dilluns, 30 de març de 2020

plagi

“Tot és suau, i aquests instants que passo
configurant records que no he viscut
són uns instants d’intimitat extrema”
MIQUEL MARTÍ I POL


Et despertes dues hores abans d’allò que t’has programat durant el confinament. No pots respirar per una sobtada congestió nassal que et desperta tot d’alarmes que fa dies que tens enceses. Et practiqués una auto-anamnesi d’urgència. Malgrat els pics extrems de la teua hipocondria, resols que no hi ha motiu de preocupació. No has tingut contacte amb ningú des que vas tornar a casa. Repasses mentalment les eixides que has fet. Dues, des del principi de la reclusió. Avituallament. A l’armari de la cambra de bany trobes un nebulitzador. Després d’agitar-lo per comprovar que hi ha suficient contingut, inhales unes petites gotes amb un entusiasme, potser, exagerat. Als pocs minuts ja disposes d’una capacitat respiratòria semblant a la normal, però a cada inspiració sents una coïssor que t’incomoda. T’impedeix treure atenció a una cosa tan automàtica com agafar aire. Vols que el teu cos s’hi faça càrrec, com sempre, amb l’acostumada eficàcia. També has descobert que tens una veu rogallosa, propera a l’extinció per afonia. Fas un desdejuni de torrades amb melmelada de tomaca i cafè amb llet endolcit amb mel de romer. Tornes a cercar a la farmaciola. Al fons hi ha una capsa amb pastilles de clorat i hi diposites una sobre la llengua perquè es dissolga lentament. La nova jornada encara no ha enretirat la fosca dels carrers. T’instal·les al sofà i mires de llegir una mica. Però als deu minuts d’encetada la lectura, sents la pesantor de la son interrompuda abatre’s sobre les parpelles. No trobes voluntat per mantenir els ulls oberts. I et deixes anar. I quasi de seguida somies que ets despert, llegint. Una història on algú altre llegeix, al seu cop, una realitat literària alternativa, assegut còmodament a un sofà de braços lleugerament ombrívols i desgastats. Un relat sobre un home que descriu el fred de la seua infantesa. Una fredor que regalima per les parets de sa casa i de les relacions distants, abismals, amb pares i germans. Un gebre que ha anat cobrint-ho tot, com una pàtina de pols. I aquella història t’agafa de les mans i te les refreda fins que ja no pots sentir el tacte del llibre que subjectes, i et puja pels braços, et pren la gola, no et deixa respirar. Vols eixir d’aquell úter desagradable en el que s’ha convertit aquella ficció i estossegues sorollosament, violentament, com si fos el plor d’un recent nascut. I llavors t’incorpores i encens, de nou, el llum de la tauleta de nit i et tornes a descobrir congestionat, dues hores abans del que tens per costum despertar. Amb una veu rogallosa, propera a l’afonia dius, buscant convicció, que no passa res, que allò no pot ser la temuda infecció. Després desdejunes, t’aboques mitja farmaciola pel nas i per la gola i et disposes a matar la llarga espera fins l’hora de posar-te en feina, amb una novel·la que parla d’algú que té una infantesa freda i distant amb els seus. Tens un record llunyà d’aquell argument i penses que, d’alguna manera, has estat plagiat en les primeres hores d’aquella jornada. Però no sabries com provar-ho.