dimecres, 27 agost de 2014

el moment que porta el seu nom





La vida té el principi de la fluïdesa. I ell és un fervent partidari de no oposar-se al seu corrent. De deixar que l'aigua que vivifica les coses mulle el que ha de mullar. Té per costum no encetar més expectatives que les que pot imaginar, tot i sabent que allò que pensa no té per què trobar reflex en el que ha de ser i és. Simplement imagina, per exemple, que li fa l'amor sense pensar que cada cosa que pren del cos d'ella ha d'ocórrer així, si és que alguna vegada passa. Només es deixa gaudir per les coses del cap que, a la seua manera, literaturitza el desig que té de llaurar-la. Com a la dutxa, on les mans ja no són seues i imagina que allò que troba el tacte en el seu cos regalimant d'aigua, és el que ella agafa. I el goig és multiplica, desfà el límit de l'absència lògica i el fa trobadís al seu afecte, si fos allí, en aqueix precís moment. No vol tenir-la pendent del que espera. Ell no espera res. Pensa, sobretot, que la vida l'ha agafada com instrument per parlar. L'ha convertida en una de les seues eines d'expressió. Això és el que creu. I ho sap perquè ho ha vist altres vegades. Ha vist la gent que escriu i com diposita, rere cada mot que vessa sobre el paper, l'emoció física que l'acompanya, que la motiva. Tristor, joia, dolor, passió... Textos que llegeixes i et toquen. Et toquen a dintre. En aquella cicatriu que reconeix com a pròpia la salabror dels versos. I només vol això, que el toque. Prendre-la de quan en quan en aqueixa imatge que li ofereix. Veure els efectes de la seua existència sobre els seus somriures i les seues mirades. No demanarà res mes. Seurà a la vora de les coses que passen, si ella vol. Als racons silenciosos i ombrívols de les sales d'espera. Al torn que li correspon a la cua de les oportunitats. Ni tan sols es queixarà. Igual que no es queixa per tenir-li un record sense veu i és fet, només, de bocins lluminosos. La vida flueix, sí. Sap que no ho fa sempre en la mateixa direcció. Que si hui el seu corrent el travessa pel bell mig del ventre i li fa notar com vibra ella en cada evidència que li troba, sap també que no serà per sempre. Però aqueix tipus de projeccions no vol fer-les. No li calen. Ell vol veure's a prop de la vida que la beneeix. Vol viure el moment que porta el seu nom. No vol més. Ella no ha de fer més. Si de cas una cosa: seguir viva. Perquè ell ho note de tornada de cada desengany, de cada retrocés, de cada inversió que li fa al cor i cau en fallida.

dimarts, 26 agost de 2014

el camí de la divergència




La pràctica del desperfecte sobre la fragilitat. La compulsiva traça de les esquerdes entre l’aproximació fallida dels gestos. Les hores passant la mola per aquesta mecànica del viure i reduint a polsim el gra de l’estima. L’absentisme, mesurat com un beuratge, al laboratori de les transformacions, estorant tots els trajectes. La sutja d’aquell caliu antic tacant de nocturnitat tots els paisatges. La cuina tancada dels afectes que no permet tornar transparència a l’opacitat de les mirades. Les oronelles mortes al ventre migratori de les esperances. Les frontisses, sorolloses de rovell, immobilitzant les abraçades. El pronòstic d’un plor ciclònic complicant la versatilitat de cada somriure.  La punta trencada d’un llapis i la conseqüent hemorràgia de silencis. La saliva de les paraules no pronunciades lubricant l’imminent canvi d’agulles.

dijous, 21 agost de 2014

el dubte que em parasita




La tristesa, com un animal salvatge i famolenc, s’encrueleix  sobre l’anatomia del meu ànim i m’obri l’espai ventral dels sentiments a queixalades. Perquè, de vegades, pense que t’agradaria despertar, després d’una d’aqueixes llargues somnolències amb les que camines decidida per fugir-me i descobrir, més tard, que jo ja no hi sóc. Que et berenaries alleugerida el fet que jo hagués esdevingut una mena d’onirisme fútil i trencadís, una pensada esbojarrada que mai no es va acomplir. I que tornes a tenir un present propi, himenial, anterior a la meua estada. No sé per què em sent com una presència espectral  que s’esvairà en començar a rajar la llum per l’aixeta de la realitat, en ser benvinguda. És una irracional infecció que esdevé amb els silencis que diposites entre els coixins del llit, o la llavor del tacte que no arriba, o aquella paraula sense intenció de conversa que acaba tacant de desconsideració la proximitat llargament assajada. Arbitràriament m’habita. Fins que vens, em mires i em somrius, com si en realitat cregueres en mi, esperant-te després de l’absència. I jo em prenc aqueixa analgèsica prova per matar el dubte que em parasita.

dissabte, 2 agost de 2014

tu


L’embriaguesa és un valor en sí mateixa. No solament una mena de valor afegit artificiosament a la voluntat. T’obri els sentits de bat a bat per fer-te partícip d’aquell moll de plaer que viu encabit a l’os medul·lar de l’existència. Et fa gaudir d’uns instants de miratges antics. És en aqueixos moments quan tornen els passats oblidadissos. S’instal·len en el present noms d’éssers i objectes amb la vàlua intacta en l’enyor i el dolor. Com ocellets et sobrevolen la testa tèrbola i fragilitzada per l’alcohol. Tanmateix com els dibuixos animats de la infantesa sobre els personatges estovats per colps impossibles. I entre totes les ficcions que acudeixen, sempre surt el teu nom, que pronuncie amb un exercici de vocals que s’allargassen com un exotisme. Lletànicament el pronuncie, perquè vull dominar el gangrenós silenci que viu entre tots dos. Rere les parpelles tancades em vius sempre com un holograma boirós. Si visqués als teus llavis jo, ara, hi seria lluny. D’aquest habitatge antic, d’aquest desencís, dels efectes nocius d’una precipitada i desraonada voluntat de canvi, de la gàbia daurada que m’encoixina els gestos de fugida. Jo seria lluny i més a prop d’aquella neuràlgica promesa de felicitat que mai no arriba. M’ofega més el dubte que la borratxera.