dijous, 2 d’abril de 2020

sona

“A voltes cau una cortina espessa
damunt de tot, i tot esdevé estèril.”
MIQUEL MARTÍ I POL

Sona l’alarma del mòbil. Insistent. Penetrant. Reptes per l’habitació envaïda per una llum insòlitament crepuscular. Et treus de sobre la nit a les palpentes. Les entranyes de la dutxa criden que no hi ha aigua per despullar-te el son. T’escup dues vegades als peus, amb un menyspreu insòlit i després emmudeix. A mig vestir-te la derrota sona el timbre de la porta. Et quedes palplantat al rebedor mentre algú, a l’altra banda, espera. Mires els moviments de nerviosisme que filtra un feix de llum sota l’entrada. L’ombra d’uns peus que s’hi desplacen d’un costat a un altre. Piquen a la fusta. No goses obrir l’espiell. Escoltes uns esbufecs d’impaciència, desconeguts. Decideixes ignorar-lo. Vas cap a la cuina. La torradora està espatllada. El pa, carbonitzat, t’envia senyals de fum perquè desendolles l’aparell. Sona l’alarma d’incendis per primer cop des que la vas instal·lar. Obris la finestra de la galeria. Regires la nevera, famolenc. Et sonen els budells. Hi ha coses allí dintre que no recordaves tenir. Alguns articles han pres l’aspecte fastigós de la indiferència. Sona el telèfon. Mires la pantalla i veus un número que recordes vagament. Agafes l’aparell i escoltes, però, curiosament, la veu, no et sona.