esperança organitzada

“Cuéntame cómo mueres.

Nada tuyo es secreto”

GABRIEL CELAYA

Malgrat tot has de seure en un espai, disposat en cadires arrenglerades, durant unes hores, per esbrinar si la sort o el sistema, en una confusió constant, tenen alguna cosa per a tu. Entre el dit índex i el polze de la mà dreta subjectes un bocí de paper amb un número que valida el teu lloc en aquell encaix. Mires, més sovint del què voldries, la pantalla canviant que anuncia les crides. Fa estona que és immòbil. Com tu. Com tot. Comparteixes neguit amb gent que ve vestida de derrota. Com si el dubte s’hagués imposat sobre l’estètica. I barregen la comoditat d’un xandall amb una altra peça de roba que fa insòlit el conjunt. Com si marxar de casa hagués estat més bé una urgència. Una precipitació. Una mala pensada. Amb petites carpetes blaves, sense gaire contingut, que subjecten com un salvavides. Miren sense convicció el decorat d’aquella obra. Observes aquella claudicació que porten en els gestos, aquella renuncia afegida. Se t’encomana i no vols. Vols ser-ne invicte d’aquella percepció aliena de la derrota. No vols militar obertament en aquell exercit vençut. Tu ets creatiu, et dius, sense gaire fermesa. Ets algú que sap treure de l’adversitat un motiu de lluita. El fang de la teua obra esdevé després de la tragèdia de l’oratge. La tristesa, deies, és el teu particular estat de gràcia. Però la veritat, que va imposant-se al teu raonament escàpol, et fa veure que res del que has fet fins ara, ha trobat motiu de reconeixement. I que aquell acomiadament t’incapacita per trobar una eixida. El paradigma de ser-hi fora i, alhora, empresonat de renúncies. Perquè sembla que el món sencer s’ha capgirat en contra teua. El comptador avança. Fa un soroll innecessari. Està pensat per vèncer la suposada cridòria dels agreujats. Però només aquell insistent xiuxiueig, de secreta confessió, surant per l’aigua tèrbola d’aquell silenci que us manté a tots disciplinadament en la desfeta. Tot i el que ningú puga pensar, la dignitat fa una remor imperceptible. És una demanda afluixada, eixuta. La dignitat de mantenir-se no s’exposa perquè obligaria a mostrar la vergonya d’haver perdut alguna vegada. Aquesta és la ferida que més cou en aquesta batalla perduda.

un món que no existeix

"...que he sido arruinado por tantas marchas y contramarchas

que ansío la inmovilidad perfecta y la prisa impecable

que no soy lo que soy ni lo que no soy..."

RAFAEL CADENAS

Nova aturada. La tasca d’existir s’ha fet estranyament feixuga. Costa modificar-se l’ordre de les coses quan no pots implementar cap recurs de cap rutina. Et lleves i, a la pregunta de quin propòsit, només hi ha una llarga cantarella. Un interminable fil de música prologant una resposta que mai no arriba. Esperes. Pacientment. Amb una voluntat encara no doblegada per l’allau de frustracions que t’habilita el dia, a cada nouvinguda. I aquella música, reticent al teu prec, s’hi manté invariable. A l’altra banda dels teus desitjos no hi ha ningú. Imagines, per superar l’espera, que hi ha un grup d’experts en la derrota, que fa conclave de la teua situació. Prepara una resposta. O una excusa. O simplement espera que la música que et fan escoltar resulte dissuasòria per a aquella tenacitat. Surts al balcó, momentàniament, per respirar. L’escàs paisatge entre els edificis que et limiten la mirada. Respires dies grisos. Cendra humida. L’aire pesant dels esdeveniments. En un racó del dormitori tens la roba de córrer. I ben a la vora, un munt de justificacions que et fan girar cua i no agafar-la. La música continua. I la follia llunyana d’un món aliè, atrafegat de tasques. I tu marginat de tot aquell desfici. Has emplenat l’agenda amb un tot de feines que no faràs. L’ús contrari. Et prepares per a resistir l’atractiu de les coses que voldries. Ajornament. Finalment penges el telèfon. Abans d’arrossegar-te per l’ordenat buit de l’habitatge, mires un instant el bellugueig de les cortines que vesteixen aquell punt de guaita cap a l’exterior. Aquella negada condició de translucidesa. Aquell tel defensant la idea d’un món que no existeix.

resignació

“...com el canvi futur, perquè el temps

va passant, i ara no surts de casa,

i et fa por que el poema se’t negui, resolut.

