dimecres, 25 de març de 2020

tasques pendents

“Enyore un temps que no és vingut encara”
VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

Hi ha institucions que encara són coves fosques, humides, amb aquella olor de resclosit que augmenta en la mesura que vas recorrent i aprofundint en les seues interioritats. També notes la ferum en boca d’aquells que l’habiten, quan ens diuen alguna cosa. Aquell alè fet de podriments pretèrits. Aquella infinita digestió que fan d’un ordre antic. I la simplicitat dels continguts, la vana lluentor d’allò que et fan arribar, la grandiloqüència que fan servir per parlar-ne, et produeix una sensació de vergonya aliena. La imatge d’un anacronisme patètic i trist. Perquè fa vergonya pensar que algú, en algun lloc més entenimentat, més civilitzat, puga escoltar aquest sainet. I enlloc de suposar una motivació afegida a les circumstàncies excepcionals que estem vivint, et deixen una profunda sensació de descoratjament. Tota la modernització a la que han tingut accés ha passat només per les joguines que són motiu de la seua feina. I fins i tot fa por pensar que aquella concentració neuronal hi tinga accés. Perquè l’argumentari, els fonaments, la seua raó de ser en aquest món actual, és buit. L’arenga castrense té allò de passat, de cosa morta. Se t’aviva de cucs la memòria quan ho escoltes. És francament decebedor que hagen decidit afegir a l’escenari de les novetats oficials algú que creu que protagonitza una invasió hostil i encara viu l’uniforme com si visqués ancorat al segle XIX. I que pensa que aquell vocabulari que el fa trempar a cada toc de retreta, ens pot apujar la esperança des d’aquest confinament. Fa por assumir que part de la responsabilitat d’aquest moment l’han deixada en mans de gent que només sap fer la o amb el canut d’una escopeta, francament. Actualitzar les forces armades hauria de suposar no solament canviar-los el discurs, sinó oferir-los un llenguatge i una formació que els faça descobrir que la ciutadania que els escolta no som reclutes uniformats en el pati d’una caserna. Tan de bo s’ho apunte algú  a la carpeta de tasques pendents per al món que vindrà.