escoltar-te

Escoltar-te. Aqueixa serena i controlada cadència de paraules que deixes anar, com si tots dos fórem la quotidiana connivència que encara no som. Escoltar-te parlar amb els ulls tancats. Prement a l’oïda l’auricular del mòbil. Esmolar el sentit per percebre fins i tot les petites alenades o les contraccions anatòmiques del rostre en la funció de comunicar-se. Les parpelles abaixades per mirar-te. Vull contemplar els teus ulls somrient-me. Els teus ulls projectant el discurs del dia que acaba o comença. La lletania de funcions que esdevindran o que s’apaguen. Vull mirar-te amb el goig que dóna seure a la sorra d’una platja i acoblar-se al ritme de les onades, als blaus minvants de l’aigua, als vermells del capvespre que vessen horitzó enllà. Tu no pots saber-ho, però jo et mire allà dintre. I respire. Com si hagués arribat el privilegi d’emplenar-se el rebost dels somnis i fer fora aquell espai tòxic que és la realitat de les hores abans de la trucada. Quan talles, jo romandré una estona immòbil. Esperant que el mecanisme del viure reprenga la seua marxa sobre les cadenes de muntatge d’aquest cos que deleix per fondre’s amb el teu. Accepte la derrota convinguda de pidolar-li al món una prova de la teua existència. Ets la part preciosa que queda de treure-li tot el carbó al diamant del dia.

els detalls de l'afecte

Els escriptors tenim aqueixa estranya condició que ens permet percaçar detalls del viure que la resta de la gent ignora, perquè els oblida ràpidament, emmagatzemant-los a l’engròs en algun indret fosc de la memòria, però que a nosaltres ens serveixen per configurar, principalment, sentiments sobre els que, d’altra manera, no podríem aconseguir cap altra evidència. És un exercici solitari i forense. Un recurs minimalista que anem traient-nos de l’interior de les ungles amb les que hem arrapat la pell del dia. Jo l’aplique sobre les dinàmiques que van generant-se en trobar-nos i em permet fer aqueix inventari conscienciós que em lliurarà, a poc a poc, el passaport definitiu a la terra promesa de l’estima. La teua manera de cercar-me el cos quan som tots dos a casa, per exemple, i ens posem en aquella plaent vulgaritat de veure la televisió i ofegar així la terrible seguida dels oficis. Sentir-te vinclada sobre el meu pit, en aquell abandonament confiat. Aquella fe manifesta que et fa pensar que aturaré per tu totes les caigudes de la jornada. O quan evites el condicional per dir-me que vaja a veure’t i uses, directament, l’imperatiu: vine. Com si et menés la urgència de precipitar la coincidència que havíem ajornat i que ara esdevé massa lluny per a la nostra planificació. Tu, potser, no ho saps, però em tornes així el caràcter únic que la vida em furta, vestint-me aquest anònim que sóc sovint entre totes les coses, i que tu despulles amb només els detalls de l’afecte.

El poeta Manel Alonso parla de "La fràgil arquitectura dels teus gestos"

Amb els nostres gestos som capaços de dissenyar signes amb els quals conformem un llenguatge propi, elements abstractes per a una arquitectura amb la qual construir una arma defensiva contra aquells que ens disgusten o una llar d’acollença per als qui estimem i ens estimen. Aquesta arquitectura la sentim, la vivim d’una manera inconscient. Passem pel costat de tanta gent sense ni tan sols fixar-nos en el color de les seues llàgrimes que intuïm que són incolores, però no ho són, tenen el color de la joia o del dolor.
Hi ha un moment en què de sobte ens descobrim atrets per un altre ésser humà i el convertim en el nostre estimat o en la nostra estimada, aleshores descobrim que és capaç de bastir amb els seus gestos un llenguatge imperceptible, personal, i ens adonem que no ens cal cap diccionari per a entendre els seus significats. Són uns gestos com pinzellades amb les quals esbossa un univers que voldries teu. Sents que el seu cos és una casa que tu voldries habitar. T’adones que al bell mig del teu naufragi qualsevol traç d’aquest ésser estimat es convertix en la llum d’un far que assenyala esculls en el teu camí.

El poeta Josep Manel Vidal coneix aquest llenguatge dels gestos, de les mirades, i el sap fràgil però alhora intens. Des de la força que li dóna el sentiment que el pren per la persona estimada, escriu sobre les emocions, de vegades contradictòries, que és incapaç de contindre però sí d’estructurar en forma de poesia. Una poesia que defuig cadenes mètriques i opta, per tant, per la prosa poètica, la qual li deixa més llibertat de moviments.