Et ve de la ciutat, que veus pels vidres,

una lluïssor tènue, de dia ennuvolat,

i l’elegia deixa de cercar

els estímuls externs que no ha tingut.”

De “Strindberg”. FELIU FORMOSA

La contrarietat és un truc de telèfon a primera hora del matí. Les hores moren, de sobte, albades. D’aquella petita solsida trobes voluntat d’eixir. No és una enèrgica disposició a la superació. És la fugida que, com totes, vol dibuixar un territori distant entre el teu cos i aquell aplec d’adeus que han vingut a visitar-te. Treus les esportives del racó on fa setmanes que tracten amb l’oblit i la seua germana més física, la pols. Treus aquella roba que s’ajusta com una veritat incòmoda al teu cos, gras i vacil·lant. I agafes el clauer retornat perquè la lleugeresa que l’habita té les dimensions més amables per a encabir-se en aquella petita butxaca que les assegura, com un guant, a la carn de la teua anatomia. Baixes les escales amb la condició d’un optimisme fràgil, sense autoria. El carrer és un buit d’atmosfera fresca, d’aire d’estrena. En girar el primer cantó t’hi trobes amb la sinuositat perfecta de la geografia de la serra, ablamada d’arbres. I un estol de núvols, aferrats al cim i aquell gris profund alertat d’aiguats. T’atures, et treus les ulleres de sol, innecessàries i observes, com si fores, en realitat un llegidor expert d’oratges. I al dictat de la teua particular tempesta interior decideixes tornar-hi a casa. Justificat per una prudència que és alhora mandra que és alhora decepció que és alhora derrota. En el trajecte breu, fins la cancel·la, trobes el reflex d’allò que volies ser abans de la claudicació. I un home clivellat, carregat d’espatlles, recorre el camí amb una resignació que et fereix l’alenada. Hores després ets a casa esperant aquella pluja que mai no arriba. El finestral obert i les bafarades d’aire humit que carrega sobre la casa. Els ocells joguinegen a l’altra banda del carrer. Només hi ha aquell diluvi de refilets. Tu, a dintre del teu nínxol. Acomplint el precepte d’aquell exili que t’han agafat les coses que abans vivien. 

les coses que s'ofeguen

"De vegades la veritat vola tan baix que batega arran de terra."

EVA PIQUER

Has tocat fons moltes vegades. I saps que no sempre esdevenien fallides significatives. En ocasions senties la transitorietat d’aquell instant com una obsolescència empeltada a una mena de garantia afegida a aquella gravetat que l’etiquetava de descrèdit. Una dissolució a la llum d’allò que realment desitjaves. S’esborraven els efectes quasi a l’instant. I això fa que en recordes poques, d’aquelles ocasions. Hi ha escenes diàfanes, però. Els números vermells que t’escopia el caixer i anunciava la sagnia de tristeses que t’emportaries a casa en saber-te desnonat de l’amable normalitat que els altres encara podien gaudir. Les nits insomnes, vigilant la vida nouvinguda d’un infant aprimat d’expectatives. Les portes de l’ambulatori, al cor d’aquell hivern que us va congelar els ànims sota aquella diagnosi terrible que embrutava la resta del futur. Cadascun d’aquells moments són com profundes basses de reg, aturades d’aigua freda, que han anat engolint-te fins que trobes la superfície rugosa i imperfecta de la base i on hi creus trobar allò que afegirà aquella empenta que necessites per reeixir-ne. Vols pensar que és la seqüència, normal i lògica, d’aquesta història cíclica que t’ha tocat protagonitzar. I de la que ningú no en sap res. Així que vesteixes el cos de l’angoixa amb la bonhomia i el bon humor. Fas acudits fàcils sobre una actualitat desconeguda i aliena. Esmoles un ingeni facturat d’ocurrències. Mentre, el tren de l’oportunitat passa de llarg i s’allunya cada matí. Encara ningú no fa calendaris on poder trobar-li els festius a la derrota. Tocar fons és la circumstància definitiva de les coses que s’ofeguen. Al final d’aquest apunt de pànic et preguntes si vindran recuperades les hores amb una nova i enèrgica alenada.

