dilluns, 16 de gener de 2017

miracle


Aquest matí t’ha despertat un miracle. Si li ho contares li semblaria estrany, perquè ella és una descreguda que es dedica, com un corcó, a foradar tots i cadascun dels arguments que s’escriuen a l’altra banda del mirall, on encara creixen les quimeres sense arrels ni terra llaurada. Però tu insistiries en dir que fou un miracle. Un raig de llum et tacà l’ull esquerre. Malgrat la infranquejable contundència amb la que tanques la finestra a les nits, ha aconseguit filtrar-se entre dues fulles de la persiana desavingudes en el seu encaix. I t’ha besat les parpelles adormides. Com de meravellós t’ha semblat aquell miracle! Un vent de joia t’ha unflat el velam de l’ànim. Potser, de no haver sigut així, t’hagueres tornat a capbussar en els vells records del somni, fets esborralls de llàgrimes. O hagueres respirat nostàlgies pesants com el marbre. O a beure de nou a les aigües somortes del passat, impregnat de penes i tribulacions. La de tristeses que se t’hagueren aplegat a la vora del llit de no haver estat pel badall de la finestra. Aquell petit raig de llum t’ha descosit les vores del riure, perquè pogués ser ben ample. I t’ha disfressat de clown les hores del dia. I t’ha cegat la visió perquè només pugues trobar coses boniques rere realitats que sovint van negades pel costum, per la rutina, per aqueixa puta mania que tens d’agafar-te fort al costat amarg de les coses. Fins i tot has tingut ganes de tenir-la a prop, d’estrènyer les seues mans, com li havies vist fer sovint a la jovenalla que ocupava les últimes files del cinema. I dir-li tot aquell inventari de coses que solies dir-li perquè la glòria fos completa i, a partir d’aquell moment, pogueres morir tranquil, en pau. I vols romandre així, convers als miracles. Als petits, si més no. Com el puntet de llum que t’ha obert el cor al dia.

divendres, 13 de gener de 2017

hi ha coses


Hi ha coses que passen a una velocitat de vertigen. I volem agafar-les. I ens esgarrapen les mans en intentar-ho. Hi ha coses que les volem nostres, perquè ens empeny un desig sobtat a posseir-les, a sentir-nos posseïts per elles. Hi ha coses que passen de llarg perquè érem capcots a la vora del passeig, abstrets en la fotesa d’un per què. Hi ha coses que passen mentre passen altres coses. Hi ha coses que giren els cantons del teu trajecte i no et miren, i no saps el nom per aturar-les, i inventes un somriure de llum que les encegue cap a tu. Hi ha coses que no existeixen i llavors les escrius. I vestides d’adjectius impossibles vols que hi siguen a l’aparador dels teus prestatges. Hi ha coses que somies, amb els ulls tancats, mentre fas com si dormires. I en obrir de nou els ulls plores la nostàlgia de l’absència. Hi ha coses que vivien al passat i ara s’hi passegen fantasmagòriques per aquest present de dubtes. Hi ha coses emplenant els calaixos de la còmoda, rossegades per les arnes de la indiferència. Hi ha coses que tenen la textura d’una fulla caducifòlia i tu no tens el codi de la propera tardor per acceptar-ho. Hi ha coses que et viatgen per a sempre entre els plecs de la butxaca. I les busques entre la roba quan et saps pobre. Amb la ingenuïtat de pensar que no les recordaves allí hostatjades, i et trauran d’aquesta inanició, com un miracle. Hi ha coses que diuen que vindran i mai no venen. Hi ha coses que es moren i et taquen l’ànim amb la seua lividesa i et maten una mica. Hi ha coses que no saps que les tenies. I fa ràbia no haver pogut usar-les quan encaixaven tan bé al pany d’aquelles portes tancades. Hi ha coses que algú et deixa i no saps com tornar-les, perquè aprecies més la generositat que no l’objecte. Hi ha coses que no vols veure i et fan transitar per camins dels quals no en tenies coneixença. Hi ha coses que no haurien de passar i passen. Hi ha coses que no poden travessar-te els finestrals del refugi i et ploren a l’altra banda, com una pluja. Hi ha coses que tires, que fas prescindibles, que rebregues. I ja mai més pots arreplegar la seua solidesa després de tocar el fons del poal de les escombraries.    

