dilluns, 4 de maig de 2015

després del món




Comence a acostumar-me a romandre a prop teu després de cada tornada. A deixar que el pes mort del dia caiga als teus peus, com la roba de la que ens alliberem abans d’ingressar en el somni. Tu no has de fer res. Pots seguir amb els teus quefers. De tu emana una força purificadora. Em fas sentir, de sobte, en estat de gràcia. I el fet de parlar amb tu em torna cada cosa al seu lloc: el ritme del batec cardíac, la inèrcia del trànsit de la sang per les séquies sinuoses de venes i artèries, l’oxigen omplint-me els pulmons i viciant de vida el meu alè... Quan sóc amb tu res no importa, perquè em sent de nou a casa. El món sencer pot enfonsar-se. Mai no hi ha espai per al pànic entre els teus braços. Crec tenir el privilegi de disposar d’un lloc on tornar després del món.

dimarts, 28 d’abril de 2015

emmurallament defensiu



 
Ell fa dies que intueix que hi ha quelcom a dintre seu que malda per eixir. I també intueix el què. Malgrat que es creu en l’obligació de retenir aquella cosa, de no verbalitzar-la, de no exposar-la, ni amb fets ni amb paraules, el cos fa temps que l’empenta a treure-la. Aquell conglomerat anatòmic que només semblava automatitzat per a les rutines de la supervivència, ha pres caràcter de consciència i li envida dolències inexplicables. Mira d’incomodar la casa del seu cos, fer fora aquell hoste ingrat que ell té llogat sense terminis. No vol que li resulte fàcil mantenir aquella actitud autoimposada. Ell es creu en el deure de tiranitzar-se la voluntat. Hi ha raons de pes que el menen a fer-ho. Sempre hi ha raons per lligar-te els canells del dir i subjectar-los. La visita a la farmaciola és només un remei recurrent però sense resultar-ne definitiu. Tan bon punt deixa de prendre’s aquella sort de química que redueix el seu estat a una latència suportable, tornen a cristal·litzar els neguits, les angoixes, l’ansietat. Creu, equivocadament, que podrà retenir aquella fera que el devora a queixalades. Pensa que podrà ser més fort. Però el cos no atén a raons. O millor, és l’única cosa a la que presta atenció. Ell només justifica la resistència perquè no vol clivellar-se, de nou. Això és part de la sospita que mira d’amagar sota tones de corfolls que no suportaran gaire temps l’emmurallament defensiu amb el què s’empresona.

diumenge, 26 d’abril de 2015

perillosos



Els idealistes viuen radicalment en contra de les previsions. Ja siguen sobre l’economia, sobre l’oratge, o sobre la propera collita d’afectes que després de tot no obtindran. Però mai no esdevenen una espècie en perill d’extinció. De fet, escandalitzen sovint el corrent dels fets amb aqueix abús de somnis irresolts que escampen sense prudència per les voreres mullades de conveniències. Fan perillar l’ordre antic que tant ens ha costat de fossilitzar en tots els indrets del viure. Són aqueixa nota discordant que malmet el programa de músiques que ens adormien les pensades. Com són d’incòmodes! I malgrat que no han aconseguit mai reunir les seues cabòries en una cooperativa d’esperances, tenen aquella insistència de les cigales solitàries que bullen a l’estiu en els pinars eixuts i acaben trepant l’aire quiet d’aquesta eterna migdiada que vivim. Tampoc són éssers de consens. Ja sabeu al que em referisc: la civilitzada conclusió a la que sovint arribem els benpensants quan entenem que no podem aconseguir la lluna. I el pitjor de tot és que no hi ha manera humana de desencantar-los. Ni en els períodes electorals, quan la tria demana que donem continuïtat a les sendes velles en un exercici d’utilitat i abandonem les aventures marginals i els canvis. Caldria fer alguna cosa. Aplicar-los una modificació de conducta. Perquè si no anem alerta acabaran esdevenint perillosos.