vindran de nou

“Potser aquells soldats van somiar que serien herois –potser els hi hem convertit nosaltres en el record–, però quan estaven entaforats a les trinxeres eren senzillament pobres víctimes, carn de canó, " titelles de la història".

I el que és pitjor: ells se'n van adonar aviat.”

LAURA SERRA

(Diari ARA, 1/10/2016) 

La condició desidiosa de no voler entrar-hi en el pensament de les coses que ocorren. L’abraçada de l’odi, esprement les circumstàncies. Aquell deu absent pregat fins l’extenuació, que abandona les esperances promeses. Mires el món espantat en la seua follia. Renunciat a entendre’s. Presoner de cada fita de venjança. Escoltes aquell lideratge acumulat de despropòsits, la tempesta de sang que grata les portes. Penses que la història és un condemna que la humanitat no pot defugir. No podem fer res, potser, davant la seua cíclica resolutiva d’exterminis. I aquell silenci enclaustrat al fons de la boca dels homes que admiraven la pau de les hores. Quin crit? I on? Sembla que estem preparats per afusellar-nos de nou les conviccions. Deixar-nos vèncer. Vindran, de nou, i no farem res. De nou.

silenci

“Déu nasqué del silenci
per crear-hi una vida incessant,
un batec sense fi.”

CARLES DUARTE

El silenci són sèries de quinze rajoles en el camí del teu desfici. Una anada i una tornada defugint destinacions. És també la compulsió d’aquell dit que treu percentatge a la bateria dels avisos cada cop que prem el vidre per saber-te recordat. I és la mirada enfangada en la pàgina d’un llibre que no acaba d’avançar. El silenci és aquell estat de permanent alerta definint els sorolls extraordinaris per sobre de l’enrenou de la rutina. És també la llibreta avivant-se de pensades. I la molècula que viu en la memòria de l’olfacte. I l’arbitratge sobre les pauses que exerceix el calendari. I la sincopada execució de les busques del rellotge tisorant el temps i fent-lo engrunes. El silenci és la insípida claror que garbellen les cortines. I l’aspre del sofà en la seua planura immensa.  I les restes del sopar que no enretires i fan aquell escenari de desídia sobre la fusta de la taula. 

circumstàncies exhaurides

“Sota la terra erma,
remuguen històries
les arrels somortes.”

NÚRIA NIUBÓ I CABAU

Se’t fa estrany el teu propi cos. Et costa habitar cada renuncia de moviment que fa. Cada desplaçament. Cada gest que no ha estat objecte del discurs que projectaves. Albires personatges antics en cada racó d’aquesta anatomia que et transporta. Veus, per exemple, els peus del pare i la pell grafitada de petites venes varicoses a prop dels turmells. Veus un ésser diferent fet de petites condicions d’altres éssers que ja no hi són. I en ser-ne conscient trobes que t’imperfecciona aquesta estada. Incomoda aquesta permanència inert que tens. I ja no saps si et trobaràs un guió més llarg sobre el paper de la vida. Tots els matins, a trenc d’alba, surts al carrer i corres. Amb aquell esforç mires d’imposar-te sobre l’evolució del canvi. La teua particular dissidència a les lleis del temps. Corres i sues. Avances sobre l’asfalt irregular, que ja tasta les primeres llepades de sol d’aquest estiu ferotge. Alenes com un home vençut. Com un covard, potser. Proves d’entregar-te a cada cantonada. Allargues la fita uns metres més. Baixes la intensitat. La velocitat. El cos et crida la derrota. La batalla contra el temps és una altra batalla perduda. Però vols resistir. Proves de pensar en una altra cosa. No vols atendre els senyals, aquells indicadors d’alerta que t’avisen de la imminent fallida. És una voluntat suïcida. L’obcecació inútil de voler viure de nou circumstàncies exhaurides. 

