dilluns, 25 de juliol de 2016

el camí de la geògrafa


En aquell espai on vols concretar-te hi viuen dos finestrals amb unes cortines horribles que amortallen el paisatge. I has decidit treure-les. I amb la resolució d’aquell qui fa dues palmades per rescatar de l’ensopiment al company que mira de submergir-se en una migdiada davant del televisor, fas una forta estrebada i despulles els vidres per descobrir la nuesa de l’horitzó marí que et banya, de sobte, la mirada. Has decidit que no vols barrar-te més expectatives. Que el camí ha sigut llarg i el trasllat de tot aquell equipatge no ha sigut senzill. I que encara tens esquerdes, tot massillades però tendres, que et recorden l’estructura antiga. Així que vols convidar aquell ventall de blaus que es troben, paral·lels,  sobre una fina i meridiana confluència de destí,  al teu nou habitatge. La resta no parla de tu, és cert. Però no faràs d’aquella ocasional desconeixença motiu de naufragi. Resistent com ets, sabotejaràs aquell ordre imposat amb desplaçaments atzarosos. I amagaràs aquella disbauxa decorativa que no té més objecte que deixar rotgles de pols i descurança. De la cuina estant veus el rocam que s’aixeca des de la teua infantesa. Aquell perfil abrupte que t’ha pres els decorats d’allò passat. I entre totes dues coses, la muntanya i el mar, allò que vas ser i allò que està per descobrir-se, has decidit fer acampada. Una altra, que també en serà de provisional i transitòria. Però que ara és el nou graó cap a l’existència més teua.

dissabte, 23 de juliol de 2016

això és tot


Vius només a l’imaginari que he construït sobre tu, a força d’amuntegar detalls esparsos d’aquella condició que se’m fa tan necessària per apedaçar-me els gestos. I com no ets talment una presència, quan venen en allau les angoixes, et retiren del paradís que ha alçat el teu cos embastat de records d’altres vides, allà dintre, i et treuen, com un tsunami, i em deixen una desfeta d’enderrocs d’afecte i solitud.  És llavors quan me n’adone que les hores em lliuren buits. Que el dia és un llop ferotge que se’m menja, tossut, convertint-me la vida en una deixalleria de molles mastegades d’un àpat on jo no hi participe. Sóc, en realitat, una illa deserta. Una erma condició conjugada amb els meus deserts i les meues llunyanies. I quan torne a casa, tots els objectes que vesteixen la meua estada són només meus i res d’allò que tinc arrenglerat als prestatges m’avisa de la teua tornada.

divendres, 15 de juliol de 2016

la pell eixuta de la trencadissa



                                                 Si m’has de deixar, fes-ho ara.
                                                 Abans que se’ns acumulen tots els silencis.
                                                 Perquè si ho fem tard i malament,
                                                 vindran els adéus, tots alhora, atrotinats,
                                                 ferint les parets amb els seus embalums immensos.
                                                 I se’ns allargaran les coïssors més enllà de totes les coses.
                                                 I la vida que ens quede, a l’altra banda de nosaltres,
                                                 trigarà massa en llevar-se de sobre
                                                 la pell eixuta de la trencadissa.


dilluns, 1 de juny de 2015

Premi "Antoni Ferrer" de poesia 2015




Aneu a perdonar-me que faça servir aquest espai per donar-me una mica d’autobombo. Però considere que la cosa s’ho mereix. El dissabte passat, 30 de maig, l’associació cultural “La Garrofera” em va atorgar el premi “Antoni Ferrer” de poesia 2015 per l’obra “El cor mineral de la margarida”. No us podeu fer una idea de l’emoció que acaba amerant-te el cos en rebre un reconeixement així al teu poble i a més, a través d’una entitat en la que has treballat molts anys i de la que ara no en formes part per motius que no venen al cas, però que portes sempre al cor. Un moment que es va arrodonir en rebre el guardó de mans del propi Antoni Ferrer qui fins i tot va lloar públicament el meu treball, que coneix molt bé. 

Un moment compartit amb l'escriptor i amic Juli Capilla, que també va ser guardonat amb el premi "Enric Valor" de narrativa per la seua obra "La iaia", un sentit homenatge a la seua àvia que, després d'escoltar la valoració del jurat, ja fa ganes de llegir.