dimarts, 21 d’abril de 2015

la solitud del mestre




Una aula atapeïda d’alumnes que gestiones com si es tractés d’aquella actuació de plats xinesos, que mires d’atendre l’equilibri tot procurant que no en caiga cap al terra. Una atenció individualitzada que és només una ficció en aquell aparcament d’ànimes desbaratades. Uns currículums quilomètrics. Necessitats educatives reconegudes però que no suposen cap resposta per a una administració que prioritza sempre altres qüestions. Uns pares que, en la seua particular individualitat, et demanen consell perquè no saben què fer-ne de la desmotivació, de la manca de ganes, de la poca responsabilitat que manifesten els fills. El prec desesperat cercant un remei que tu tampoc hi trobes. Un munt de papers a la taula que t’exigeixen el registre detallat dels esdeveniments pedagògics del dia, per justificar cada valoració que fas, com si no fos prou aquella vigilada convivència. Aquella exigència creixent que diu que mai no és prou el què saps, que la formació ha de ser continuada, que està en joc la teua competència professional. Un gran cos social dimitit en la funció de recolzar l’educació, de significar-lo, d’omplir-lo de sentit. Famílies en precari, econòmic, emocional i desaparegudes en combat. Uns mitjans que només parlen del teu ofici quan s’apropen els dies de vacances, llançant-te als peus dels cavalls, mirant de fer caixa amb titulars desafortunats. Una motxilla farcida de treballs que has de corregir, hores després, mentre tothom mira la televisió, acabada la seua jornada laboral i riu les gràcies de personatges analfabets que creuen tenir opinió de tot. I ara, a sobre, la mort potser  esperant-te en la desmesurada rancúnia d’un adolescent que se sent ignorat en el seu desencís,  i que fins i tot algun descervellat aplaudeix, com si la “solució final” fos una empremta genètica per estalviar-nos els subjectes d’aquelles inconveniències que no ens deixen surar sobre els bassals de la superficialitat i el conformisme.

dijous, 9 d’abril de 2015

el museu dels instants




Ell pensa: i si no li retornés a la casa l’ordre que tenia abans que ella marxés? I si deixés els objectes en aqueixa permanent escampadissa tot i ser hui orfes dels efectes de seu pas? I si convertís l’apartament en una mena de museu, amb aquella col·lecció d’instants immòbils per donar referència de l’estada? Ell faria el guiatge, amb el posat solemne i digne dels uixers, per les seues dependències, encertant explicacions detallades dels moviments que ella feia. Apuntalant l’imaginari dels visitants amb paraules d’entusiasme contingut. Els faria mira el lloc del sofà on ella hi era asseguda, per exemple, durant les petites estones d’oci que s’oferien i descriuria aquell segon que feia servir per girar el full del llibre que llegia, amb la convicció de qui consumeix la informació fins el moll de l’ós del seu esquelet literari i se la fa pròpia i estructura amb ella les seues conviccions personals. Els faria aturar-se en aquella alenada profunda que sovint feia i amb la que avisava d’aquella fatiga que arrossegava malgrat tindre el seu origen en un esforç antic. L’esclat sobtat del seu riure, que colpejava els barandats i tornava l’habitatge de pell percudida i vibràtil i que de vegades acompanyava amb aquell agitar de cames i braços, com qui malda per recuperar l’equilibri després del sotrac de la caiguda. Faria esment de la devoció que ella tenia pels mobles de la cuina, la parada obligatòria que hi feia en el recorregut de les hores, i que la tornaven afable i discursiva i la menava a enumerar tots els records d’aquella fusta que encara considerava seua, temps després de la voluntària cessió de propietat, i que només aquella condició empeltada de generositat i estima que augmentaven la seua vàlua personal a ulls d’ell, l’impedien recuperar-los, programar-los de nou el camí de tornada a sa casa. I, aplegats al dormitori, assenyalaria l’espai del llit, les seues dimensions efectivament millorables, el plànol intacte de plecs atzarosos que encara conservarien els llençols i que havien dibuixat amb la trobada dels cossos en desfici d’aproximació. Els contaria com feia ella el pas de la nit, tocant-lo, de quan en quan, com si li calgués la referència de la proximitat per fer aquell viatge nocturn i incert a les palpentes, mentre ell somreia en silenci discret i apuntava en la seua llibreta de desitjos la lleugera pressió que sentia sobre el braç o la cama a la vora del seu somni inquiet. I en acabar tot el recorregut, els acompanyaria sol·lícit fins l’eixida, agraint-los l’atenció amb la mateixa mirada aquosa i emocionada que ella solia lluir recent sorgida de les profunditats de la nit compartida, sana i estàlvia dels aspres territoris de la pena.