enyor

pregunta

Li has preguntat, amb la teua habitual dolcesa, què pensa fer amb la resta de la seua vida. Com qui posa, sense voler, un deure escolar farcit de responsabilitats indefugibles.  Com si dubtés de l’aprofitament que farà d’aquella riquesa trobada en un marge del camí. I ara, hores després d’acabada la conversa, embolicat en aquella flassada de silencis que sovint és la major part del seu temps, la pregunta és un martelleig constant. Una fixació difícilment ajornable, que li cerca raons amb desesperació. Què pensa fer amb la seua vida a partir d’ara? Aquella pregunta, disfressada de senzillesa sota el to de vellut que les pronuncia és ara quasi una qüestió de supervivència. Perquè totes i cadascuna de les decisions que ha anat prenent fins arribar al cim de solitud del que gaudeix, han estat, potser, només un apunt. Una anotació frustrant, que no ha pogut esdevenir alguna cosa. Què pensa fer amb la seua vida? Tot i haver més amabilitat en l’exposició que el dia que abandonà l’adolescència davant la urgència dels pares i el seu desig de treure-li un objectiu acabats els estudis, li resulta més difícil de contestar. Perquè precisament ara, quan la llibertat li recorre les planures de les mans i s’acomboia amb l’optimisme de llum amb el que li parlen els dies, no té més pla B que la improvisació. Què pensa fer amb la seua vida? Podria reconéixer, amb el gest definitiu i concloent dels vençuts, que l’amor no existeix. Podria estendre sobre la taula decebedora dels notaris que les emocions no duren prou i signar la defunció de la resta d’il·lusions que li queden, esmorteïdes pel soroll de la desfeta. Podria encabir-se, de nou, en la gestió de les rutines. Vestir-se de grisos. Pensar que, cada nova persona que pot tornar a conèixer, serà només una provisional manera d’encendre el llum algunes hores. Que, a poc a poc, ja podrà ser fins i tot un costum prescindible mullar-se els desitjos en el corrent invariable dels crepuscles. Abocar oli a poalades sobre l’engranatge rovellat de les quimeres antigues. Esperar que les rodes dentades no estiguen somogudes pel sotrac dels canvis i tornen a encaixar en moviment. Mirar el futur com els xiquets, sense consciència. Què pensa fer amb la seua vida? Estar sol. Acceptar aquest estat migratori tot pensant que, potser, amb el proper oratge li ploga una mirada i ressuscite aqueixa carn marcida que l’apedaça. Però només ho pensa com de gairell. Per fer més amable la conformitat d’aquell precepte que assumeix sense rebel·lia. Perquè no s’ensorre la vida sencera i l’allau soterre l’aspiració de respirar, a xarrupets mesurats, l’oxigen de l’estreta bombolla que ara habita.

un any més

  

Han caigut els anys com els dies marxen rere la línia accidentada de l’horitzó, amb una lenta i implacable solsida. Totes les coses viscudes són ara caprici d’una memòria imperfecta. Un exercici maldestre que no pot copsar els detalls i que emmagatzema a l’engròs cada succeït viscut. Tot ha quedat descontextualitzat i a mercè de les emocions més primàries. La dificultat de les meues passes sobre la grava que rossegue amb les sabates camí de l’escola. El vent sobre el meu rostre, que sembla empentar-me la vida cap endins i m’ofega.  La ferrada d’aigua escalfada pel sol, a la porta de casa i jo a dintre, remenant amb les mans i deixant-me fer. Els dos pins immensos, com un onze abandonat en una seqüència interrompuda. Els cops de metall de la porta de l’escala, al tancar-se. Els berenars interminables, aquell bolic de carn que jo movia d’un costat a l’altre de les galtes sense poder empassar-me’l. Les passejades entre les vinyes, acotades amb fil d’aram punxegut. El pedaleig de la màquina de brodar marcant el ritme de l’aïllament i la solitud... Tot desplaçat de l’ordre cronològic que tingué. Però tot lligat a les persones que em van cosir a la vida i que ara ja no hi són. Les seues mans adreçant-me a aquell col·legi, els seus cossos interposant-se entre la meua dificultat i el vent, aquella estima feta de paciència bíblica, omplint-me el calaix de l’afecte. Ell tancava la porta a les nits. Ella distreia les hores que vivíem lluny del poble amb l’art de brodar amb aquella màquina que encara conservem. Perquè tot ho tenim encara, totes les referències que ens diuen que sí, que fóreu entre nosaltres. Molt abans. De quan encara no ens arriben els records. Hui és el meu aniversari. Quaranta-nou anys. Aprenc a portar, d’un lloc a un altre, l’equipatge de la vostra absència.

