dissabte, 30 de gener de 2016

després de tu


Mira de ser breu, no vull perdre més temps en aquesta història”. No ha volgut, en dir-ho, ser feridora. Només que està cansada. Que tots els dies posteriors a la desfeta l’han fregada com un paper de vidre sobre una superfície minvada de solideses. Sosté la fulla de la porta amb una mà, sense decidir-se a convidar-lo a entrar. No creu que calga eixamplar el buit entre el marc i el seu cos per encabir-lo de nou a l’espai d’on va marxar d’aquella forma tan encruelidament decidida. Però ell tampoc fa intenció d’avançar. Ha falcat la seua determinació al replà, que s’enfosqueix sobtadament mentre tots dos es miren en aquell limbe desarticulat i confós. Quan ell comença a parlar sembla en realitat el rerefons d’una conversa llunyana. “De fa temps venia tenint una mena de sentit comú que m’avisava, com un amic incisiu i feridor, que el més raonable havia de ser abandonar-te. I jo volia fer-me fort en aquella idea que em colonitzava el pensament. Així que anava omplint-me el rebost de l’adéu amb detalls, insignificants, però que em semblaven decisius. Foteses, diràs tu. La quotidianitat que teníem comuna n’anava plena. De petites desavinences, d’espais que mai no acabàvem de cobrir. D’aquella irada actitud que, de sobte, sobreeixia per damunt de les coses més nímies i ens col·locava a la defensiva”. Mentre parla, abaixa la mirada fins el terra, com si l’aplom que duia no pogués suportar aquella dona que l’observa, descreguda, i li marceix el valor que ha anat collint durant el trajecte fins sa casa. “Ens feia viure, també, amb la por al cos per la desfeta. I jo anava collint-ho tot en silenci, guardant-ho. Jo volia agafar-me a totes aquelles raons per desafectar-me de tu. Però lluny de sentir-me alleugerit, de fer-me gran, l’única cosa que em creix és una tristor que està habitant-me i que no puc escombrar de cap manera. Una tristor que tot m’ho pren de les mans. Els fets i les pensades. No puc moure’m sense acabar arrossegant-la, com un gos que em segueix les passes amb una fidelitat malaltissa. I que només marxa, momentàniament, quan sent la teua veu, quan em raones a cau d’orella, quan et sento riure...” Mira d’engolir-se un refilet de pena i fa una pausa que ella no sap si reprendrà. “Passen els dies i en lloc de la serenor em creix un buit. Sovint mire un racó, faig una pensada, i ets tu allí, palplantada, esperant treure’m del què faig per intervenir de nou en la meua vida aparcada. Si em programe algun assumpte, algun projecte, alguna distracció, el què siga, a poc a poc, amb el pas de les hores que l’aproximen, acaba perdent tot el valor. I em quede a casa i renuncie, deixe de participar. Perquè anar-hi, sense tu, és com una mena de pecat que no em trobe amb cor de cometre. Perquè eixe món no és meu, solament. Perquè té un defecte, molt gran, si no és compartit amb tu. El món sencer va farcit de coses, d’esdeveniments i persones. I acabe renunciant a qualsevol represa, antiga o nova. Perquè només m’afecta una absència: la teua i la meua.” És llavors quan ell li torna la mirada amb la que ha acudit fins la seua porta i diu, alhora: “tot és una merda després de tu”. Ella fa estona que fa pressió amb els dits sobre la fulla de la porta que subjecta. No sap ben bé si és un desig de mantenir obert el moment, una resistència a la claudicació definitiva. “Tu dius que els sentiments s’acaben. No n’estic segur. Si són sentiments, no. Crec més bé que les circumstàncies els traslladen a altres indrets d’un mateix. I en l’intent d’assumir aquella mudança el cos fa una dolorosa adaptació. I es resisteix a aqueix desplaçament. Et provoca patiment. I és precisament aqueixa coïssor la que em diu que no tot està conforme a la meua voluntat i les meues paraules. Que alguna cosa no he decidit com toca. I que la fermesa que pretenc no arribarà mai. Perquè els sentiments que tinc per tu hi són, encara, a dintre meu. Condicionant-me. Retirant-me del món que no puc compartir amb tu. I pel què sent, ara mateix, no hi ha espai que puga habitar-lo sol. Que em fas falta, com alenar... que t’estime”. El llum de l’escala s’encén en aquell moment i descobreix, de cop, dos cossos en una estranya coincidència de tristeses i els seus efectes secundaris. 

"L'ordre imperfecte de la porcellana impactada". Ed. Quimera.

divendres, 22 de gener de 2016

tornar


Varat en la silent postguerra dels desafectes, sura sobre una mar quieta, òrfena de vents. Ja no és guerrer exiliat de cap batalla. Ni mite acomodat a cap bandera. Ni calze, ni presagi, ni quimera. Només foraster d’una Ítaca particular i llunyana que l’ha envaït amb la nocturnitat d’un cavall de Troia, i li aboca, des del ventre, un enyor ferotge que el conquereix a queixalades. “Vull tornar”, diu en cada braçada que fa contracorrent dels déus que proven d’aturar-lo. Pensa en ella, i les seues mans lliscant amb determinació per sobre dels llençols, esborrant plecs i incorreccions. Tensant el llenç per al paisatge d’una altra nit comuna. Pensa en ella, i com li capgirava les jornades anodines en un estat permanent d’extraordinaris joiosos. Pensa en aquella vida, feta de metàfores amb les que ell encapçalava els seus dies abans de ser soldat en una absurda guerra. Tot això ho pensa ara, mentre mira d’orientar la tornada amb la força d’un velam ple d’enyorances. L’Olimp sencer, encuriosit, vol saber quina voluntat el mena. Ell tanca els ulls i veu, encara, tres petits estels en el sostre del seu palau de nostàlgies, que fan guiatge d’aquella esperança que encara guarda malgrat l’escombrall de realitats que estoren la desfeta. Sobre la fusta on viatja en aquella ruta de pèrdua ha escrit, amb el tall esmolat de la fe, aquella veritat que sempre el crema: “Ulisses estima Furinuka”.

