Josep Manel Vidal guanya el Premi Soler i Estruch 2016 amb "La llum de les estrelles mortes".

Fotografia: La Veu del País Valencià

El lliurament ha adquirit una nova dimensió en convertir-se en un sopar literari al restaurant Alberg Santa Anna.

Quina força poderosa pot moure’ns a voler canviar el nostre destí més fatídic? Pot la vida copiar-se al dictat d’una ficció? Com viuríem si descobrírem que el somni és la realitat de la que despertem? Els relats que estructuren “La llum de les estrelles mortes” són, en la seua majoria, un conjunt d’històries on l’autor distorsiona, allò que anomenem quotidià i previsible: una societat que camina organitzada envers la mort, un autobús que no va enlloc, una fissura que flota en l’espai d’un vàter i fa desaparèixer els objectes, la por d’un escriptor que invoca ficcions amb la seua literatura... Potser no donen raó d’allò inexplicable, però sí exigeixen una pregunta que ens obliga a re-dirigir la mirada sobre qüestions que pensàvem definitivament contestades.

“La llum de les estrelles mortes”, de Josep Manel Vidal és l’obra guanyadora del Premi Soler i Estruch. El jurat ha estat format per Anna Moner, Juli Alandes, Núria Sendra, Elvira Cambrils i Maurici Belmonte, actuant com a secretari, sense veu ni vot, el regidor de l'ajuntament, Lluís Piqueres.

Josep Manel Vidal ha declarat en rebre el premi: “Amb aquest treball faig la meua particular entrada en el món de la narrativa, ja que les primeres incursions literàries més exitoses a data de hui havien estat en el terreny de la poesia. Per a mi és molt important, aconseguir un guardó en una convocatòria com el premi Soler i Estruch que té una llarga i reconeguda trajectòria i que compta amb la complicitat d’una de les editorials més significatives i valentes del nostre país. I he d’afegir que, en aquests moments de la meua vida personal, és una dosi d’autoestima que em fa pensar que hi ha realitats o malsons que poden ser superats, sens dubte”.

Josep Manel Vidal i Juan (l’Alcúdia de Crespins, 1965) és treballador de la docència i escriptor. Ha guanyat diversos premis literaris: Premi Rafael Comenge de Narrativa d’Alberic, el 1991, amb el conte “La dona que balla”. Finalista al 14è «Premi de Narrativa curta per Internet Tinet», que convocà l’ajuntament de Tarragona el 2010, amb el conte “Epíleg”, i arreplegat al recull “El matí i altres contes”, editat per Cossetània. Ha publicat el poemari "El teu nom és un ésser viu" (2011, Germania). El 2013 guanya el XVII premi de poesia Josep M. Ribelles de la Vila de Puçol, amb el poemari "La fràgil arquitectura dels teus gestos" i publicat per l'editorial Onada. Finalista del premi de contes "Vent de Port" (2013) que convoca anualment l'associació cultural de Tremp "La casa del sol naixent", amb el relat "Cafè i canyella" i que publica Pagès Editors en el recull "Magranes i altres narracions". El desembre del mateix any, és premi Francesc Bru de poesia de Canals, amb el poemari "Tots els colors de la tardor". El maig de 2015 és guardonat amb l’Antoni Ferrer" de poesia, per l'associació Cultural "La Garrofera" de l'Alcúdia de Crespins, amb el treball "El cor mineral de la margarida". Actualment col·labora en la Revista Digital "Lemuria". Amb el llibre La llum de les estrelles mortes ha guanyat el premi de narrativa Soler i Estruch, 2016. 

El premi és convocat per l’ajuntament de Villanueva de Castellón / Castelló de la Ribera, i està dotat amb 2000 euros, la publicació de l’obra premiada a la col·lecció Miratges d’Edicions del Bullent, a més d’una escultura de metall realitzada per l’artista Josep Alfonso.

Enguany s’han presentat 29 originals. L'any passat va guanyar l'obra Vestida de lluna, d'Elvira Cambrils, amb un un llibre de viatges que pot llegir-se com una novel·la construït amb setze històries encadenades per la veu de la narradora. Les obres guanyadores d’anteriors edicions publicades per Edicions del Bullent han estat Tot interior, d’Enric Camps, Pell de gat, de Ma. Victòria Lovaina, Humors agres, de Sico Fons, Efectes secundaris, de Jovi Lozano-Seser i El vol de les papallones, de Maurici Belmonte.

