dilluns, 1 de juny de 2015

Premi "Antoni Ferrer" de poesia 2015




Aneu a perdonar-me que faça servir aquest espai per donar-me una mica d’autobombo. Però considere que la cosa s’ho mereix. El dissabte passat, 30 de maig, l’associació cultural “La Garrofera” em va atorgar el premi “Antoni Ferrer” de poesia 2015 per l’obra “El cor mineral de la margarida”. No us podeu fer una idea de l’emoció que acaba amerant-te el cos en rebre un reconeixement així al teu poble i a més, a través d’una entitat en la que has treballat molts anys i de la que ara no en formes part per motius que no venen al cas, però que portes sempre al cor. Un moment que es va arrodonir en rebre el guardó de mans del propi Antoni Ferrer qui fins i tot va lloar públicament el meu treball, que coneix molt bé. 

Un moment compartit amb l'escriptor i amic Juli Capilla, que també va ser guardonat amb el premi "Enric Valor" de narrativa per la seua obra "La iaia", un sentit homenatge a la seua àvia que, després d'escoltar la valoració del jurat, ja fa ganes de llegir.


El jurat, presidit pel professor i poeta F. Xavier Ferrero, la professora i filòloga Edel Calabuig i el periodista i escriptor José Miguel Vilar-Bou, va fer constar que, entre les virtuts del poemari, destacaven (i cite literalment) “la capacitat del poeta de connectar amb el lector, convidant-lo a participar dels seus sentiments, de les seues reflexions, dels seus diàlegs amb la persona estimada; la vivesa i sinceritat amb que ens obri l’univers íntim i secret de la parella; tot el conjunt de versos resulta una obra reblida d’harmonia, de poesia essencial i de síntesi que és un cant al goig de viure, a la recerca de la felicitat en el cos de la persona estimada; l’esforç del poeta per mostrar el món amb una clau positiva: l’estima com a palanca de fe i d’esperança; tècnicament l’obra es vesteix d’un llenguatge exquisit, amb un vocabulari escollit amb molta cura, enfilat en un ventall de recursos literaris que genera unes imatges poètiques plenes de sensibilitat i tendresa. Inclús el títol, “El cor mineral de la margarida”, és ja per ell mateix un poema.”


El meu record va ser per a l’amic Joanjo Masó, a qui vaig dedicar el premi, i que de ben segur celebra allà, en el seu Montgó particular, que aquest país nostre pot començar a somiar. Gràcies a ell per ensenyar-nos a resistir i a esperar.

dimarts, 16 de desembre de 2014

El poeta Manel Alonso parla de "La fràgil arquitectura dels teus gestos"

Amb els nostres gestos som capaços de dissenyar signes amb els quals conformem un llenguatge propi, elements abstractes per a una arquitectura amb la qual construir una arma defensiva contra aquells que ens disgusten o una llar d’acollença per als qui estimem i ens estimen. Aquesta arquitectura la sentim, la vivim d’una manera inconscient. Passem pel costat de tanta gent sense ni tan sols fixar-nos en el color de les seues llàgrimes que intuïm que són incolores, però no ho són, tenen el color de la joia o del dolor.
Hi ha un moment en què de sobte ens descobrim atrets per un altre ésser humà i el convertim en el nostre estimat o en la nostra estimada, aleshores descobrim que és capaç de bastir amb els seus gestos un llenguatge imperceptible, personal, i ens adonem que no ens cal cap diccionari per a entendre els seus significats. Són uns gestos com pinzellades amb les quals esbossa un univers que voldries teu. Sents que el seu cos és una casa que tu voldries habitar. T’adones que al bell mig del teu naufragi qualsevol traç d’aquest ésser estimat es convertix en la llum d’un far que assenyala esculls en el teu camí.
El poeta Josep Manel Vidal coneix aquest llenguatge dels gestos, de les mirades, i el sap fràgil però alhora intens. Des de la força que li dóna el sentiment que el pren per la persona estimada, escriu sobre les emocions, de vegades contradictòries, que és incapaç de contindre però sí d’estructurar en forma de poesia. Una poesia que defuig cadenes mètriques i opta, per tant, per la prosa poètica, la qual li deixa més llibertat de moviments.
En La fràgil arquitectura dels teus gestos, obra amb la qual va obtindre el XVII Premi de Poesia Josep Maria Ribelles-Vila de Puçol i que publica Onada edicions, el poeta de l’Alcúdia de Crespins ens oferix trenta-set proses poètiques escrites des d’un jo inflamat pel ferro roent de l’amor, destinades a un tu a qui li detalla estats d’ànim, li fa preguntes sobre quina opció ha de prendre, li suggerix instants, li proposa consumir els desitjos comuns.
Trenta-set proses amb una força lírica notable, de la qual ja sabíem que era capaç a través del seu primer llibre, El teu nom és un ésser viu (Germania, 2011), i que ara ens l’oferix amb més contundència, amb més ofici. Aquesta força lírica se sosté en el llenguatge, en la capacitat que l’autor té per a construir imatges, per a crear des de la primera línia del llibre una atmosfera amb la qual atrapa el lector fins la darrera paraula; en una manera personal de dir amb la qual intenta arrabassar-li el títol a Ausiàs March que es considerava el més gran amador; fins i tot amb expressions poètiques d’altres, que sens dubte li són referents i mestres, sense que res grinyole en el poema: «Assumiràs, si vols, el patrimoni de la pena».
Josep Manel Vidal és un poeta que m’estime i per qui m’agrada apostar. Un autor que amb aquest segon llibre comença a consolidar-se en el panorama poètic valencià, al qual va arribar en plena maduresa no tan sols vital sinó literària.