El jurat, presidit pel professor i poeta F. Xavier Ferrero, la professora i filòloga Edel Calabuig i el periodista i escriptor José Miguel Vilar-Bou, va fer constar que, entre les virtuts del poemari, destacaven (i cite literalment) “la capacitat del poeta de connectar amb el lector, convidant-lo a participar dels seus sentiments, de les seues reflexions, dels seus diàlegs amb la persona estimada; la vivesa i sinceritat amb que ens obri l’univers íntim i secret de la parella; tot el conjunt de versos resulta una obra reblida d’harmonia, de poesia essencial i de síntesi que és un cant al goig de viure, a la recerca de la felicitat en el cos de la persona estimada; l’esforç del poeta per mostrar el món amb una clau positiva: l’estima com a palanca de fe i d’esperança; tècnicament l’obra es vesteix d’un llenguatge exquisit, amb un vocabulari escollit amb molta cura, enfilat en un ventall de recursos literaris que genera unes imatges poètiques plenes de sensibilitat i tendresa. Inclús el títol, “El cor mineral de la margarida”, és ja per ell mateix un poema.”


El meu record va ser per a l’amic Joanjo Masó, a qui vaig dedicar el premi, i que de ben segur celebra allà, en el seu Montgó particular, que aquest país nostre pot començar a somiar. Gràcies a ell per ensenyar-nos a resistir i a esperar.

dimarts, 16 de desembre de 2014

El poeta Manel Alonso parla de "La fràgil arquitectura dels teus gestos"

Amb els nostres gestos som capaços de dissenyar signes amb els quals conformem un llenguatge propi, elements abstractes per a una arquitectura amb la qual construir una arma defensiva contra aquells que ens disgusten o una llar d’acollença per als qui estimem i ens estimen. Aquesta arquitectura la sentim, la vivim d’una manera inconscient. Passem pel costat de tanta gent sense ni tan sols fixar-nos en el color de les seues llàgrimes que intuïm que són incolores, però no ho són, tenen el color de la joia o del dolor.
Hi ha un moment en què de sobte ens descobrim atrets per un altre ésser humà i el convertim en el nostre estimat o en la nostra estimada, aleshores descobrim que és capaç de bastir amb els seus gestos un llenguatge imperceptible, personal, i ens adonem que no ens cal cap diccionari per a entendre els seus significats. Són uns gestos com pinzellades amb les quals esbossa un univers que voldries teu. Sents que el seu cos és una casa que tu voldries habitar. T’adones que al bell mig del teu naufragi qualsevol traç d’aquest ésser estimat es convertix en la llum d’un far que assenyala esculls en el teu camí.
El poeta Josep Manel Vidal coneix aquest llenguatge dels gestos, de les mirades, i el sap fràgil però alhora intens. Des de la força que li dóna el sentiment que el pren per la persona estimada, escriu sobre les emocions, de vegades contradictòries, que és incapaç de contindre però sí d’estructurar en forma de poesia. Una poesia que defuig cadenes mètriques i opta, per tant, per la prosa poètica, la qual li deixa més llibertat de moviments.
En La fràgil arquitectura dels teus gestos, obra amb la qual va obtindre el XVII Premi de Poesia Josep Maria Ribelles-Vila de Puçol i que publica Onada edicions, el poeta de l’Alcúdia de Crespins ens oferix trenta-set proses poètiques escrites des d’un jo inflamat pel ferro roent de l’amor, destinades a un tu a qui li detalla estats d’ànim, li fa preguntes sobre quina opció ha de prendre, li suggerix instants, li proposa consumir els desitjos comuns.
Trenta-set proses amb una força lírica notable, de la qual ja sabíem que era capaç a través del seu primer llibre, El teu nom és un ésser viu (Germania, 2011), i que ara ens l’oferix amb més contundència, amb més ofici. Aquesta força lírica se sosté en el llenguatge, en la capacitat que l’autor té per a construir imatges, per a crear des de la primera línia del llibre una atmosfera amb la qual atrapa el lector fins la darrera paraula; en una manera personal de dir amb la qual intenta arrabassar-li el títol a Ausiàs March que es considerava el més gran amador; fins i tot amb expressions poètiques d’altres, que sens dubte li són referents i mestres, sense que res grinyole en el poema: «Assumiràs, si vols, el patrimoni de la pena».
Josep Manel Vidal és un poeta que m’estime i per qui m’agrada apostar. Un autor que amb aquest segon llibre comença a consolidar-se en el panorama poètic valencià, al qual va arribar en plena maduresa no tan sols vital sinó literària.