la part real de la vida

“Així vaig jo, com perdut en les hores,

com navegant que busca far enlloc

que el pot guiar”

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

Cada dia comença sempre amb la mateixa consideració: cal un propòsit per adreçar de forma positiva aquest règim de circumstàncies que consumeixes. I cada dia, la seqüència dels esdeveniments és la mateixa o molt semblant. Navegues amb certa apreciació d’inèrcia sobre un habitatge endreçat. La major part del temps no trobes motiu de reflexió sobre la situació de descompte que vius i allò que estàs fent per aturar-ho. Llevat de l’aplicada constitució de les paraules, no has fet res i tot allò que dius són només propòsits que encara no han pres forma en la disciplina dels actes, que sempre tens pendents. La resta del dia sempre és una successió de petits fets que res tenen a veure en la solució de treure incertesa al futur que s’aproxima. Sí, inexorable. Tens un pla, és cert. Amb la col·laboració mecànica del despertador, vos iniciar la jornada a les sis del matí. Durant les primeres dues hores d’aquell esforç exagerat, per innecessari, miraràs d’escriure alguna cosa. Avançar algun de tots els manuscrits que tens encetats i que malviuen d’indecisions al fons de l’ordinador. Dues hores que pots cremar sense recança. Sense sentit de la culpabilitat. Dues hores abans que la claror de l’albada prenga possessió dels racons de l’habitatge i faça aquella incòmoda descoberta que és tenir-te a tu. Avui, però, t’has llevat a quarts de nou. Un món de claror et mirava des dels peus del llit. I tu mandrejaves, convençut que dilapidar una mica més d’aquell no era res greu. Has sortit d’entre els llençols amb aquella pesantor d’ossos. La sensació de que el bastiment dels gestos no és al cent per cent. Que l’anatomia de l’ànim i la física són ja la mateixa cosa. Has trobat a faltar no tindre res decent que posar-te i que no semblés que vens d’una altra batalla perduda.

Et fa por quedar-te sol amb aquest vaixell fantasma que són els records d’una no-estima. Ets un escriptor impossibilitat per dissenyar una estratègia defensiva davant els avenços d’aquell exercit de coses que senties. Et sents impedit per fugir a la part real de la vida. 

coses que no ocorren

“L’ombra de l’última oportunitat
està ocultant la lluna.”

JOAN MARGARIT

L’imaginari viatja lliure per aquella hisenda no patrimonialitzada que són els somnis. Tot de discursos sense lògica establint-se en emocions que portaràs empeltades al llarg del dia. No entens la descurança del cervell en no fer efectiva la totalitat d’aquell buidatge. Emmagatzemar amb innecessària precisió coses que no ocorren. No entens tampoc el missatge. La dona que oblides en una habitació d’hotel. Aquell llarg passadís d’angoixa que recorres desorientat. La que plora a l’altra banda d’una taula que no comparteixes, mentre una amiga l’agafa de les mans i no veu que ets tu el motiu d’aquelles llàgrimes. La figura de sorra que sembla dormir en la platja i que tu beses als llavis i no pots aconseguir despertar. Aquella sort de simbolismes que portes amunt i avall, com una estela d’escuma sobre el recorregut de l’aigua i que no acaba mai de desfer-se mentre t’allunyes donant l’esquena, deliberadament i infructuosa.

el silenci és llum

“Les paraules són

forques d'on a trossos

penjo la raó.”