divendres, 12 de desembre de 2014

El poeta Josep Maria Balbastre parla de "La fràgil arquitectura dels teus gestos"

[Sovint veig caracteritzada la producció poètica de Josep Manel Vidal com a proses poètiques. Ja passava amb l’anterior poemari (El teu nom és un ésser viu) i torna a passar ara amb el segon (La fràgil arquitectura dels teus gestos, premi Josep Maria Ribelles 2013). Més enllà del possible debat sobre etiquetes, personalment m’agrada més referir-me al contingut d’aquests dos volums com a poemes en prosa. En efecte, La fràgil arquitectura… no es configura com un relat unitari amb uns personatges immersos en una trama que es desenvolupa i resol (o no) en un espai i en un temps, tot això confegit  amb un llenguatge ple de lirisme a la manera d’un Janer Manila. Tampoc es tracta d’un relat fragmentari amb abundància d’el·lipsis ni d’un recull de relats curts. No, crec que no hem de dir prosa poètica, ni proses poètiques, de l’obra de Vidal. Es tracta d’un bon exemple de poesia en prosa, en el qual prima el lirisme sobre la narrativitat, l’expressió del moment sobre la concatenació de causes i efectes.
Ara bé, això no obsta perquè el conjunt de textos descriga el periple vital d’un personatge (el jo poètic) i les seues trobades i destrobades amb altres personatges que circulen per l’espai i que interactuen amb el jo líric al llarg del temps, que són sempre l’espai i el temps personals del poeta (ara i ací on jo em trobe). Es tracta d’una poesia que deixa constància de l’experiència del poeta, de la seua realitat més íntima (realisme intimista?), dels afectes i desafectes que l’acompanyen en la vida: la por, la inquietud, la tristesa, la soledat, el risc, l’esperança.
Podríem elegir tres poemes que serviren de fita per emmarcar l’evolució del jo líric al llarg del poemari. 1) Què faig?: el sentiment de ruptura i fragilitat és predominant; la foscor, la no-mirada, l’abandonament, el dubte l’acompanyen. 2) Juga!: ara, una vegada fet el dol per les penes viscudes, el poeta s’autoencoratja per eixir altra vegada a la vida tot i saber que s’enfronta a l’atzar, a la fragilitat. 3) Tornar i ser: l’atzar ha sigut favorable, la vida habita la casa del poeta i palpa novament l’estima, torna el joc de les mirades a la “praderia de les ninetes”.
Dos símbols, que en el fons s’identifiquen, presideixen aquest itinerari: la casa i el cos. La casa ambivalent que pot ser l’espai de la soledat on “desdejunar sense gana”, on la rutina del plats de taula, la roba, el respatller dels seients… certifica una mena de mort (llegiu el poema “Em mor”); però la casa també vista com el refugi on hom vol tornar després de les lluites del món i en la qual la rutina del raspall de dents i els gots a la pica dóna vida. I el cos de l’estimada, que és la “casa ” on realment es pretenia de “tornar” i on veritablement hom pot “ser”. La casa dins de la casa o, en paraules del poeta, “la casa del teu cos”.
Com si de casa vostra es tractara, agafeu el llibre, obriu-ne la porta i entreu-hi. Potser hi trobeu una serenor.]

