dissabte, 28 de març de 2020

màquina

“Tot és perfecte i just dins el seu àmbit.”
MIQUEL MARTÍ I POL

Et lleves d’hora. Molt d’hora. Tot i que el dia va sobrat de temps, ara. La reclusió té aquestes coses. Una producció de recursos constant als que costa donar eixida. El primer cafè amb llet el fas assegut al sofà, amb el darrer diari en paper que vas poder comprar fa tres dissabtes i la lectura del qual has fet condir durant tots aquests dies de confinament. La flaire del beuratge, recent fet, escampant-se per l’habitatge, com un ungüent sobre un cos adolorit. El silenci és un estat invariable. És el pentagrama sobre el que escoltes la imperceptibilitat del mecanisme de rellotgeria de la cuina, el cruixir de les pàgines dolgudes de la premsa, que no suporta la tensió a la que intentes sotmetre-la perquè no es marceixi i interrompa la llegida. Els petits efectes de la dilatació dels barandats, que van agafant la temperatura dels radiadors davant la insistència d’un hivern que no acaba d’exhaurir-se. Però de tots els que ets capaç de percebre hi ha un, d’insistent, que és el que més t’inquieta. És un de bategant, que sembla emergir de les profunditats de la terra. Com una maquinària antiga, amagada a un soterrani. De vegades fa un ritme lent, de vegades precipitat i, de vegades, s’interromp sobtadament. Malgrat la seua presència en la casa, cap objecte sembla patir els efectes de la seua percussió, llevat del teu ésser, que vibra imperceptiblement a cada palpitació, talment com l’aigua d’un got davant l’estrèpit del trànsit proper. Proves d’apropar l’oïda a les parets que limiten el veïnatge, com si amb aquell gest d’ingènua tafaneria pogueres endevinar-ne la procedència. Però no saps d’on ve. Només saps que, en ocasions, et pren tota la capacitat de concentració, ferida de curiositat per endevinar-ne l’origen. Has pensat en preguntar els residents del costat, per si de cas ells també noten l’empenta d’aquell engranatge misteriós. I mirar d’endevinar, en la mirada de contrarietat d’algú, qui fa servir aquella màquina. De moment, però, no has gosat fer-ho. Et preocupa més el risc que algú t’encomane la infecció, ni que siga involuntàriament. La màquina, ara mateix només marca el ritme de la teua curiositat. D’ací unes hores, quan et poses en feina, emmudirà en un silenci més inquietant. Imagines, només. Imagines que és el mecanisme que mira de posar en funcionament la vida que teníem i que quan aquesta agafe una mica d’embranzida, s’aturarà i la deixarà anar en aquella inèrcia a la que ens tenia acostumats. Fins la propera aturada.