divendres, 2 de desembre de 2016

cercle de condensació


Si un dia et resulta idèntic a un altre trobes que et creix una mena de frustració que intoxica la capacitat alleugeridora d’emprendre noves iniciatives. Malgrat que la disciplina i l’exercici continuat de les rutines era aquella eina pedagògica que feies servir abans a la feina per encauar els deixebles en l’acceptació d’hàbits i altres instruments de profitós redreçament de la voluntat. Però trobes que a tu no t’escau aqueix procediment tan fotudament delineat com els carrers que xafes tots els dies. Tu vols desfer-te de les faixes i descordar-te aqueix cinturó d’obligacions que estreta la capacitat recuperada de respirar. Vols fer saltar el tap i escampar el carbònic de la improvisació. Potser per això trobes tan plaent, ara, llevar l’anella de la llauna de cervesa amb la lleugera flexió de l’índex, i abocar el contingut, a continuació, a l’interior del got acampanat que guardes per a l’ocasió. Aqueix que té una base sòlida de vidre. Aqueix que s’aprima el just perquè pugues agafar-lo amb una ergonòmica actitud de gaudi. Després la tèrbola vesprada, evidenciada en el cercle que resta de la condensació del got. Després eixamplant-nos sobre l’acurada disposició del mobiliari del pis. Abandonant-se com una burilla que agonitza raneres de fum. En uns minuts s’esvaeix l’aclaparadora exigència de la jornada. Sembla com si encoixinares les arestes de les obligacions. Ajornes la crida de les urgències. Cada gest esdevé la semblant textura del cotompèl, com la tornada d’una llarga migdiada. La clonació genètica dels dies sota la profilaxis del alcohol. Per estalviar-se la bogeria. Per mantenir la sensació que un pot surar per sobre de les asprors. Arrodonir, d’una manera més o menys perfecta el filferro que ha estat la jornada. Vèncer la resistència que allunya, la maleïda inversió de les hores, de la plaent conseqüència del viure. Vessar-te, ben a dintre, el remei que deixa en suspens, en desconcert, la lletania que instrueix les passes, ensinistradora i estèril.      

dimecres, 30 de novembre de 2016

fermentació



La vida vessant-se per la goma transparent d’un degotador. La vida, feta essència, destil·lada en un líquid de la tonalitat de la mel, injectada, artificialment venosa. Una barreja de vidre i sang. Antídot i verí. Toxina que llepa les parets de la  jugular, batega a cops de batall i bescanvia la densitat en pòsit. Bombolles d’oxigen eixamplant capil·lars. Humitejant la part encartonada del cervell.  La vida feta de durícies de sorra. Avançant lentament, com les dunes del desert de les paraules. Un glop per línia. L’extrema manipulació de la serp, que mulla amb la llengua vi i aigua. Vials que s’obrin a força de precs. Finestrals amb vocació de buit. Si no pots rosegar els tendrums de la carn te’ls engoleixes. El ritme del sèrum interromput no pot despertar l’alarma de l’ànima que dorm. La part tova de la metamorfosi comença a les cames. En el principi fou la inèrcia. En el final també. La vida tèxtil i volàtil d’una teranyina. Enganxosa com una tristesa. Un pentagrama de porus que suen sota el ritme del silenci. La foscor és una mentida en els graons més baixos de la carena del somni. El cos oscil·la a dreta i esquerra, fa incerta la caiguda. Dubta. Viu la vida sota les ungles. De vegades una ratlla de brutícia. De vegades el blanc senyal del no-res. El degotador. El dolor de la profilaxis amagat sota la pell d’una agulla. Xiuxiueges un nom que deixes caure en el poal de l’oblit. Tots els colors del groc en la tinta de les esperances. Un bes d’alumini et talla els llavis. El velam mort del cortinatge i la seua empenta inútil. La vida dibuixada en el palmell d’una mà escamosa. La mel de fusta foradant la nit. La vida desconcertada davant l’absència del dolor. Les busques del rellotge tisorant el temps. La voluntat cargolant-se sobre ella mateixa com un gallet. L’ampolla del degotador com una corol·la que plora llàgrimes d’aquarel·la. L’intèrpret privilegiat de la fermentació.