diumenge, 7 de desembre de 2014

El poeta Ricard Garcia parla de "La fràgil arquitectura dels teus gestos"

D’entre les moltes coses que he llegit aquest estiu que les pluges d’avui tanquen definitivament, vull recomanar-vos el segon llibre d’en Josep Manel Vidal, La fràgil arquitectura dels teus gestos, pel qual va obtenir el 17è premi de poesia Josep Maria Ribelles de la Vila de Puçol.
No és aquesta la primera vegada que parlo de l’obra d’en Vidal, ja ho vaig fer quan va publicar El teu nom és un ésser viu i més d’una vegada he fet referència a Filant prim, el blog des d’on tot sovint ens sorprèn amb bellíssimes proses, perquè aquest gènere, la prosa poètica, s’ha anat convertint en la forma d’expressió que ell cultiva d’una manera magistral.
Si bé, referint-me al seu primer llibre, vaig dir que Vidal és un observador profund de tot allò que passa al seu voltant, després d’haver llegit el segon he d’afegir que en aquest ens ensenya a escoltar amb atenció com batega tot el que passa a les profunditats de l’ésser humà. Penso que entre un i l’altre, Josep Manel Vidal ha girat l’enfocament de la seva mirada des de l’entorn cap a les grutes on es congrien els sentiments i les sensacions, allò que de debò percebem com a vivències, alhora tan íntim i tan radical. ¿Com s’explica, sinó, que ja al primer poema i amb molt poques paraules (…prémer els llavis fins soldar-los en un frec dolorós, guardar-me l’afecte dels dits al fons de les butxaques.) sigui capaç de fer-nos veure que ens parla d’aquelles emocions que vivim portes endins? Queda clar, doncs, que la matèria d’aquest llibre no és la vida pública. Sí que ho és, en canvi, tot allò que els fets viscuts destil·len als pous de l’ànima.
Per tant no és gens estrany que l’autor de La fràgil arquitectura dels teus gestos no només descrigui el que sent amb belles i suggeridores imatges, com quan per referir-se al pas tediós de les hores dominicals evoca una roda de cavallets que gira i fa pujar i baixar les hores amb una certa parsimònia; sinó que a més es fa –i ens fa- un munt de preguntes i de reflexions sobre el dolor de viure, la mudança dels sentiments i el pas del temps -la vida en trànsit diu el poeta-, la fragilitat de l’home, i, fins i tot, la mort en forma d’orfandat, és a dir, la mort vista des de l’òptica d’aquell que queda sol sense remei.
Estilísticament, penso que aquest és un llibre ple d’encerts. I ho dic perquè la temàtica comportava el perill de caure en un sentimentalisme tou gens apropiat per a l’expressió poètica, però Josep Manel Vidal ho ha evitat amb èxit construint unes proses poètiques que transmeten sensacions precises a partir no de giravoltar infructuosament sobre els sentiments, sinó oferint-nos imatges d’una claredat i concisió que no necessiten cap mena d’aclariment: …ànim de tardor, de caducitat, marginal. O encara millor quan tanca un poema amb aquesta imatge que podem percebre perfectament: Respirar els primers efluvis de la podridura.
Aquest és un llibre de preguntes obertes sobre alguns dels aspectes menys amables del viure –més amunt els apuntava-, però també per això és un llibre valent amb el qual l’autor s’encara amb el drama i el desafia perquè sap que si bé la vida és una, hi ha més maneres de viure-la. Arran d’això, recordo que el llibre es tanca amb un contundent Tornar i ser o que a mig llibre t’ensopegues amb al poema JUGA! des del qual se’ns convida a deixar caure una altra vegada la moneda i que l’altra cara de la dobla puga oferir-te un nou atzar que et permeta jugar-te de nou la vida.
I amb això em quedo, amb aquesta invitació que Josep Manel Vidal ens fa des del seu segon llibre de jugar-nos cada dia la vida, de no deixar-la passar sense preguntar-nos què és i què som: ...sorra i aigua i vent.