En La fràgil arquitectura dels teus gestos, obra amb la qual va obtindre el XVII Premi de Poesia Josep Maria Ribelles-Vila de Puçol i que publica Onada edicions, el poeta de l’Alcúdia de Crespins ens oferix trenta-set proses poètiques escrites des d’un jo inflamat pel ferro roent de l’amor, destinades a un tu a qui li detalla estats d’ànim, li fa preguntes sobre quina opció ha de prendre, li suggerix instants, li proposa consumir els desitjos comuns.

Trenta-set proses amb una força lírica notable, de la qual ja sabíem que era capaç a través del seu primer llibre, El teu nom és un ésser viu (Germania, 2011), i que ara ens l’oferix amb més contundència, amb més ofici. Aquesta força lírica se sosté en el llenguatge, en la capacitat que l’autor té per a construir imatges, per a crear des de la primera línia del llibre una atmosfera amb la qual atrapa el lector fins la darrera paraula; en una manera personal de dir amb la qual intenta arrabassar-li el títol a Ausiàs March que es considerava el més gran amador; fins i tot amb expressions poètiques d’altres, que sens dubte li són referents i mestres, sense que res grinyole en el poema: «Assumiràs, si vols, el patrimoni de la pena».

Josep Manel Vidal és un poeta que m’estime i per qui m’agrada apostar. Un autor que amb aquest segon llibre comença a consolidar-se en el panorama poètic valencià, al qual va arribar en plena maduresa no tan sols vital sinó literària.

Manel Alonso

El poeta Josep Maria Balbastre parla de "La fràgil arquitectura dels teus gestos"

[Sovint veig caracteritzada la producció poètica de Josep Manel Vidal com a proses poètiques. Ja passava amb l’anterior poemari (El teu nom és un ésser viu) i torna a passar ara amb el segon (La fràgil arquitectura dels teus gestos, premi Josep Maria Ribelles 2013). Més enllà del possible debat sobre etiquetes, personalment m’agrada més referir-me al contingut d’aquests dos volums com a poemes en prosa. En efecte, La fràgil arquitectura… no es configura com un relat unitari amb uns personatges immersos en una trama que es desenvolupa i resol (o no) en un espai i en un temps, tot això confegit  amb un llenguatge ple de lirisme a la manera d’un Janer Manila. Tampoc es tracta d’un relat fragmentari amb abundància d’el·lipsis ni d’un recull de relats curts. No, crec que no hem de dir prosa poètica, ni proses poètiques, de l’obra de Vidal. Es tracta d’un bon exemple de poesia en prosa, en el qual prima el lirisme sobre la narrativitat, l’expressió del moment sobre la concatenació de causes i efectes.

Ara bé, això no obsta perquè el conjunt de textos descriga el periple vital d’un personatge (el jo poètic) i les seues trobades i destrobades amb altres personatges que circulen per l’espai i que interactuen amb el jo líric al llarg del temps, que són sempre l’espai i el temps personals del poeta (ara i ací on jo em trobe). Es tracta d’una poesia que deixa constància de l’experiència del poeta, de la seua realitat més íntima (realisme intimista?), dels afectes i desafectes que l’acompanyen en la vida: la por, la inquietud, la tristesa, la soledat, el risc, l’esperança.

Podríem elegir tres poemes que serviren de fita per emmarcar l’evolució del jo líric al llarg del poemari. 1) Què faig?: el sentiment de ruptura i fragilitat és predominant; la foscor, la no-mirada, l’abandonament, el dubte l’acompanyen. 2) Juga!: ara, una vegada fet el dol per les penes viscudes, el poeta s’autoencoratja per eixir altra vegada a la vida tot i saber que s’enfronta a l’atzar, a la fragilitat. 3) Tornar i ser: l’atzar ha sigut favorable, la vida habita la casa del poeta i palpa novament l’estima, torna el joc de les mirades a la “praderia de les ninetes”.

Dos símbols, que en el fons s’identifiquen, presideixen aquest itinerari: la casa i el cos. La casa ambivalent que pot ser l’espai de la soledat on “desdejunar sense gana”, on la rutina del plats de taula, la roba, el respatller dels seients… certifica una mena de mort (llegiu el poema “Em mor”); però la casa també vista com el refugi on hom vol tornar després de les lluites del món i en la qual la rutina del raspall de dents i els gots a la pica dóna vida. I el cos de l’estimada, que és la “casa ” on realment es pretenia de “tornar” i on veritablement hom pot “ser”. La casa dins de la casa o, en paraules del poeta, “la casa del teu cos”.