dilluns, 28 de novembre de 2016

felicitat



La felicitat com a concepte. Com a recurrència argumental perquè ella així ho pregunta. La felicitat com a plat mengívol en el menú del dia. Aquella cosa sense escorça que ja no sura en el corrent de les coses, ni pren forma al fang dels gestos, i que ha desertat definitivament a les milícies de qualsevol bàndol. La felicitat quimèrica, homèrica i bucòlica. Resistent a la pregaria, al sortilegi, a les travesses. No saps com enyorar-la. Et sembla que no has pogut identificar-la en cap control fortuït amb els que et surt al pas la vida amb cada albada o vigília. La felicitat és un animal escàpol. I un assumpte que acovarda. En realitat la felicitat és aquell estat de treva que esdevé després que els records deixen de voltar-te l’ànim, d’escarotar-te els efectes personals que guardes arrenglerats en consideració contrària a la desfeta, de malbaratar les vesprades d’oci amb pensades recurrents sobre la rancúnia i les solituds de pols i vinagre. És una brevetat que acostumen a tenir els instants d’escriptura, lectura o alcohol. Una efímera i caducifòlia actitud que han pres els segons amb la distreta disciplina del silenci. La felicitat com a mentida. Volàtil. Fum d’encenall. Caròtida eixuta que ofega la senda dels somnis. La felicitat, recurrència extrema dels pobres. Efecte marginal. Fusta tova i humida del naufragi.  

divendres, 25 de novembre de 2016

la vida d'un altre


En realitat et mous entre la gent com un desconegut. Tothom, amb aquella mesurada indiferència, aquell desinterès lògic sobre els trajectes que entrecreues, dóna forma cimentada en el que pensen que ets, el que has estat sempre, l’home conegut d’esquelet bastit sobre l’arquitectura dels dies que han estat comuns. No saben que tu ja no ets tu. Què en realitat ets un ésser anònim, disfressat d’aparences per fer creïble el paper que vols mantenir sobre el teu personatge. I tens ben guanyat l’èxit en la teua representació. Ningú no se n'adona del canvi. Ningú no veu que allò que tu aproximes a les seues particulars situacions té petites estries i fragments d’erosió. Espais menuts de buit. Intersticis farcits de penombra. Disfressar-te és també una forma de fugir. De no significar-te sobre els esdeveniments perquè ningú no trobe que ets un nou cardinal que dóna recurs a la conversa, que puga imprimir resolució als conflictes, que batege de llum els imprecisos encontorns d’una trobada. En aquella diferència, encertadament anònima, vius la vida d’un altre. L’home que s’ha aparaulat en una mena de tracte sinistre amb les ombres. Només quan marxes de qualsevol lloc socialitzat pots ser tu mateix. Un de sol. Sobretot al teu habitatge-racó. Mentre, et quedes quiet, assegut davant del gran finestral mural, gaudint de l’espectacle de la llum minvant, engolint-se els espais, els mobles, el teu cos vertader fora del món. En aqueix precís devessall de segons en caiguda, ja no cal ser la vida d’un altre. Només tu. L’autèntic ningú.

dimecres, 23 de novembre de 2016

una tristesa profunda


Una tristesa profunda arraconant-te el desig de viure. Fent marginals l'esforç d’olorar, de tastar, de ser. De tocar amb els dits la superfície abrupta de les coses. D'obrir els ulls i omplir-los de llum. De prendre contacte amb les persones que et volten. Vols extirpar-te l'afectació de l'entorn com un pessic de greix inservible i antiestètic que imperfecciona la pell de les teues circumstàncies. Una tristesa que et pobla les carenes de l'ànima com un endemisme. De la que no te'n pots deslliurar perquè et parasita talment com un filandre les interioritats cavernoses de l'ocell que l’allotja. És l'hoste posseïdor que et rebenta les pensades, que t'esquinça les tiges que miraven el sol, la taca oliosa que redueix al no-res l'extensió infinita de fil blanc amb que mires de vestir cada alegria. L’àncora forjada per esclavitzar-te la ruta, el filferro que teixeix els encontorns de la teua acampada de refugiat solitari, la miopia que amera l’objectiu amb bafarades de cendra. Una tristesa empresonada definitivament rere el reixat de les costelles. Profunda i ventral. Dolorosament carnal.