dijous, 9 abril de 2015

el museu dels instants




Ell pensa: i si no li retornés a la casa l’ordre que tenia abans que ella marxés? I si deixés els objectes en aqueixa permanent escampadissa tot i ser hui orfes dels efectes de seu pas? I si convertís l’apartament en una mena de museu, amb aquella col·lecció d’instants immòbils per donar referència de l’estada? Ell faria el guiatge, amb el posat solemne i digne dels uixers, per les seues dependències, encertant explicacions detallades dels moviments que ella feia. Apuntalant l’imaginari dels visitants amb paraules d’entusiasme contingut. Els faria mira el lloc del sofà on ella hi era asseguda, per exemple, durant les petites estones d’oci que s’oferien i descriuria aquell segon que feia servir per girar el full del llibre que llegia, amb la convicció de qui consumeix la informació fins el moll de l’ós del seu esquelet literari i se la fa pròpia i estructura amb ella les seues conviccions personals. Els faria aturar-se en aquella alenada profunda que sovint feia i amb la que avisava d’aquella fatiga que arrossegava malgrat tindre el seu origen en un esforç antic. L’esclat sobtat del seu riure, que colpejava els barandats i tornava l’habitatge de pell percudida i vibràtil i que de vegades acompanyava amb aquell agitar de cames i braços, com qui malda per recuperar l’equilibri després del sotrac de la caiguda. Faria esment de la devoció que ella tenia pels mobles de la cuina, la parada obligatòria que hi feia en el recorregut de les hores, i que la tornaven afable i discursiva i la menava a enumerar tots els records d’aquella fusta que encara considerava seua, temps després de la voluntària cessió de propietat, i que només aquella condició empeltada de generositat i estima que augmentaven la seua vàlua personal a ulls d’ell, l’impedien recuperar-los, programar-los de nou el camí de tornada a sa casa. I, aplegats al dormitori, assenyalaria l’espai del llit, les seues dimensions efectivament millorables, el plànol intacte de plecs atzarosos que encara conservarien els llençols i que havien dibuixat amb la trobada dels cossos en desfici d’aproximació. Els contaria com feia ella el pas de la nit, tocant-lo, de quan en quan, com si li calgués la referència de la proximitat per fer aquell viatge nocturn i incert a les palpentes, mentre ell somreia en silenci discret i apuntava en la seua llibreta de desitjos la lleugera pressió que sentia sobre el braç o la cama a la vora del seu somni inquiet. I en acabar tot el recorregut, els acompanyaria sol·lícit fins l’eixida, agraint-los l’atenció amb la mateixa mirada aquosa i emocionada que ella solia lluir recent sorgida de les profunditats de la nit compartida, sana i estàlvia dels aspres territoris de la pena.

dilluns, 6 abril de 2015

les portes tancades




La pobresa ja no és tragèdia. La desgraciada condició dels altres en llunyania, menys en cara. Allò que passa als altres, com si no haguérem superat eixe posat de la infantesa i que ara té molt poc d’ingenuïtat. La mort aliena no ens pertany. Ni les seues conseqüències. Abans els veïns trobaven les portes obertes i les creuaven per portar-nos el condol. Recorde el dia de la mort del meu iaio. La notícia de l’accident impactant sobre nosaltres i estellant-nos el dia. Aquella paràlisi de tristor que agafaren ma mare i la meua àvia. Les fogasses pastades, en la post, apunt per dur-les al forn. El silenci sobtat que va capgirar aquella jornada de festa. Aquella incapacitat per avançar en les coses petites. Recorde els veïns, tot el dia, entrant i eixint de casa. Amb l’autoritat que donava la compassió. Posant el dinar al foc, anant al forn, escurant la vaixella. Apedaçant el migdia amb aquella estranyesa de normalitat. Recorde la mare i l’àvia envoltades de gent, constantment. La casa habitada de xiuxiuejos i paraules dolces. Recorde els veïns posant les seues mans i els seus ulls, plorant-nos aquella pena amb els seus propis cossos. Llavors teníem les portes obertes. Res no ens resultava estrany. Aquell temps quan el patiment ens feia trobadissos. Aquell temps quan érem éssers humans amb el complement inexcusable de la compassió. I ara tot és infinitament lluny. Ja no tenim ulls, ni mans, ni cor per plorar per ningú. Tot és infinitament distant. On és Kenya? On és el seu dolor? Sí, rere les portes tancades.

dimecres, 1 abril de 2015

fer res, fer-nos-ho tot



 
Deixats. Com dues burilles en un cendrer de vidre. Rebutjant les hores, ignorant-les. Ens hem tret a pessics l’embolcall de roba infecta de les convencions i els deures. Roman oblidada en algun indret de l’habitatge que hem decidit refugi. Som només dos cossos despullats en la gana d’agradar-nos. Dos anacoretes revelats de desig i estima. Dues nueses que ens veiem sense aixecar la mirada. Amb aqueix posat ensalvatgit de cabells embullats i mirades somnolentes. La mandra de tornar a ser dels altres. Dimitits de tots. Marginals. Només nostres.

dimarts, 31 març de 2015

el valor de la dissidència



 

"A la dona dels extraordinaris".