Font: Editorial Bullent.

el camí de la geògrafa

En aquell espai on vols concretar-te hi viuen dos finestrals amb unes cortines horribles que amortallen el paisatge. I has decidit treure-les. I amb la resolució d’aquell qui fa dues palmades per rescatar de l’ensopiment al company que mira de submergir-se en una migdiada davant del televisor, fas una forta estrebada i despulles els vidres per descobrir la nuesa de l’horitzó marí que et banya, de sobte, la mirada. Has decidit que no vols barrar-te més expectatives. Que el camí ha sigut llarg i el trasllat de tot aquell equipatge no ha sigut senzill. I que encara tens esquerdes, tot massillades però tendres, que et recorden l’estructura antiga. Així que vols convidar aquell ventall de blaus que es troben, paral·lels,  sobre una fina i meridiana confluència de destí,  al teu nou habitatge. La resta no parla de tu, és cert. Però no faràs d’aquella ocasional desconeixença motiu de naufragi. Resistent com ets, sabotejaràs aquell ordre imposat amb desplaçaments atzarosos. I amagaràs aquella disbauxa decorativa que no té més objecte que deixar rotgles de pols i descurança. De la cuina estant veus el rocam que s’aixeca des de la teua infantesa. Aquell perfil abrupte que t’ha pres els decorats d’allò passat. I entre totes dues coses, la muntanya i el mar, allò que vas ser i allò que està per descobrir-se, has decidit fer acampada. Una altra, que també en serà de provisional i transitòria. Però que ara és el nou graó cap a l’existència més teua.

això és tot

Vius només a l’imaginari que he construït sobre tu, a força d’amuntegar detalls esparsos d’aquella condició que se’m fa tan necessària per apedaçar-me els gestos. I com no ets talment una presència, quan venen en allau les angoixes, et retiren del paradís que ha alçat el teu cos embastat de records d’altres vides, allà dintre, i et treuen, com un tsunami, i em deixen una desfeta d’enderrocs d’afecte i solitud.  És llavors quan me n’adone que les hores em lliuren buits. Que el dia és un llop ferotge que se’m menja, tossut, convertint-me la vida en una deixalleria de molles mastegades d’un àpat on jo no hi participe. Sóc, en realitat, una illa deserta. Una erma condició conjugada amb els meus deserts i les meues llunyanies. I quan torne a casa, tots els objectes que vesteixen la meua estada són només meus i res d’allò que tinc arrenglerat als prestatges m’avisa de la teua tornada.

la pell eixuta de la trencadissa

                                                 Si m’has de deixar, fes-ho ara.

                                                 Abans que se’ns acumulen tots els silencis.

                                                 Perquè si ho fem tard i malament,

                                                 vindran els adéus, tots alhora, atrotinats,

                                                 ferint les parets amb els seus embalums immensos.

                                                 I se’ns allargaran les coïssors més enllà de totes les coses.

                                                 I la vida que ens quede, a l’altra banda de nosaltres,

                                                 trigarà massa en llevar-se de sobre

                                                 la pell eixuta de la trencadissa.

Premi "Antoni Ferrer" de poesia 2015

Aneu a perdonar-me que faça servir aquest espai per donar-me una mica d’autobombo. Però considere que la cosa s’ho mereix. El dissabte passat, 30 de maig, l’associació cultural “La Garrofera” em va atorgar el premi “Antoni Ferrer” de poesia 2015 per l’obra “El cor mineral de la margarida”. No us podeu fer una idea de l’emoció que acaba amerant-te el cos en rebre un reconeixement així al teu poble i a més, a través d’una entitat en la que has treballat molts anys i de la que ara no en formes part per motius que no venen al cas, però que portes sempre al cor. Un moment que es va arrodonir en rebre el guardó de mans del propi Antoni Ferrer qui fins i tot va lloar públicament el meu treball, que coneix molt bé. 

Un moment compartit amb l'escriptor i amic Juli Capilla, que també va ser guardonat amb el premi "Enric Valor" de narrativa per la seua obra "La iaia", un sentit homenatge a la seua àvia que, després d'escoltar la valoració del jurat, ja fa ganes de llegir.

El jurat, presidit pel professor i poeta F. Xavier Ferrero, la professora i filòloga Edel Calabuig i el periodista i escriptor José Miguel Vilar-Bou, va fer constar que, entre les virtuts del poemari, destacaven (i cite literalment) “la capacitat del poeta de connectar amb el lector, convidant-lo a participar dels seus sentiments, de les seues reflexions, dels seus diàlegs amb la persona estimada; la vivesa i sinceritat amb que ens obri l’univers íntim i secret de la parella; tot el conjunt de versos resulta una obra reblida d’harmonia, de poesia essencial i de síntesi que és un cant al goig de viure, a la recerca de la felicitat en el cos de la persona estimada; l’esforç del poeta per mostrar el món amb una clau positiva: l’estima com a palanca de fe i d’esperança; tècnicament l’obra es vesteix d’un llenguatge exquisit, amb un vocabulari escollit amb molta cura, enfilat en un ventall de recursos literaris que genera unes imatges poètiques plenes de sensibilitat i tendresa. Inclús el títol, “El cor mineral de la margarida”, és ja per ell mateix un poema.”

El meu record va ser per a l’amic Joanjo Masó, a qui vaig dedicar el premi, i que de ben segur celebra allà, en el seu Montgó particular, que aquest país nostre pot començar a somiar. Gràcies a ell per ensenyar-nos a resistir i a esperar.