divendres, 18 de desembre de 2015

adéu, mestra



Recorde com pastàvem converses en aquell tendur que mullava el sol tots els migdies. Ens creixíem d’actitud al voltant d’aquell rogle, pedagògic i minúscul que érem. Rèiem molt. Molt més que no ara. I ens crèiem gessaires omplint de fe cada clivella. Érem feliços. Indubtablement feliços. Nosaltres érem el mitjà i la força. Sense interferències. No habitàvem cap trinxera ni érem forces en conflicte, com ara. Recorde la teua determinació, com la llum d’un far insistent per sobre de la tempesta. Aquell sentit quasi patològic de la responsabilitat, que et menava a bracejar contracorrent. Sempre tenies forces, una energia dolorosa que arrossegaves i ens empentava com un tsunami. Em vas fer creure que aquell ofici compartit era una font que podia rajar optimisme a dojo. Em vas fer creure que jo també podia ser-ho. Em vas fer creure fins i tot en mi, quan jo venia d’una escèptica foscúria de vocacions marcides. I ara m’han dit, mestra, que la vida t’ha donat definitivament l’esquena. Així de dura m’ha vingut la notícia. M’ho han dit mentre mirava d’ordenar les últimes hores del dia sobre un pentagrama immòbil. I he fet un escampall inútil que encara no em trobe amb cor d’arreplegar. Després he fet coses absurdes, com agafar el cotxe per conduir. Per afegir-me al corrent dels altres i creure que sabia on anava. He equivocat la ruta de tornada. Volia eixir del vehicle i després entrar-hi de nou. Com quan jo et tornava a casa per agrair-te que tu m’hagueres disposat un lloc en el món des d’on fer palanca i moure’m. Com si es pogués reiniciar l’existència des d’un estat anterior a la desfeta. Però amb l’adéu  d’aquesta vesprada em creix concèntrica aqueixa sensació que la vida també em tracta amb una total indiferència.

diumenge, 6 de desembre de 2015

l'ordre imperfecte de la porcellana impactada



"Has tingut problemes amb el gestor del correu electrònic (sovint tan efectiu i ara tan caòtic), i t’has vist obligat a cercar de tots els racons del seu ventre indicis d’aquella gent a la que escrivies. T’has endinsant en aquell maremàgnum de correus i, de sobte, has descobert que encara hi eren aquell grapat escàs de missatges que us creuareu abans de la desfeta. Trobes que podries puntualitzar moltes de les coses que vas dir, la primera vegada, que podries donar millors explicacions. Però no més convincents. Tant fa.  Estàs convençut que no hi ha manera humana d’arreglar-ho. De conformar tot aquell silenci que emmagatzemeu entre les dues trinxeres i convertir-lo en una cosa civilitzada i normal. Impulsivament, sense discurs al cap, només el desig de bescanviar la rancúnia per llum, escrius un nou correu. No vols afegir agrors, moure coses que demanen un llarg repòs, potser, per teixir el fràgil pedaç de la cicatriu. Tot i això penses que, inevitablement, digues el que digues, emmetzinaràs més aquell silenci estricte. No és la primera vegada que proves a trencar-lo. Però et resulta francament dissuasori pensar que ella esborrarà tot el que envies, sense atendre-ho, per després fer un apunt a algun lloc, irat i amarg, lamentant aquella intenció de contacte i que tu  podràs llegir, des de l’anonimat, com únic i lògic destinatari. T’hi poses, malgrat tot. El missatge arreplegarà tres frases confoses. Un grapat de paraules incòmodes, incertes, desarrelades de tot objecte concret. Són frases fetes a les palpentes, amb el tacte intuïtiu que cerca una referència per començar la caminada en un espai desconegut. Rellegiràs una i altra vegada, fent breus ullades al rellotge digital que t’adverteix que la nit avança amb més fermesa que no els teus arguments. I abandones, convençut que no hi ha mots que cauteritzen una cosa així. Almenys no els tens encara a l’abast. Tanques la finestreta i confirmes la derrota després que el programa semble sorprès per aquella franca retirada. Abans d’apagar l’aparell fas una última mirada a aquelles coses que diu, després de tu. T’has aviciat a aquella vigilància. Et sap greu aquest desordre aliè."

"L'ordre imperfecte de la porcellana impactada" Ed. Quimera.

diumenge, 15 de novembre de 2015

t'he llegit




T’he obert talment com les cobertes d’un llibre. Amb un gest ample i quasi religiós. El plaer recordat de la darrera vegada m’empenyia a avançar aquella història. La flaire intacta al passar els fulls del teu cos i la novetat que empelta una passió no perduda. T’he llegit parsimoniosament, delitosament, explícitament. Subratllant els mots que m’esclataven sota els capcirons dels dits. He tancat els ulls i he memoritzat aquella expressió de sucs que humitejaven, oliosos, les dreceres del desig. He llegit el teu cos fonètic i vibràtil, un escampall de versos, rebel sempre a les mesures. T’he llegit fins que he perdut totes les sinèresis i la meua veu s’ha tornat anafòrica i percudida.  I llavors, com en un cansament, t’he deixat oberta sobre el meu pit, tacant-me de tinta el cor i les mans. Interposant-te entre la paret de l’hivern i el tall esmolat de l’absència.