La dissidència és un valor que ja molt pocs exerceixen. La dissidència raonada o activa. Defugim l’enfrontament. Ens venem aqueixa pau de cementiri que confonem amb benestar per un grapat de faves comptades. Donem per bona l’actitud del vençut, que gira la cara davant el greuge, propi i aliè. A poc a poc anem conformant un nou estil “ètic” basat en la renúncia sistemàtica de drets. Tot pensant que hi ha coses de les que, després de tot, podem prescindir. Petiteses que creiem que tampoc entrebanquen gaire aqueix viure de plàstic que troba joc en foteses diàries. Esdevenim, conscients o no, en els nous botiflers d’un estat de subtil esclavatge. I el què resulta pitjor: arraconem a aquells que tenen encara el valor d’alçar la veu davant les fosques maniobres dels qui manegen els fils. Ens incomoda la seua actitud arriscada, no tant perquè posa en evidència la nostra pròpia covardia, sinó perquè somou aquella estructura de naips que hem fet a força de menystenir les conseqüències del nostre ésser dimissionari. I li teixim el buit, i se’n fotem del seu esperit crític, de la fermesa dels seus principis. No entenem que ens calen aquests Ovidis, que ens resulten irrenunciables. Que no podem permetre’ls, mai més, unes vacances tan llargues.

dilluns, 30 març de 2015

li has vist les orelles al llop?



Els delicats paràmetres del benestar, sotragats constantment sota dolències evidents i imaginàries. Petites imperfeccions del mecanisme del viure, l’engranatge anatòmic amb el que avances, suposadament, cap endavant. Aquell malestar sobtat que roman més temps al record que a l’indret del cos on ha estat percebut. La cloenda de la festa que has resolt després de l’incident que va aturar la corrua dels plaers durant unes hores. El vi i altres licors que has dessacralitzat a corre cuita, abocant-los pel desaigüe de la pica de la cuina. El compromís decidit d’estalviar-te aquella frenètica cursa, de desaccelerar els processos inevitables de degradació de l’alenada. Aquell llistat de costums meritoris que vols incorporar a les teues rutines, malmeses de vicis.  El desig manifest de mantenir el pas ferm en el seguici de la vida.

diumenge, 29 març de 2015

punt d'origen




Atrapar-te entre la paret i els meus braços.
Empresonar-te els gestos amb un desig punyent i desfermat.
(publicat a facebook, de manera atzarosa, un 29 de març)


Diuen que existeix una complicació insalvable en el fet de voler concretar el moment quan els sentiments es defineixen, agafen forma i es materialitzen en aquell espai somogut que esdevé el ventre. Notariar en quin moment comencen a coure i per què. Quin gest va poder actuar d’iniciativa. Quin moviment va donar peu a la confluència. Quina paraula encetà el discurs que escrigué la resta de la vida compartida. Diuen que no hi ha manera humana de repassar amb precisió les lletres escampades a cada conversa. Que no podem fer-ne un estudi detallat i batejar nominalment l’element químic que va transformar aquella aparent massa física que era la realitat, en un feble munt de plàstic. Perquè tot el que resta a la memòria és un espectre telegramàtic, breu, residual, que no ajuda a copsar el sentit de les coses. Una baralla de boires que no permeten convidar al joc. Apunts inconcrets que la memòria capritxosa disposarà, amb el temps, sota un tel de fantasmagòriques quimeres, allunyant el nostre deler per l’inventari minuciós de les emocions. Que no conservarem amb detall com s’ho feu la vida per trobar-nos un moment de coincidència, quin egoisme va emprar en benefici nostre i ens va enretirar discretament de l’espai de les persones i les coses. Quin criteri va establir per fregar-nos, l’un contra l’altre, fins erosionar-nos les individualitats que ens havien allunyat fins llavors. Quina guspira de plaer encengué aquella flama determinant que invoca sovint la memòria, tot i  que, malgrat els esforços per regirar la seua estructura de calaixos, aquell punt d’inici roman introbable a la seua recerca obsessiva. Això diuen. Però tu i jo sabem que no és ben bé així.