tot no va ser mentida

 

Les paraules surten eixutes, sense saliva. Com d’espart. Ferint els llavis en la fregadissa inevitable de la intenció del dir. Una rere l’altra, ordenades i letals.  Només diuen prou. Salten al buit i van coagulant-se en les parets, en el sostre, en l’estora. Són el primer esborrany del crim. L’evidència que prendrà la memòria forense, més tard, sobre les coses d’aquell darrer paisatge comú i que sonen amb aquella calma homicida. Cremen, com el gel. I li donen la plasticitat del marbre a l’aire de l’habitació. Un rosari d’agulles repuntant el desafecte sobre la carn viva. Llisquen pel metall argentat que és ara la llengua. Esgarren la vida com si fos de sobte de paper vegetal. Com si hagués perdut aquella consistència de flassada amb la que sempre havíem pensat protegir-nos de la humitat i la boira. Surten i s’espesseixen com si tot hagués estat mentida. Però no. Els noms propis no són mentida. Tot no va ser mentida.

només beus

Beus. Assedegat per la pena. Convençut, malgrat tot, que res no li torna, a la terra clivellada, la saó de l’esperança. Beus. Només et cal colonitzar-te l’ànim amb l’alcohol. Amb la dosi justa de miratge que capgira les certeses i les fa toves i argiloses, mal·leables . Cerques el vidre fred que torna esborrany els cossos a l’altra banda. Les línies sinuoses dels glaçons que van perdent corpulència entre la fregadissa del licor oliós i sense gravetat. Beus. El temps és de cautxú i absorbeix la caiguda. Tots els càlculs donen el resultat en negatiu. Sota zero. Beus. En parsimoniosa agonia. Mulles el món que es dissol com una aquarel·la irregular. Totes les raons perdudes fora del context de la lògica. Beus. Només beus.

la vida

Acostumem a ensinistrar les seguretats amb el tracte previsible de les rutines. Pensem que ens aferma el pas, que la rigidesa dels gestos dóna nervi a l’estructura òssia que ens basteix la presència en el món. Fins que la inevitable provisionalitat de la vida acaba imposant-se. I et toca travessar aqueix espai de cardinals aparentment infinits anomenat zona de pànic. Una mena d’ascensió sense baranes, de caminada irregular sense el criteri d’unes crosses, sense carta de navegació que interprete la sobrevinguda nit enfosquida, sense exemples creuats en xarxa per aturar la possible caiguda. Només el desig de percaçar normalitat de la nova seqüència de circumstàncies que van escampant les hores. Tu, mentre, ancorat en la incertesa, reconfigurant-te. Passant per la carn vella i  tantes vegades recorreguda el nou aspecte de les coses. Obrint noves expressions tàctils que interpreten l’efecte del corrent que alliberà el bat a bat dels finestrals oberts al sotrac del canvi. Tot és diferent. Res no és el mateix. Vius en la perplexitat que no et permet encara posar valor a les paraules. Obligat a fer l’esforç d’interposar-te entre el no-res que és ara l’escenografia que embolcalla el teu personatge, i el cabal d’efectes personals que atresores i arrossegues. Cada vegada més convençut que res no et pertany. Ni tan sols la vida, aqueix element escàpol que pensaves tenir a sou del costum i que ara frustra la fe sobre el futur, eina corrompuda en realitat per a l’esclavatge. Ara saps que la vida no és aquell rosari de repeticions amb el que volies encomanar-te aplom. És el canvi, la mutació, l’eventualitat. Només en aqueix estat esdevens ésser viu. Això que tems és l’adaptació. És el que et passa. Tot i la por, ho saps. I malgrat la por, camines decididament.

mirar-te

Travessar el silenci, a les palpentes, com un riu de fosca que crema de fred les mans en la braçada. Avançar greument, trepitjant el món com una molsa que absorbeix les passes i alenteix la caminada. Respirar fum i pols. Alenades curtes. Passar l’aire pel sedàs brut i boirós dels dies que fa que no ets entre les causes de la vida. Mastegar, engolir. Temptar amb la llengua les paraules per no escopir les espines. Tallar, sobre una taula de fusta florida bocinets de queviures emmalaltits de rancúnia. Llepar-te amb la mirada el color verd olivaci de la circular i breu praderia de les ninetes. Transitar-les, sense descans, com una rodona sense eixides. Descosir els dits de l’enganxosa fel de la pena.

només romandre

 

No ens cal aventurar-nos per cap indret indòmit. No ens calen més dreceres que les que ens apropen, a cop de tacte, fins la pell adormida. No cal el dia ni la nit. Ni la convencional arítmia que clou l’existència i mira de badar els afectes. No cal ni tan sols posar paraules. El desig atzarós de l’arquitecte és només que ens tastem la part profunda de la carn, que esdevinguem peces del mateix mosaic, que ens entren a dintre els gestos que pintem de reverència. Una litúrgia perfecta a l’ombra de la vida, que no ens espatlle el ritme, ni la cançó, ni la lletra. Una barreja homogènia d’aigua i llum. Arrapar-se a l’ànima com les plantes enfiladisses i tornar vegetal i lliure la vida. Alçar el vol sobre la geografia rebel dels llençols i recitar-nos Benedetti a frec de llavis. No ens cal més que la supervivència de l’estima, la quietud serena de les hores fregant-nos el món que som. Tu al fons dels meus ulls, agafada a tots els extraordinaris i arrossegant-me a la perfecció de les petiteses que demanen ser objecte. Jo, al fons dels teus ulls, habitant-te la praderia de les ninetes, preparat per soltar l’herba i saltar, per fi, al cel. Convençut, mentre creue l’oceà daurat de la teua nuesa, que ets el poema més bonic que m’ha escrit mai la vida.