dijous, 9 d’abril de 2020

allò que has de veure

“Cap silenci no pot
dallar l'esclat de l'alba.”
MIQUEL MARTÍ I POL


No ets soldat. No ho has estat mai. Sempre n’has marxat, ostentosament, en direcció contrària. T’entristeixen aquelles proclames d’ardor guerrer, el trist paper que fan rere el faristol, amb aquella conjugació analfabeta, entre la mort i l’esperança. Aquell desig d’igualar tothom en el recel a la vida. Aquella uniformització, humiliadora, que busca acotar-nos el cap per no respirar-nos l’aire de ser homes. El valor és viure i deixar viure. I aprendre que cedir no és debilitat, sinó generositat i empatia. Dels petits calaixos del moble de l’entrada treus una petita llanterna que fa servir LEDs per aclarir la fosca. Li la vas comprar a algú que recorria els vagons del tren, pidolant una ajuda i, a canvi, oferia estris inusuals i poc pràctics. Prescindibles. Llavors ho pensaves així. Aquesta nit, però, et sembla una eina perfecta per travessar de nou els passadissos de la finca i l’escala, sense fer servir la il·luminació comunitària. Són les dues de la matinada. El raonament pràctic de la darrera excursió et serveix ara, també. Una sola clau, per tornar-hi. Una roba fosca. Uns peücs amb sola de goma. Més gruixuts, perquè són d’hivern. Guants de pell, perquè són negres. I la boca coberta amb un mocador d’aquells de bandana, també fosc, assegurat al rostre amb dues gomes elàstiques i amb el que t’improvises, des de fa uns dies, la necessària profilaxi per eixir de casa i comprar queviures, a falta d’aconseguir-ne d’aquelles més autèntiques. T’has vist uns segons a l’espill i sembles un dolent de pel·lícula còmica. Les portes tallafoc ja no fan soroll. Aquesta vesprada les has impregnat amb un rajolí d’oli lubricant, preventivament. I com diu l’anunci, torna a funcionar. Si més no, en funció dels teus propòsits. El silenci és tan abassegador que, per un moment, tens la sensació que tothom és alerta, atent als teus avenços. També has afluixat el moll de tancament automàtic de la porta del pis de dalt. Potser un pèl massa, perquè triga una eternitat en impedir per complet la minsa claror que arriba del desllunat. Així i tot l’acompanyes amb la mà per no permetre-li el més petit senyal de desplaçament. Davant la porta del pis fas una inspiració profunda. Com quan volies treure’t l’abraçada d’aquella ansietat que t’empaitava sempre per darrere i t’empresonava l’alè rere l’estèrnum adolorit. Amb el dit índex de la mà dreta empentes la fulla de la porta, que es mou lentament cap a l’interior. Ella et va dir que seria oberta si ho feies. I té tanta explicació com qualsevol altra de les coses de les que has sigut testimoni els darrers dies: ninguna. El valor no té lògica. És una precipitació, una contribució arriscada, una temeritat assumible. Tanques la porta rere teu i encens la petita llanterna que deixa al descobert un habitatge idèntic al teu, però sense mobles. Sense efectes personals. Sense senyals d’una ocupació anterior a aquell buit. Només ella, la nena petita, que riu acomboiada des del ventre fosc d’alguna habitació i et diu vine, vine. Un calfred, com si fos un dit gelat, et recorre, parsimoniós, l’irregular trajecte de l’espinada.