mai a estimar com cal?”
SEBASTIÀ ALZAMORA

Feia temps que no et somiaves vivint en una casa crescuda de desperfectes. Fràgil. Amb aquelles tempestes que l’assetjaven i que no podia suportar. Tot de filtracions i humitats que feien malbé les parets i els llibres. En el somni ets conscient que tens un altre lloc. Un de millor. Més estable. Una fermesa que pot acollir-te. I abans mateix de despertar ja ets treballant en la mudança. Mai no l’acabes abans d’obrir els ulls. Perquè és una empresa complicada. La ruta de tornada mai no és senzilla. Una xarxa de carrers incomprensibles, malgrat la familiaritat amb la que els passeges. Obris els ulls sota una claror minsa. Un sol mandrós, que sembla poc compromès en la tasca de posar llum sobre les coses. Potser és només que tornes a la realitat amb una mirada abatuda. Perquè recordes en quines circumstàncies vas començar a tenir-los. La provisionalitat imminent que significaven. La pèrdua de tot allò que tenies acumulat fins el moment. I t’entristeix veure de nou els senyals del canvi. Aquesta cíclica que no acaba mai. Un viure interromput constantment d’encreuaments. De decisions incertes. De tries superades per la manca d’esperances. Els absoluts són quimeres que adornen només el paisatges de les pensades que fem durant la calma. Aquella sort de migdiada en les petites illes del viure. On no hi arriba la cridòria de les desfetes. El terra és, però, de vidre. Trencadís. Poc ferm. Fem passes de ball per enfilar-nos al més lluny. Però no sempre pots mantenir el ritme. La irregularitat que imposen les circumstàncies no suporta aquella coreografia que et vas bastir a la casa dels idealismes. La finitud de les coses és una imposició que ens costa acceptar. I viure. La substància corrosiva que fa agra l’alenada. I malgrat tot, te l’has d’empassar per mantenir aquella aparença d’invicte que demana l’exigència d’existir.