dimarts, 30 de juny de 2015

el bon xic




Ma mare, una dona pietosa i amatent com ninguna, sempre se’n vanagloriava davant dels altres dient que jo era molt bona persona. Ja sabem que les mares aixequen pedestals gratacèlics per la seua descendència davant qui siga. Ella, però, tenia les seues raons objectives. Jo era obedient, sumís a les orientacions paternes que se’m feien. De fet no calia repetir-me-les dues vegades. Em plegava de seguida, cegament, a allò que em proposaven. Les limitacions imposades mai no eren discutides. I en els plets, jo era el primer en donar-me, per estalviar les asprors de la baralla, malgrat les pèrdues, que sempre eren abundoses. En aquella època d’infant feliç l’acatament era una virtut, la manca de rebel·lia, la fe cega en la gestió familiar. Els triomfs eren sempre concessions de més a dalt que t’emportaves per la teua col·laboració. Hi havia, evidentment, la variable de l’estima. Això ningú no ho nega. El desig de ser investit d’afecte a cada exercici de comunió. I així, a poc a poc, esdeveníem homes drets i fets, bones persones. I sembla que amb el temps, molta gent no hem superat aqueixa condició d’autisme social que ens fa plegar-nos sempre als desitjos de qui considerem que està per sobre de nosaltres. Sense qüestionar-nos d’on li ha arribat aquella autoritat. Perdem el criteri, la capacitat de reflexió, la crítica. Només som bons si escrivim sense eixir-nos-en dels renglons pautats. I així ha estat el llarg dictat d’aquests darrers anys. Hem estat bones persones mentre hem restat muts. Si callaves tenies feina. Si t’ajocaves, et beneïen. Si acotaves el cap en la discussió, sobrevivies a la pèrdua de consideració. La norma ha estat plegar-se. “És bon xic, farà el què li digues”, aqueixa ha esta la màxima. Ciutadans de fang, molls sota les urpes del poder. Fins que ja n’estàs fart de perdre. De veure com els altres juguen amb les mans plenes d’allò que tu has deixat anar per no fer-te de mal voler. Fart de què tothom se’n aprofite, et traga el suc. Perquè descobreixes que, l’obediència cega, no et fa millor, et fa víctima. Et torna mesell i pusil·lànime. Et falsifica amb la mateixa vesta que qui et diu com i de quina manera ho has de fer. Ma mare era una bona dona que volia el millor per a nosaltres, sens dubte. Si hui encara visqués li diria “Mama, tèstime, però no”. I ens trauríem, l’un a l’altre, el jou que ens ha vinclat els muscles tant de temps. Massa temps.

dilluns, 15 de juny de 2015

per no saber



No sabia que alliberar-se era tan senzill com soltar el fil d’eixe globus que sovint tenim nuat al brancatge eixut de convencions i costums, ancorat atzarosament durant el seu trànsit agosarat pels boscos i el guiatge foll del vent. No sabia que aquella sola rosa que hi apareix sovint entre la delicadesa dels teus gestos només em punxa els dits, abundosos en la presa del vici i que fa sagnar les hores que visc empresonat en el delicte de pensar-te. No sabia, malgrat la ruta dels anys que ompli de paral·lels i meridians la pell geogràfica del meu cos, que hi ha vials apegalosament enyoradissos i escoren la petjada a l’esquerra del cor i et trenquen el ritme de l’alenada. No sabia de la física impossible dels encanteris, ni que hi ha bolets que emmetzinen la visió feliç de les teulades que ens pinten alguns finestrals oberts a carrers llunyans i desconeguts que tu m’has obert alguna vegada amb el gest descurat de qui et regala, a més, la perla preuada de la confiança. No sabia tampoc que les ondines, si s’enamoren de mortals amb peus de fang, emmalalteixen i tornen a les marjals on respiren i hi viuen i pengen les esquenes de l’adéu sobre els cels tintats de capvespre. I ara no sé si és prou saber com dol tota aquesta ignorància.

dissabte, 13 de juny de 2015

beure




Així. Amb una bé ben alçada. Gratacèlica. Entre la veritat dels ulls i l’entelada pau que els parasita. Beure i barrejar l'aigua dessaborida del cos amb la causticitat del destil·lat i els seus efectes. Beure i surar com un mort sobre la sal dels defectes, sobre l’argila eixuta de les ribes oblidades de l’oratge, sobre els carrers ferits d’un silenci penitent d’asfalt. Beure i fer minvar els agres de la llum sense corfa ni calaixos. Beure i emboirar l’alenada aspra i estantissa, intrusiva i criminal. Beure sobre el caminal de corda dels equilibris que pengen entre els abismes pontals de la paraula. Beure i gravitar-te sobre el cos estellat per l'impacte de la fusta sobre el marc dels comiats. Beure per fer trontollar el seguici de les fulles de navalla que fan rajar els records i fan nius de sang en la balconada dels desitjos. Beure. Desincrustar la neula de l’adéu del paladar de la memòria. Evadir l’impost de la pena. Farcir les clivelles amb la ingènua determinació de la saliva. Beure voluntàriament afectat de conveniència. Beure militant i suïcida, resistent a la pàtria de l’exili, claudicant a la carn foragitada. Beure en la trinxera del conflicte fratricida entre el cor del temps i les hores marcides amortallant-se silencioses sobre les esperances no arribades. Beure delitosament. Beure abundosament. Beure religiosament.  Beure assegut als llagrimalls que llegeixen en solfeig sense mesura l’opera bufa de la teua indiferència. Beure. Només beure. Fer claudicar metòdicament i destil·lada la gangrenosa seqüència dels silencis. Beure. No viure. Beure.