dimecres, 11 de gener de 2017

l'aspre tacte de la rutina


El silenci perllongat et fa créixer sempre per la banda de les inconveniències. I esgota una vesprada de diumenge enfosquida prematurament per la persistència d’un oratge plujós, amb dosis exagerades de melangia, elevadament tòxiques per a poder reprendre la cursa de l’existència. Tries llibres dels prestatges de la biblioteca personal cercant el discurs exacte per a la teua inèrcia. Vols paraules que emplenen el formulari que et lliura aquell desconcertant abandonament. Però regires les pàgines infructuosament mentre la llum de la vesprada va esvaint-se des de l’esfera superior del temps. De concentrar-te podries escoltar, fins i tot, el sorollet de l’arena que rellisca pel vidre estret de l’horitzó i que xucla, feix a feix, la claror que va perdent la jornada. No, no trobes llibres que expliquen per què ella no diu res i, en resposta, tens que mantenir una mena d’indiferència postissa, empeltada als teus desitjos a la força contrariats. T’abelleix interrompre el compte enrere d’aquella ruptura descarregant un devessall de paraules. Però saps que totes tindrien la salabror de la ferida que va eixamplant-se a cada segon que ella deixa que s’allargue aquella situació. I estàs cansat perquè des del principi has pres la gestió dels buits i les presències, sense poder relaxar-te i confiar que cada silenci que floreix entre l’espai de dos éssers que no es miren, és només una pausa sense transcendència, no la certificació del desencant que es produeix quan repeteixes per tercera vegada el mateix gest sobre el seu cos i que ja no és recurs de la memòria, sinó l’aspre tacte de la rutina.

dilluns, 9 de gener de 2017

seqüència


El llarg passadís fins arribar a la porta. Entrar. Dipositar-te una mica en les claus que deixes caure sobre la cistelleta de vímet del rebedor. Cercar-te les restes de la humanitat que transportes entre la pell i els braços quan encens el llum. I lliurar, a l’interior de la petitesa del pis, la digestió del teu cos després de la resta de tots els moments amb els que has pres contacte. Desfer-te de la roba amb la convençuda i derrotada evidència de no tenir que eixir a fer cap més gestió als indrets de la vida. Deambular d’un racó a un altre en actitud perduda. Apaivagar la sensació d’estricta fredor del silenci mirant la claror mural dels finestrals. Escampar fulls farcits de travesses didàctiques sobre el vidre de la taula, com qui disposa les cartes després d’haver portat al límit el joc de la baralla. Repassar les deficiències corporals que bateguen a intervals capriciosos per enquimerar-te les pensades. Abstraure’t amb qualsevol fotesa, afamat de distraccions com estàs, de fa temps. Fer un sopar recurrent a les set de la vesprada amb la mecànica habitual dels solitaris, que agencen els objectes per al muntatge en cadena i obliden després el lloc que pertany a cada cosa. Engegar el televisor que ja mai més aboca aquella remor de quotidianitat que  tenies. Certificar, per fi, que et resulta una eina totalment prescindible. Jugar com un xiquet amb el so que fan els glaçons rodolant entre les parets de vidre del got. Pensar que són els daus que marquen la sort de deixar-te anar a un somni o a un altre. Allitar-te, per llegir, per no tenir que ser més temps dret, a la vista de tothom. Adormir-te, una vegada més, amb el llum encès, com qui travessa el mar de la nit amb un cresol i el mapa il·legible de l’existència.

divendres, 6 de gener de 2017

nom


La successió de les coses progressant amb la teua total indiferència. Només el seu nom, com una compulsió psicòtica, prenent-te els dits sobre el teclat. Aqueixa astènia profunda que fa voluntat d'un descontrol. El seu nom, el seu nom, el seu nom... Quatre lletres percudides amb insistència. Enfilant línies i línies paral·leles sense aturador ni trobada. Aqueixa angoixa de fera engabiada que gira com una baldufa foradant un centre impossible. Cercant alliberar-se en una inèrcia concèntrica que esdevé, a poc a poc, huracà de follia. Aqueix avanç contundent que fas com un possés, amb els moviments bressolats per un sentiment bategant, com de part, que demana eixir amb crits i sang. Fas colps amb aqueixa fixa seqüència  sobre la vida, espesseïda de fang i fusta, que et barra qualsevol altra possibilitat de fugida. No pots sortir-ne. Només tirar endavant i esgotar-te. Abatre el cos fins que l'afectes de mort. Fins que haja desaparegut la força que et fa gravitar per sobre de tot el que existeix. I pugues caure, de nou, sobre el corrent dels vius que tenen temps per les coses del viure i temporalitzen els seus efectes amb un control del que tu no pots gaudir, allunyat del món en un ara mateix etern, arrelat al seu nom, el seu nom, el seu nom...