diumenge, 6 abril de 2014

LA FRÀGIL ARQUITECTURA DELS TEUS GESTOS

Premi Josep Maria Ribelles de Puçol 2013, el meu nou llibre, amb pròleg de l'escriptora Anna Moner i editat per ONADA Edicions, ja és al carrer. La primera presentació en societat la farem el proper divendres, 25 d'abril, a la Casa de Cultura de Puçol, a les 22:15 hores. 

La fràgil arquitectura dels teus gestos és un recull de textos de prosa poètica que miren de pintar la sinuosa trajectòria de l’esforç per estimar. És el plànol geogràfic d’uns camins que mai no són rectes. D’extensions de llargs deserts de silencis. D’oceans de sal que creixen als llagrimalls. Del desig que ens cerca i ens abandona com les llepades indecises de les onades sobre l’arena de la platja. D’aqueixa passió —de vegades joia, de vegades tragèdia— que sembla que ens fa morir i, en realitat, ens torna al món més vius que mai.

 
http://www.onadaedicions.com/vmchk/poesia/la-fragil-arquitectura-dels-teus-gestos

dimarts, 25 març de 2014

coma



Hi ha dies que precipiten el viure. I et sorprèn arraulit encara entre somnis de caliu i llençols.  La jornada, a partir d’aqueix moment, esdevindrà una mena d’irrealitat de complicada gestió. Els efectes secundaris d’un son agafat tard i malament farà que tot prenga aqueixa textura tèrbola i fictícia de les coses que, en realitat, mai no passen. Et farà xafar tots els camins per la zona de la incertesa.  I escriuràs, enrampat de pànic, per no deixar que l’escenari de la solitud magnifique el rosari de dubtes que notes ja envoltant-te els canells. Saps que, de vegades, la vida és com una terrible exigència, farcida de terminis que mai no pots acomplir. Vols romandre invicte als compromisos i tot acaba sent un munt de tasques que mires d’excusar com si foren brutícia i pols que amagar sota les estores velles del costum i els racons ombrívols de l’habitatge. Estàs cansat. Ho notes. Però és un cansament que ve de lluny. De molt lluny. Pensaves que hi havia prou amb improvisar. Assumir el ritme d’un temps i els seus canvis, l’evolució del mirall de tots els matins. De vegades imagines que, en realitat, ets un malalt, en coma, allitat a les profunditats de la sala d’un hospital. I que tot allò que creus viure és només el producte del deliri del teu cervell, que mira de posar intencions encara sobre el teu ànim. Posar moviment emocional per si pots, en alguna ocasió, reprendre la drecera perduda. Les casualitats han farcit aquesta sospita absurda. Les teues anades i vingudes són batecs a dintre d’una cambra fosca. El contenidor de totes les decebedores respostes que has donat a la vida d’ençà que t’has posat a usar-la. Penses: si tanque els ulls, despertaré?

dimarts, 25 febrer de 2014

pregunta



Li has preguntat, amb la teua habitual dolcesa, què pensa fer amb la resta de la seua vida. Com qui posa, sense voler, un deure escolar farcit de responsabilitats indefugibles.  Com si dubtés de l’aprofitament que farà d’aquella riquesa trobada en un marge del camí. I ara, hores després d’acabada la conversa, embolicat en aquella flassada de silencis que sovint és la major part del seu temps, la pregunta és un martelleig constant. Una fixació difícilment ajornable, que li cerca raons amb desesperació. Què pensa fer amb la seua vida a partir d’ara? Aquella pregunta, disfressada de senzillesa sota el to de vellut que les pronuncia és ara quasi una qüestió de supervivència. Perquè totes i cadascuna de les decisions que ha anat prenent fins arribar al cim de solitud del que gaudeix, han estat, potser, només un apunt. Una anotació frustrant, que no ha pogut esdevenir alguna cosa. Què pensa fer amb la seua vida? Tot i haver més amabilitat en l’exposició que el dia que abandonà l’adolescència davant la urgència dels pares i el seu desig de treure-li un objectiu acabats els estudis, li resulta més difícil de contestar. Perquè precisament ara, quan la llibertat li recorre les planures de les mans i s’acomboia amb l’optimisme de llum amb el que li parlen els dies, no té més pla B que la improvisació. Què pensa fer amb la seua vida? Podria reconéixer, amb el gest definitiu i concloent dels vençuts, que l’amor no existeix. Podria estendre sobre la taula decebedora dels notaris que les emocions no duren prou i signar la defunció de la resta d’il·lusions que li queden, esmorteïdes pel soroll de la desfeta. Podria encabir-se, de nou, en la gestió de les rutines. Vestir-se de grisos. Pensar que, cada nova persona que pot tornar a conèixer, serà només una provisional manera d’encendre el llum algunes hores. Que, a poc a poc, ja podrà ser fins i tot un costum prescindible mullar-se els desitjos en el corrent invariable dels crepuscles. Abocar oli a poalades sobre l’engranatge rovellat de les quimeres antigues. Esperar que les rodes dentades no estiguen somogudes pel sotrac dels canvis i tornen a encaixar en moviment. Mirar el futur com els xiquets, sense consciència. Què pensa fer amb la seua vida? Estar sol. Acceptar aquest estat migratori tot pensant que, potser, amb el proper oratge li ploga una mirada i ressuscite aqueixa carn marcida que l’apedaça. Però només ho pensa com de gairell. Per fer més amable la conformitat d’aquell precepte que assumeix sense rebel·lia. Perquè no s’ensorre la vida sencera i l’allau soterre l’aspiració de respirar, a xarrupets mesurats, l’oxigen de l’estreta bombolla que ara habita.

dilluns, 17 febrer de 2014

un any més



  


Han caigut els anys com els dies marxen rere la línia accidentada de l’horitzó, amb una lenta i implacable solsida. Totes les coses viscudes són ara caprici d’una memòria imperfecta. Un exercici maldestre que no pot copsar els detalls i que emmagatzema a l’engròs cada succeït viscut. Tot ha quedat descontextualitzat i a mercè de les emocions més primàries. La dificultat de les meues passes sobre la grava que rossegue amb les sabates camí de l’escola. El vent sobre el meu rostre, que sembla empentar-me la vida cap endins i m’ofega.  La ferrada d’aigua escalfada pel sol, a la porta de casa i jo a dintre, remenant amb les mans i deixant-me fer. Els dos pins immensos, com un onze abandonat en una seqüència interrompuda. Els cops de metall de la porta de l’escala, al tancar-se. Els berenars interminables, aquell bolic de carn que jo movia d’un costat a l’altre de les galtes sense poder empassar-me’l. Les passejades entre les vinyes, acotades amb fil d’aram punxegut. El pedaleig de la màquina de brodar marcant el ritme de l’aïllament i la solitud... Tot desplaçat de l’ordre cronològic que tingué. Però tot lligat a les persones que em van cosir a la vida i que ara ja no hi són. Les seues mans adreçant-me a aquell col·legi, els seus cossos interposant-se entre la meua dificultat i el vent, aquella estima feta de paciència bíblica, omplint-me el calaix de l’afecte. Ell tancava la porta a les nits. Ella distreia les hores que vivíem lluny del poble amb l’art de brodar amb aquella màquina que encara conservem. Perquè tot ho tenim encara, totes les referències que ens diuen que sí, que fóreu entre nosaltres. Molt abans. De quan encara no ens arriben els records. Hui és el meu aniversari. Quaranta-nou anys. Aprenc a portar, d’un lloc a un altre, l’equipatge de la vostra absència.