divendres, 12 de juny de 2015

només



 
No és una qüestió d’exigència. O potser sí. Volem resposta a allò que sentim. Volem trobar les mans de l’altra persona a la meitat del camí que han encetat les nostres. No volem estar fent una recerca constant d’afecte. Necessitem certificar l’estima. Perquè som dues persones dolgudes, que hem fet un viatge dur des de les nostres solituds, els nostres abandonaments. I no volem continuar mirant-nos l’esquena per saber si l’altre hi és o no. Volem tornar a casa i veure’ns en l’estany de la mirada de l’altre. Ser-hi allí. Refer-nos la imatge. Sentir que ens tornen el cos de l’alegria a cada abraçada no demanada. Ser fins i tot en solitud, sabedors que algú, en algun lloc, ens pensa en una silenciosa i alhora declarada estima. Algú amb qui podràs tornar sobtadament i no farà ni escarafalls ni preguntes. Algú que acollirà les teues pèrdues amb la mateixa il·lusió que tu li omplis el rebost de les esperances. Algú que saps que estarà per tu quan no pugues estar per ningú. Que et tornarà aqueixa capacitat per connectar-te al món que has perdut després d’una jornada decebedora. Algú que mira i veu amb tu els petits detalls del món que casen tan bé en els teus espais emocionals.” El discurs li ha eixit d’una tirada. I ha estat absorta en la seua construcció. Ell la mira incapaç ni tan sols d’alenar. Corprès per aquella dona que seu enfront i mira de dignificar-se la resta de la vida més enllà de les batalles perdudes. “No és exigència. És necessitat. Dir el contrari seria com pensar que respirar és un vici o beure aigua una frivolitat. La normalitat de l’estima demana la trobada, convertir en privilegi únic la privadesa de certs moments del dia. Vull algú que després del món puga permetre’m tornar i ser. Només. No demane tant. Algú que em torne la presència que crec haver perdut durant el llarg exili en el territori de la pena. És només això”.

"L'ordre imperfecte de la porcellana impactada". Ed. Quimera.

dilluns, 8 de juny de 2015

no saps, no existeix



 
“És en la ignorància on som feliços”. Ell parla baixet. Com si tingués por de trencar alguna cosa més si alça la veu per sobre d’allò que vol dir. Vol apuntalar-se en la clarividència d’aqueixa idea amb la que intenta massillar el desperfecte que va clivellant el rostre d’ella. “Si no ens contem la vida més enllà del què vivim comunament, podem mantenir-nos invictes a totes les tragèdies. És tan senzill com deixar la resta del món a l’altra banda del llindar de la porta, com un desconegut que no cal entrar a casa, amb qui no cal intimar i de qui no volem saber-ne res.” Ella el mira amb els ulls entelats d’una llum humida mentre l’escolta parlar. “Si tu  no saps, no existeix allò que dol”. Ella sap que el mestratge que posseeix de les paraules donen lògica a tot el que diu. Sempre ha estat així. Troba la mida perfecta sobre el discurs amb el que sempre vol convèncer-la. Però hi ha una altra lògica, real i feridora, que suma per les parets de l’estança compartida i que fa dies que ella té allotjada al baix ventre i desperta el corcó que la rosega en cada silenci i en cada absència que ell ha posat en els darrers dies de sospita. Per això, de sobte, alça la mà, com quan anava a aquella escola d’excessos disciplinaris i demanava el torn per parlar i li talla el dir i, amb un refilet de veu, esmorteït de pena, li diu: “Si els secrets que m’estalvies són la coneixença que ara mateix tens d’altres dones, tant fa que et toquen, o que se’n vagen al llit amb tu. Perquè d’alguna manera ja són a dintre teu. A un territori que pensava que havies deixat estalvi només per a nosaltres. Ja saps de què parle, d’ aquell indret on tu i jo podíem ser únics amb nosaltres mateixa. Un territori que, ara ho sé, no tenim. I que em diu, a més, que la inversió de temps i afecte que he fet ha estat perduda. Irremeiablement perduda.” Ell vol dir alguna cosa però la dona fa mitja volta, creua l’espai que li manca fins l’eixida i sense mirar-lo, tanca la porta lentament. Tant que ell no guardarà mai el record del soroll del pany encabint-se en el seu cau de metall, ni el grinyol de les frontisses plegant-se en el seu defecte de rovell, ni les passes de la dona que ha perdut baixant les escales de marbre i diluint-se en el carrer, entre els vianants que ignoren el què ha passat i malgrat això no copsen la felicitat que hauria de marcar-los el ritme dels gestos.

"L'ordre imperfecte de la porcellana impactada". Ed Quimera.