tantes vides i ninguna

El temps passa. I la vida sencera ja t’ha dit, en diferents versions i matisos, que no trobaràs cap paraula que puga fer-te surar, emergir, deixar de ser un derelicte empeltat amb el record del naufragi. El paper, l’oïda, la pell sobre la que voler escriure aquell missatge han esdevingut una eterna textura tendra que s’esgarrarà fàcilment sota la pressió cal·ligràfica del primer apunt, la llengua percudida, la mirada humida. Potser a alguna part del món hi ha un llenguatge que guarda grafies concretes amb capacitat de ser representades amb un blau de tinta que no recorde els cops de puny, ni les marques de malaptesa, ni l’exercici postal de carrers que mai no has de tornar a trepitjar. Potser hi ha alguna biblioteca farcida de frases plagiables que reparen els desafectes, de finestrals de vidre de sucre que pugues travessar sense dolor ni sang, de miracles d’aqueixos que s’escriuen en guions dolents que un veu en l’escèptica foscúria d’una sala de ficcions. Tampoc saps què fer amb aquell grapat de records, coagulats en petits bocins de paper que anaves trobant entre les pàgines de llibres als que ja no tens accés. Evidències fòssils d’aquella prehistòria de castells i carreteres perdudes. De comiats rovellant de tristor la tornada a casa.

LA FRÀGIL ARQUITECTURA DELS TEUS GESTOS

Premi Josep Maria Ribelles de Puçol 2013, el meu nou llibre, amb pròleg de l'escriptora Anna Moner i editat per ONADA Edicions, ja és al carrer. La primera presentació en societat la farem el proper divendres, 25 d'abril, a la Casa de Cultura de Puçol, a les 22:15 hores. 

La fràgil arquitectura dels teus gestos és un recull de textos de prosa poètica que miren de pintar la sinuosa trajectòria de l’esforç per estimar. És el plànol geogràfic d’uns camins que mai no són rectes. D’extensions de llargs deserts de silencis. D’oceans de sal que creixen als llagrimalls. Del desig que ens cerca i ens abandona com les llepades indecises de les onades sobre l’arena de la platja. D’aqueixa passió —de vegades joia, de vegades tragèdia— que sembla que ens fa morir i, en realitat, ens torna al món més vius que mai.

 

coma

Hi ha dies que precipiten el viure. I et sorprèn arraulit encara entre somnis de caliu i llençols.  La jornada, a partir d’aqueix moment, esdevindrà una mena d’irrealitat de complicada gestió. Els efectes secundaris d’un son agafat tard i malament farà que tot prenga aqueixa textura tèrbola i fictícia de les coses que, en realitat, mai no passen. Et farà xafar tots els camins per la zona de la incertesa.  I escriuràs, enrampat de pànic, per no deixar que l’escenari de la solitud magnifique el rosari de dubtes que notes ja envoltant-te els canells. Saps que, de vegades, la vida és com una terrible exigència, farcida de terminis que mai no pots acomplir. Vols romandre invicte als compromisos i tot acaba sent un munt de tasques que mires d’excusar com si foren brutícia i pols que amagar sota les estores velles del costum i els racons ombrívols de l’habitatge. Estàs cansat. Ho notes. Però és un cansament que ve de lluny. De molt lluny. Pensaves que hi havia prou amb improvisar. Assumir el ritme d’un temps i els seus canvis, l’evolució del mirall de tots els matins. De vegades imagines que, en realitat, ets un malalt, en coma, allitat a les profunditats de la sala d’un hospital. I que tot allò que creus viure és només el producte del deliri del teu cervell, que mira de posar intencions encara sobre el teu ànim. Posar moviment emocional per si pots, en alguna ocasió, reprendre la drecera perduda. Les casualitats han farcit aquesta sospita absurda. Les teues anades i vingudes són batecs a dintre d’una cambra fosca. El contenidor de totes les decebedores respostes que has donat a la vida d’ençà que t’has posat a usar-la. Penses: si tanque els ulls, despertaré?

enyor

pregunta

Li has preguntat, amb la teua habitual dolcesa, què pensa fer amb la resta de la seua vida. Com qui posa, sense voler, un deure escolar farcit de responsabilitats indefugibles.  Com si dubtés de l’aprofitament que farà d’aquella riquesa trobada en un marge del camí. I ara, hores després d’acabada la conversa, embolicat en aquella flassada de silencis que sovint és la major part del seu temps, la pregunta és un martelleig constant. Una fixació difícilment ajornable, que li cerca raons amb desesperació. Què pensa fer amb la seua vida a partir d’ara? Aquella pregunta, disfressada de senzillesa sota el to de vellut que les pronuncia és ara quasi una qüestió de supervivència. Perquè totes i cadascuna de les decisions que ha anat prenent fins arribar al cim de solitud del que gaudeix, han estat, potser, només un apunt. Una anotació frustrant, que no ha pogut esdevenir alguna cosa. Què pensa fer amb la seua vida? Tot i haver més amabilitat en l’exposició que el dia que abandonà l’adolescència davant la urgència dels pares i el seu desig de treure-li un objectiu acabats els estudis, li resulta més difícil de contestar. Perquè precisament ara, quan la llibertat li recorre les planures de les mans i s’acomboia amb l’optimisme de llum amb el que li parlen els dies, no té més pla B que la improvisació. Què pensa fer amb la seua vida? Podria reconéixer, amb el gest definitiu i concloent dels vençuts, que l’amor no existeix. Podria estendre sobre la taula decebedora dels notaris que les emocions no duren prou i signar la defunció de la resta d’il·lusions que li queden, esmorteïdes pel soroll de la desfeta. Podria encabir-se, de nou, en la gestió de les rutines. Vestir-se de grisos. Pensar que, cada nova persona que pot tornar a conèixer, serà només una provisional manera d’encendre el llum algunes hores. Que, a poc a poc, ja podrà ser fins i tot un costum prescindible mullar-se els desitjos en el corrent invariable dels crepuscles. Abocar oli a poalades sobre l’engranatge rovellat de les quimeres antigues. Esperar que les rodes dentades no estiguen somogudes pel sotrac dels canvis i tornen a encaixar en moviment. Mirar el futur com els xiquets, sense consciència. Què pensa fer amb la seua vida? Estar sol. Acceptar aquest estat migratori tot pensant que, potser, amb el proper oratge li ploga una mirada i ressuscite aqueixa carn marcida que l’apedaça. Però només ho pensa com de gairell. Per fer més amable la conformitat d’aquell precepte que assumeix sense rebel·lia. Perquè no s’ensorre la vida sencera i l’allau soterre l’aspiració de respirar, a xarrupets mesurats, l’oxigen de l’estreta bombolla que ara habita.