SALVADOR ESPRIU

Precipitem arguments com si la comunicació fos més efectiva amb l’ocupació constant dels seus canals d’emissió que amb els silencis que ens haurien de menar a la reflexió. A pair cada paraula. A la digestió entenimentada d’allò que escoltem. El pànic al silenci. A la individualitat a la que ens sotmet. A la invisibilitat que ens regala. Aqueixa por que tu ja has perdut. Has decidit rebutjar la sonoritat dels debats. Emigrar sense possibilitat de retorn d’aquella inversemblança manifesta que proclamen sense vergonya. El silenci no és una fosca. És una escletxa de llum, creixent, que t’encega amb l’encert de no tenir que dir res. L’efecte reparador de tot allò que no expressarem. Els noms que no pronunciarem i anirem oblidant, a poc a poc, i s’apaivagarà aquella coïssor que provocava en la memòria dels afectes que donàvem per perduts. La constant d’aquella desavinença entre el vidre i l’adhesiu d’aquell record que havia de transcendir-nos totes les coses. La inutilitat de posicionar-se davant de la rancúnia, del plet, dels judicis temeraris. De la insolvent estratègia del dubte. El silenci hormonant l’ànim del nàufrag, voluntari en la seua pràctica de supervivència. Fibrant el cos de la reclusió, teixint la musculatura dels braços tensats sobre la fulla de la porta tancada. Silenci i solitud. Replegament en la derrota de significar-se. 

voluntat adormida

“El port és com ell ara: dintre seu,

enormes, reposats, el mar i els barcos.”

JOAN MARGARIT

Perseverar en l’aïllament. La marginalitat assumida. La condició d’ésser perifèric. No és empresonament si les limitacions de l’espai són assumides. Hi ha una acceptació contractual. Ser a dintre d’aquestes dimensions reduïdes i convenir en el manteniment d’aquesta propietat. Propietat protegida i protectora. Més enllà, una lletania de sorolls fàcils d’emmudir amb petits canvis de propòsit. El mobiliari escènic, amb aquella solemnitat semblant a les peces d’un tauler d’escacs. Aquella immobilitat restringida a una estratègia. Hi ha una determinació no encetada en cada objecte. Una pulsió invisible que espera esdevindre en el conflicte. Són instruments del ritual del viure. La seua sobrietat de fusta, angulosa, perfecta. Aquesta funció incerta que guarden. Com una voluntat adormida.

Esperes i vas extraviant la resposta a totes les preguntes, premeditadament. Una dissidència calculada. Una creuada per mantenir conquerits regnes perduts. Llegeixes mandrosament. Sense entusiasmes. Res no et fa còmplice. 

l'essencial bellugadís

“El senyal de les coses es trasmuda”

JOSEP CARNER

Romans en aquest espai inalterable. Et mous, però, entre el seu ordre. El viatge provisional encaixa com el moviment de les molècules a dintre dels cossos. Tu ets l’únic que disposa d’aquesta capacitat. Ets l’essencial bellugadís. El corrent. La resta manté aquella insípida aparença de control. D’exactitud posicional. De sobte, cerques variacions. Tres anys després decideixes separar tres dits el sofà de la paret. Alliberar-lo així de la rigidesa a la que el tenies condemnat. Creus que pots retornar-li aquella comoditat articulada que disposava en el seu origen de compra. I ho aconsegueixes. Aquella adaptabilitat li retorna la novetat d’una comoditat de la que encara no havies gaudit. Només enretirant el moble, una mica. T’hi fixes en la perpendicularitat aconseguida entre les seues formes rectangulars i les ratlles que dibuixen les rajoles del terra. Tot ha de resultar acomodatici a l’espai, no solament del teu cos. Després ordenes els calaixos de la còmoda del pare. Et desfàs d’objectes que, de sobte, et semblen inútils. Vols fer lloc a coses que vindran. Hi ha records que no pots esporgar i que mantens estalvies d’aquella dèria per llençar. Això els salva. I tornen la seua condició de refugiades a l’interior d’aquella fusta. Fins el proper desfici d’ordre. Passeges la mirada per la resta de la casa. Vols descobrir-li aquelles imperfeccions que et menen a acomodar-la del tot a la teua organització. No saps per què, però vols que cada article d’aquell aparador de circumstàncies que habites esdevinga al seu lloc tan perfecta com una encaixada de mans. Durada. Determinació. Pressió. Aquella habilitat intacta per dictar-te llargues llistes de propòsits que acumules davant el perill, sempre present, de pensar-la.