salvar-te

 

Aturar aqueixa hemorràgia d’imperfeccions que sovint et resulta la vida i fer una tendra pressió sobre cada clivella de la dermis de l’ànima. Agafar-te les mans i deixar que els objectes roden fins la trencadissa, i evitar la urgència dels vidres escampats sobre el terra de les passes,  i seure sobre la roba rebregada sota el pes de la nuesa que ens ha empès a desitjar-nos. Treure’t dels gestos aqueix afany que calcula la posició de cada cosa per a un encaix que mira d’evitar totes les buidors i els efectes de la descurança. Fer-te jugar amb els plecs que fa sobre la vida cada circumstància, imaginant els éssers que dibuixa l’atzar i el seu caprici d’artista creatiu i lliure en el llenç de cada cel de matinada. Oblidar-nos dels requeriments curriculars de les hores, d’aquell plànol d’exigències que va redactant el tribunal militar de l’ordre i la pau pactada i que ofega de formol cada glopada que fas d’aire. Humitejar l’aspror que ha pres el teu rostre d’argila amb un munt de besades maldestres, de xiquet entremaliat i hiperactiu que assetja els afectes amb la famolenca i oberta lluita de l’estima. Despullar-te, amb les urpes esmolades d’afecció, de cada convenció que t’ha vestit la caminada quan has creuat els carrers i les places de la rutina aquest matí, al final del desdejuni. Salvar-te, perquè deixes de ser aqueixa víctima esculpida sense pietat per l’onatge d’un inventari de tragèdies que trenca, una i altra vegada, sobre la matèria de present de la teua anatomia. Salvar-te, per tornar-te als vials ocellosos i calidoscòpics que pot obrir-te l’existència amb mi a cada albada.

no saps

Has tingut problemes amb el gestor del correu electrònic (sovint tan efectiu i ara tan caòtic), i t’has vist obligat a cercar de tots els racons del seu ventre indicis d’aquella gent a la que escrivies. T’has endinsant en aquell maremàgnum de correus i, de sobte, has descobert que encara hi eren aquell grapat escàs de missatges que us creuareu abans de la desfeta. Trobes que podries puntualitzar moltes de les coses que vas dir, la primera vegada, que podries donar millors explicacions. Però no més convincents. Tant fa.  Estàs convençut que no hi ha manera humana d’arreglar-ho. De conformar tot aquell silenci que emmagatzemeu entre les dues trinxeres i convertir-lo en una cosa civilitzada i normal. Impulsivament, sense discurs al cap, només el desig de bescanviar la rancúnia per llum, escrius un nou correu. No vols afegir agrors, moure coses que demanen un llarg repòs, potser, per teixir el fràgil pedaç de la cicatriu. Tot i això penses que, inevitablement, digues el que digues, emmetzinaràs més aquell silenci estricte. No és la primera vegada que proves a trencar-lo. Però et resulta francament dissuasori pensar que ella esborrarà tot el que envies, sense atendre-ho, per després fer un apunt a algun lloc, irat i amarg, lamentant aquella intenció de contacte i que tu  podràs llegir, des de l’anonimat, com únic i lògic destinatari. T’hi poses, malgrat tot. El missatge arreplegarà tres frases confoses. Un grapat de paraules incòmodes, incertes, desarrelades de tot objecte concret. Són frases fetes a les palpentes, amb el tacte intuïtiu que cerca una referència per començar la caminada en un espai desconegut. Rellegiràs una i altra vegada, fent breus ullades al rellotge digital que t’adverteix que la nit avança amb més fermesa que no els teus arguments. I abandones, convençut que no hi ha mots que cauteritzen una cosa així. Almenys no els tens encara a l’abast. Tanques la finestreta i confirmes la derrota després que el programa semble sorprès per aquella franca retirada. Abans d’apagar l’aparell fas una última mirada a aquelles coses que diu, després de tu. T’has aviciat a aquella vigilància. Et sap greu aquest desordre aliè.