dissabte, 20 setembre de 2014

absolutament tot



 
Tots els ocells migratoris de l’adéu que romanen expectants sobre la línia electrificada de les promeses. Totes les formes del món que esperen en la terrisseria dels nostres desitjos. Tots els gestos del cos que alfabetitzà aquella vesprada de setembre. Tota la voluntat pouada a les profunditats de l’ànima. Totes els dits esmolats per llaurar la nova terra de les tendreses. Tots els certificats d’existència que em lliura interminable cada alenada. Totes les fiblades d’enyor que em creuen el ventre com els trens nocturnes de la pena. Totes les sismològiques percepcions que rastreja el meu cos sobre l’escorça de les coses que tocaves. Tota l’acústica vegetal de brancatges enfollits de vent i pluja. Tots els capvespres meteòrics que creuen cadascun dels horitzons geogràfics com una amazona sense cuirasses. Tots els finestrals oberts per on crida l’alegria amb la seua veu de festa i mercat. Tots els sorolls de l’aigua lliscant entre les pedres del camí, com el riure encomanadís que vessaves ànima amunt. Tots els llibres de poesia que tenia llegits i cercaven encara la teua veu pausada. Tots els efectes d’aqueixa descurança que fa una tardor de grocs sobre la terra de les meues passes. Tots els elements sinergètics d’aquest esclat salvatge que em produeix la joia d’estimar-te. Tots els àtoms d’aquesta eufòria que cobreixen com tessel·les la casa en lloguer dels afectes. Tot, absolutament tot, cada percepció, cada síntesi i referència, cada indret conegut i indòmit de la vida que habite, ets tu.

divendres, 19 setembre de 2014

llum del dia




La claror del dia escampant-se per l’habitatge somnolent, revifant objectes i espais. Tornant-los el cos físic que van perdre durant la nit. La llum d’una albada incipient arrapant-se a les parets de cada estança, malgrat el tamís dels cortinatges dels finestrals bocabadats. El dia, com un lleixiu que treu la fosca, mil voluntaris que feinegen la platja del món per deslliurar-la del tarquim, veus que volten els primers carrers i treuen l’ensopiment que havia pres la vida. Així véns tu a mi a cada desembarcament que faig després de creuar l’oceà de tots els somnis. Una benvinguda feta de retalls i llaçades que seu a l’ampit dels meus gestos i m’estructura les jornades i em buida les butxaques d’exilis i incerteses. Així ets tu, el petit cresol sota el que corren totes les lletres d’aquest nou volum que m’escriu l’existència.

dijous, 18 setembre de 2014

si t'apropares




Si t’apropares, em trauria del barret de mag que tinc per als moments d’infantar somnis, una vesprada semblant a aquella, segon a segon, i afegiria llànties de sucre que ompliren la nit i ocells de boira que esvaïren cada comiat.

Si t’apropares, amb el gest senzill d’abastar-te en una abraçada, miraria de crear un món sencer on eternitzar-ho tot. Una parcel·la de temps infinit on veuríem créixer les fruites i omplir-se els balcons de flors d’aquarel·la i els carrers de la llum làctia de la lluna.

Si t’apropares, ens perdríem de nou pels carrers de la història, passejaríem plegats amb el ritme dels laberints, per trencar-li la ruta a aquell esclavatge d’horaris i puntualitats punxegudes que se’ns agafen a la roba dels costums.

Si t’apropares, només un moment, el temps exacte per dir-me una cosa que puga repetir sovint, al peu d’una solitud radiant, al final de cada dia que mor, jo mai més podria ser un home trist acomiadant-me dels éssers i les coses. No faria servir ni plors, ni mocadors que es despleguen com estendards de la pena. Cercaria el to de veu precís per pronunciar un “fins aviat”, com aquella vesprada. I així podria forjar un record renovat, una casa ferma on poder refugiar-me de la temporada inamovible de l’absència.

dimecres, 17 setembre de 2014

parir-te, de nou



 
Ningú no ha demanat viure. Almenys ningú no en té memòria d’haver fet la proposta. I en ser-ne vius ens hem anat fent al llarg dels dies, en un aprenentatge de complicats equilibris entre la joia i el patiment, entre la realitat i el somni, entre allò possible i allò que acaba esdevenint sempre més enllà de les nostres intencions. En una barreja que, si l’existència ha posat bona mesura, ens ha donat la química perfecta per tirar endavant. Sabedors que no hi ha moment més gran i més joiós que el de trobar-te amb la mirada delerosa d’algú que et diu, amb aquell silenci de llum que brolla del mirall del seu somriure, que tu ets la torna de la seua imatge. Algú que saps que pronunciarà el teu nom quan tu no hi sigues davant. Que t’escoltarà malgrat no saber ben bé què dir. Algú que romandrà quan ja ningú no hi siga, perquè creu en tu. Una persona que existeix i que ara mateix neda, sense saber-ho, per les aigües procel·loses dels oceans de la vida. Determinada a creuar la seua ruta amb el vaixell de la teua veu anònima. I parir-te de nou. I fer-te crit i carn d’estima.