Com si de casa vostra es tractara, agafeu el llibre, obriu-ne la porta i entreu-hi. Potser hi trobeu una serenor.]

Josep Maria Balbastre

El poeta Ricard Garcia parla de "La fràgil arquitectura dels teus gestos"

D’entre les moltes coses que he llegit aquest estiu que les pluges d’avui tanquen definitivament, vull recomanar-vos el segon llibre d’en Josep Manel Vidal, La fràgil arquitectura dels teus gestos, pel qual va obtenir el 17è premi de poesia Josep Maria Ribelles de la Vila de Puçol.

No és aquesta la primera vegada que parlo de l’obra d’en Vidal, ja ho vaig fer quan va publicar El teu nom és un ésser viu i més d’una vegada he fet referència a Filant prim, el blog des d’on tot sovint ens sorprèn amb bellíssimes proses, perquè aquest gènere, la prosa poètica, s’ha anat convertint en la forma d’expressió que ell cultiva d’una manera magistral.

Si bé, referint-me al seu primer llibre, vaig dir que Vidal és un observador profund de tot allò que passa al seu voltant, després d’haver llegit el segon he d’afegir que en aquest ens ensenya a escoltar amb atenció com batega tot el que passa a les profunditats de l’ésser humà. Penso que entre un i l’altre, Josep Manel Vidal ha girat l’enfocament de la seva mirada des de l’entorn cap a les grutes on es congrien els sentiments i les sensacions, allò que de debò percebem com a vivències, alhora tan íntim i tan radical. ¿Com s’explica, sinó, que ja al primer poema i amb molt poques paraules (…prémer els llavis fins soldar-los en un frec dolorós, guardar-me l’afecte dels dits al fons de les butxaques.) sigui capaç de fer-nos veure que ens parla d’aquelles emocions que vivim portes endins? Queda clar, doncs, que la matèria d’aquest llibre no és la vida pública. Sí que ho és, en canvi, tot allò que els fets viscuts destil·len als pous de l’ànima.

Per tant no és gens estrany que l’autor de La fràgil arquitectura dels teus gestos no només descrigui el que sent amb belles i suggeridores imatges, com quan per referir-se al pas tediós de les hores dominicals evoca una roda de cavallets que gira i fa pujar i baixar les hores amb una certa parsimònia; sinó que a més es fa –i ens fa- un munt de preguntes i de reflexions sobre el dolor de viure, la mudança dels sentiments i el pas del temps -la vida en trànsit diu el poeta-, la fragilitat de l’home, i, fins i tot, la mort en forma d’orfandat, és a dir, la mort vista des de l’òptica d’aquell que queda sol sense remei.

Estilísticament, penso que aquest és un llibre ple d’encerts. I ho dic perquè la temàtica comportava el perill de caure en un sentimentalisme tou gens apropiat per a l’expressió poètica, però Josep Manel Vidal ho ha evitat amb èxit construint unes proses poètiques que transmeten sensacions precises a partir no de giravoltar infructuosament sobre els sentiments, sinó oferint-nos imatges d’una claredat i concisió que no necessiten cap mena d’aclariment: …ànim de tardor, de caducitat, marginal. O encara millor quan tanca un poema amb aquesta imatge que podem percebre perfectament: Respirar els primers efluvis de la podridura.

Aquest és un llibre de preguntes obertes sobre alguns dels aspectes menys amables del viure –més amunt els apuntava-, però també per això és un llibre valent amb el qual l’autor s’encara amb el drama i el desafia perquè sap que si bé la vida és una, hi ha més maneres de viure-la. Arran d’això, recordo que el llibre es tanca amb un contundent Tornar i ser o que a mig llibre t’ensopegues amb al poema JUGA! des del qual se’ns convida a deixar caure una altra vegada la moneda i que l’altra cara de la dobla puga oferir-te un nou atzar que et permeta jugar-te de nou la vida.

I amb això em quedo, amb aquesta invitació que Josep Manel Vidal ens fa des del seu segon llibre de jugar-nos cada dia la vida, de no deixar-la passar sense preguntar-nos què és i què som: ...sorra i aigua i vent.

Ricard Garcia