saber

“Els plaers del cel són dins meu i els dolors de l’infern són dins meu”

Walt Whitman

En la profunditat de les coses pensem que habita la saviesa. I per això mirem d’introduir-nos, de travessar la matèria polposa del que estan fetes. Volem tocar aquella rigidesa que nia al seu interior i que roman encara intacta per a la majoria de les persones. Volem entendre. Però, alhora, també volem ignorar. Perquè la saviesa ens garanteix l’explicació sobre aquest ordre on ens movem i del que som actors improvisats. Ens fa prendre sentit de cada gest que dipositem sobre les circumstàncies. Creiem que, a partir d’aquell moment, tot prendrà un decurs concret. Res no serà ni gratuït ni balder. No viurem aquella condició terrible de la inversió cega que es perd en la incertesa. La inversió d’un temps, d’una vida sencera, en una caminada que volem destinada a un objecte. Però la ignorància ens habilita per a la felicitat. No voler motiu. I no saber-se autors, només atzars. Fugir del descobriment. Mantenir-se en una fe d’inèrcies sobre els detalls que ens configuren l’existència. Aquesta polidesa rodona que ens trobem cada matinada sobre l’albada, que ens han cuit al forn de l’esperança. Voler saber-ho tot perquè ens sentim supremacistes, piramidals i tirànics. I, tot seguit, no voler res. Perquè aquest anonimat que ens trasllada pels carrers de l’existència ens fa fora de les mirades dels esdeveniments. I la placidesa ens toca en aquesta ignorada condició de ser vistos. No esperar res. Lliscar. Saber massa és patir.

silenci

La llibertat és un estrany viatge.

JOAN MARGARIT

No tens un posicionament clar sobre l’existència de Déu. I, precisament per això, no pots definir-te. No pots saber si ets un creient que ha deixat de ser-ho o un ateu que nega aquell afany tan valorat de transcendència. Tot i que el teu comportament no és una militància activa, una resolució combativa, una disputa oberta. Has viscut molts anys amb aquella condició assumida de sentir-te habitat per una prevalença espiritual que expliqués l’incert de moltes coses que esdevenen. T’has sentit còmode rellogant els teus gestos en aquella gimnàstica, mínima i ritual, que t’asserenava a la vora de les desconeixences. No t’esforces tampoc en negar-ho. En el fons a tots ens mou l’èpica de les coses, les petiteses que apareixen davant nostre transvestides, de sobte, en un mena de mar roig que se’ns obri en dues meitats quan la fugida a l’esperança era ja un impossible. Aquell “hem perdut, no hi ha més”. No saps si Déu existeix. Potser és a ell a qui no li agrada existir. Només saps que un dia Déu calla. Deixa d’expressar-se en aquell pentagrama idíl·lic que eren les notes de pols en suspensió sobre els feixos de llum de la vesprada. Mai no ha dit res, de fet. No saps si Déu existeix o el dubte és viure aclaparat en aquest silenci. El dia que tinguem la certesa que Déu no hi és, perdrem la por de ser només homes? Sabrem viure aquesta solitud com una emancipació alliberadora? O marcarà els nous límits de la tragèdia que intuíem?  

caminar la fosca

“A lo lejos el río habla con sus orillas.”

Gertrud Kolmar

El món d’ara crida amb la mateixa veu rogallosa del passat. Es fa desagradós en el seu propòsit. Interromp sovint aquesta estada que sempre vols aliena als esdeveniments de l’exterior. Un dia llegiràs com acaba tot. Tens aquesta descoratjadora certesa. I llavors tothom veurà que el final que truca a les portes de cadascú i que ningú no podrà ignorar és talment com aquell que va posar fi a la consciència humana, resoltament suïcidada en les fàbriques d’extermini. Perquè va ser això: vam matar l’home, planificadament. Vam  seure a la taula i, mentre donàvem compte dels postres i les culleretes del cafè li treien aquella dringadissa amable a la porcellana de les tasses, ens vam organitzar per eliminar aquella nosa que suposàvem feridora de les nostres expectatives d’un món nou. Vam calcular el propòsit de cada mort de cada home i de cada dona i de cada nen petit. Així va esdevindre tot. Tot va quedar aturat aquell dia. Des de llavors només som caminants entre la fosca. Caminants entre el miratge d’una existència impossible. Volem pensar que sí, que se’n sortirem. Però la memòria ens martelleja i ens evidència com d’equivocats que estem. Surem sobre l’aigua d’aquell odi que mai no ha vessat pel definitiu clavegueram de la història. Omplim les esglésies i ens recitem totes les salmòdies que portem a dintre, aquelles cuirasses que només en la infantesa ens regalaven protecció i miracles. Però ara res no funciona. L’oració no se’n pot desfer de les urpes de la rancúnia, enganxada com una neula al paladar del món. Res no escapa del seu verí. Déu mor i només tenim l’absurda inèrcia de salvar-nos.

