dijous, 16 octubre de 2014

constel·lació




L’esquena despullada rere el teu cos adormit i la seua superfície esguitada d’efèlides que jaspien el paisatge de la teua nuesa. Sembles el negatiu d’una nit estelada. I exerceixes una poderosa atracció per als meus dits delerosos de lliscar per la teua pell amb el frec irregular de la tendresa. Dibuixar-te la traça de milers d’estrelles fugaces i omplir-te la vida de desitjos. Sóc a la teua vora com un mariner que cerca, immòbil i precís, la ruta de tornada a casa en la carta de navegació de la teua existència constel·lada. Sobre la coberta de llençols del vaixell que ens agombola escriuré, com un testament mural, paraules que ens parlen sempre d’un record en carn viva. I a sota, certificaré, amb la cal·ligrafia veritable dels miracles, que encara som aquella tarda de setembre.

dimarts, 7 octubre de 2014

el teu nom és alenar



La vida, entre les teues estades, perllongant-se com un rosari d’absències. Tot un seguit de pauses que em caminen el cos amb un calcer fet d’agulles i vidres trencats. La vida, com un desfici que importuna amb la seua cridòria l’ofici de pensar-te. Una litúrgia, sovint, de gestos funeraris, de genuflexions absurdes, de cos sense resiliències. La tramitació exasperant davant del taulell que administra els desitjos, en una cua sense moviment, entre desconeguts que comparteixen una parla aliena, estranya, de llengua percudida i llunyana. La vida congelada en una vesprada de diumenge habitant-se de pluges i solituds, de records que assenyalen la primera pèrdua que fou el tacte, d’objectes que encara registren a la superfície el suau lliscar de quan vas ser presència. La vida, un formulari que emplenes cada matinada com una travessa, esperant que la seqüència absurda de casualitats que calcules faça minvar els desperfectes d’aqueixa manca d’atzars que mai no venen. La vida, i el seu seguici d’hores arrenglerades, perfectes i anodines, mesurant el buit que resta entre les escletxes de la llarga tasca d’existir. La vida, també i sobretot, en aqueixos intersticis que fan malbé l’estructura de la realitat i per on jo trec el cap i dic el teu nom per respirar, per sufocar, en petites i breus dosis, aqueix malestar que acumule inhalant la pols i la brutícia d’una vida sense tu.

dissabte, 4 octubre de 2014

més enllà




Més enllà dels efectes transitoris del temps de les desfetes. Més enllà de la burxa cruel i despietada que sentim quan pensem que hem perdut el crèdit que ens finançava l’esperança. Més enllà de les fiblades del dolor que ens causen les pèrdues que mai no acceptem malgrat el triomfalista posat de l’evidència. Més enllà de qualsevol coïssor que ens ha deixat el tacte amarg de la indiferència, del desconcert d’aquell buit rere l’habitació que esperàvem sense portes, de la desconsiderada relació d’hores que fa que la vida no és una perfecta cooperativa de desitjos. Més enllà de la llàgrima que es resisteix a ser-ne caduca en el viatge cíclic i renovable de l’estima. Més enllà del sol de la derrota que ens calcina les passes. Més enllà dels tràngols espesseïts de cendra, la fracassada harmonia dels silencis, les teulades desabargades per la tempesta. Més enllà, en un territori sense barandats ni portelles, ni les tèrboles maneres  del ressentiment. Més enllà, dic, espere la teua arribada.

dijous, 2 octubre de 2014

efectes secundaris de tocar-te




Tota la nit feta en el trànsit d’una mena de vetla i son, una barreja vigilant, com si pogués tornar-li el cos físic a aquella flaire de tu que m'envaeix per complet. Tot aquest devessall d'hores escampades sobre la taula del desig per veure les peces més privatives i nostres d'aquest trencaclosques que se m'ha tornat l'existència. Tots els propòsits recalculant-se, oferint-me una nova oportunitat d'eficiències d'afecte per quan puguem ser junts, de nou. Totes les besades arrenglerades als meus llavis, en perfecta formació d’eixida, com les peces en un tauler d’escacs abans de començar la partida. Totes les estratègies d’aquest conflicte que és viure lluny de tu batejades amb el teu nom. Tots els caminals, territorials i venosos, reclamant-me les passes que he de fer fins a la teua vora. Tota la confortable gestió de les rutines antigues al poal de les deixalles. Totes les batalles perdudes cercant la cançó de l’èxit. Totes les decisions d’aquesta estima mesurades en la temeritat i la follia. Tot aquest cos que viatja en mi demanant la part que li manca de les teues abraçades. Tots els efectes del viure ensinistrant-se només per trobar-te.

diumenge, 28 setembre de 2014

la vida blava, com la tinta



Tinc un cos de sorra humida que trasllada el vent del temps per les platges del viure. Tinc un nom ocellós que vagareja entre les boques temporals del món i mai li guarden niu en la parla solemne de repetjons i balconades. Tinc una albereda de nits que rossegue amb la memòria de les passes caminades sota estrelles estremides de solitud, angoixa i fred. Tinc un bressol de vímet enredant-se’m en els braços. Tinc amics que guarden espills on jo hi sóc encara, aturat i invicte, malgrat que l’existència continua fent-me solcs profunds en el secà de l’ànima. Tinc les mans aspres i encegades de desitjos antics. Tinc un gran llagrimall al pit, que s’enfebra de tardor i que esclata sovint en un plor, a batzegades. Tinc un silenci marcat per una melodia feta de grisos i llunyanies que encara puc abescar amb les oïdes de l’estima. Tinc una perla vermella que em creix, com un defecte, sota l’escorça. Tinc totes les lletres del teu nom escampades sobre la taula, com un trencaclosques irregular i imperfecte. Tinc un nen habitant-me la pell dels dits, festejant-me territoris inèdits de paper, sense pors ni terminis. Tinc també una vida, que imagine blava com la tinta.