estat de pèrdua

Altra vegada sóc

quan baixo lentament al soterrani

de la petita casa

de mi mateix.

JOAN VINYOLI

Hi ha evidències que enfosqueixen el resultat de la descoberta. És la resolució inesperada a alguna cosa amb la que havies pactat un altre desenllaç. Un altre de ben diferent. Hi ha miralls que no reflecteixen llum. Et tornen aquella fosca que defugies. Però hi ha coses més implacables que la infantil indiferència. El que va quedant de tu mateix, per exemple. Aquell tot que ja va sent només un escampall de referències d’un passat que costa entendre ara en el seu conjunt. La novetat que vas ser, vull dir. Un dia et lleves i ja no hi ets. Queden rastres imprecises. Un esborrany poc aprofitable. Estat de pèrdua. Irrebatible. Pronuncies en veu alta una sèrie de resolucions increïbles. La solidesa sonora que provoquen volen foragitar la malignitat que habita en aquella imatge inacceptable. Estàs decidit a continuar sent malgrat la voluntat del temps d’imposar-te un canvi. Treus aquell graduat grogós de filosofia, rosegat pels seus cantons, inservible com a passaport a l’esperança i dius allò. Acceptes fer-te gran, però no vell. I saps en el fons que has fet l’enunciat d’una equació impossible. Ser vell. Envellir. El temps decreta decrepituds. Assenyala sobre el cos un tot de cicatrius. Redueix les possibilitats geogràfiques d’aquell món per descobrir que sempre t’havies pensat en una planícia sense referències. Un mapa sense canvis. Una orientació perduda. No vols ser la torna d’aquell degoteig. Però ho ets. Quina altra cosa podries ser, si no? Els objectes inerts semblen congelats en aquell passat originari. Estalvis de l’erosió de les hores. Tu no. Tu ets evidència de la provisionalitat. La inconsciència no t’ha salvat dels efectes d’aquella llarga caminada iniciada en la naixença. Acumules més pretèrit que esperança. 

ningú no et mira

No és el silenci i és més que el silenci.

MIQUEL MARTÍ I POL

La realitat s’evidencia malament sota les sospites del pensament. El teu cap protagonitza massa coses. Presideix ànims i sospites amb una desmesura intolerable. I res d’això no passa al teu voltant. Has de pensar en la teua petitesa, afegida a l’anatomia del cos social del què formes part i que ningú no nota. La imperceptibilitat del teu trànsit. Ningú no et mira. Aquella visió vigilant que tens de tu mateix, és només un neguit imaginari que t’ofega els avenços. És la paranoia més comuna. No tens paper en l’atenció del món. Allò que abans ha estat una convencional discussió absurda, comença i acaba en l’escridassada que l’ha continguda. No hi haurà deflagració ni ona expansiva que arribe a desestabilitzar allò que els altres estan fent mentre tu t’aclapares amb fantasmes i altres inexistències del dol.

sense rancúnia

No cabe duda. Ésta es mi casa

aquí sucedo, aquí

me engaño inmensamente.

Ésta es mi casa detenida en el tiempo.

MARIO BENEDETTI

Tancar la porta. Empentar la fulla fins el marc que l’encaixa. Sense fúria. Com una alenada per restituir-se el ritme en abastar el replà. Deixar que marxe fins a restar closa. No aturar la inèrcia que la mena fins el marc. Mantenir-se estalvi d’aquella distòpia en la que s’ha tornat la realitat, a l’altra banda. Escoltar l’efecte minvant que fan les coses que se’n van. La conseqüència alleugeridora de la cridòria exhaurida. Els sorolls que s’ofeguen en la batalla perduda de no entrar-hi. Aquell acoblament perfecte i que amb la seua veu de fusta diu “prou”. La calma que estora l’espai que et viu, expectant, a l’esquena. La mudesa, sense dubtes. El comiat que inspira aquell seguit d’adeus que necessitava la memòria, per encendre tots els presents. Tots aquells que ara mateix porten en la mirada el joc d’esperances que necessites. Saber-te en el territori on pots mantenir-te invicte al desànim. Els llavis de la casa, sense discursos de rancúnia.

no arriba

"El poeta és fingidor.

Fingeix tan completament

que fins fingeix que és dolor

el dolor que de bo sent."

FERNANDO PESSOA

Viure en un estat de permanent indiferència. Reduir la consciència a un batec mínim de consideracions domèstiques, rutinàries. Petites alenades de supervivència. Acceptar que el món és un tsunami que arrossega els seus desperfectes pels carrers del viure. Ser-ne aliè deliberadament. Acceptar la reclusió. Poques coses et dissuadeixen d’aquesta actitud. Cerques un motiu monogràfic que recolze la voluntat òrfena d’avançar entre les parets verges de l’escriptura. Però ets ací sense projectes, sense disposicions, sense annexes. La gran estratègia d’existir no arriba. L’objectiu. Les decisions que vas acumulant són petits esdeveniments, anodins, sense importància, que et fan claudicar només breument sobre aquesta solitud imposada. Trajectes de curta durada entre la distracció i l’abstracció. El temps s’esmuny i no tens ni el nervi de la desesperació per prémer el puny i retenir els instants que caldrien.

escric quan no escric

"Si em pregunten per què escric en català, se m’acuden tres raons: 

primer, perquè és la meva llengua; segon, perquè és una llengua literària; 

i, tercer, escric en català perquè em dóna la gana."

MONTSERRAT ROIG

Has descobert que escrius fins i tot quan no escrius. Que el teu cap disposa el pensament com si fos el gest precís de la mà sobre el paper en blanc, i transites els espais i els dies mirant de convertir-los en paraules. T’has sorprès descrivint-te la realitat que perceben els teus sentits mentre fas l’exercici rutinari del viure. De fet, podries escriure llibres sencers amb totes les paraules que et sorgeixen amb una sola passejada. El problema és què els mots que produeixen les teues passes són fugissers, i la teua memòria no pot ensinistrar-los, fer d’ells un discurs fidel i organitzat. Només resten fils inconnexos, orfes d’argument, com ara: “el seu rostre, de trets hàbilment organitzats per semblar atractius, són sobtadament posseïts pel desconcert amb el colp d’aquell violent encreuament a contracorrent, i ja no trobe aquell quelcom d’agradós que em fa cercar-la tots els matins, a l’andana de l’estació, per situar-me estratègicament a prop, i gaudir-ne després, assegut al vagó, uns metres més lluny, amb el seu posat impertorbable i —ara ho sé— artificiosament harmoniós”. Les paraules van obrint les portes del teu recorregut, et precedeixen en les teues troballes, es fonen amb els esdeveniments més inversemblants. Ni els detalls més ínfims poden passar-te desapercebuts: “hi ha un vòmit a l’andana, de tonalitats esmorteïdes, que tothom mira d’evitar. Però ella, amb la pressa per agafar un bon seient, travessa distreta la seua capritxosa geografia i, amb el taló esquerre, s’emporta el que sembla un bocinet de pernil dolç i que malda infructuosament per romandre amb la resta d’aquella matèria regurgitada amb un filet de textura mucosa, de les que es teixeixen a les interioritats més humides del nostre cos, i que no suporta la tensió, i es trenca, silenciosament. L’atractiu d’aquella dona em fa angunia”.