dimarts, 31 març de 2015

el valor de la dissidència



 

"A la dona dels extraordinaris".

La dissidència és un valor que ja molt pocs exerceixen. La dissidència raonada o activa. Defugim l’enfrontament. Ens venem aqueixa pau de cementiri que confonem amb benestar per un grapat de faves comptades. Donem per bona l’actitud del vençut, que gira la cara davant el greuge, propi i aliè. A poc a poc anem conformant un nou estil “ètic” basat en la renúncia sistemàtica de drets. Tot pensant que hi ha coses de les que, després de tot, podem prescindir. Petiteses que creiem que tampoc entrebanquen gaire aqueix viure de plàstic que troba joc en foteses diàries. Esdevenim, conscients o no, en els nous botiflers d’un estat de subtil esclavatge. I el què resulta pitjor: arraconem a aquells que tenen encara el valor d’alçar la veu davant les fosques maniobres dels qui manegen els fils. Ens incomoda la seua actitud arriscada, no tant perquè posa en evidència la nostra pròpia covardia, sinó perquè somou aquella estructura de naips que hem fet a força de menystenir les conseqüències del nostre ésser dimissionari. I li teixim el buit, i se’n fotem del seu esperit crític, de la fermesa dels seus principis. No entenem que ens calen aquests Ovidis, que ens resulten irrenunciables. Que no podem permetre’ls, mai més, unes vacances tan llargues.

dilluns, 30 març de 2015

li has vist les orelles al llop?



Els delicats paràmetres del benestar, sotragats constantment sota dolències evidents i imaginàries. Petites imperfeccions del mecanisme del viure, l’engranatge anatòmic amb el que avances, suposadament, cap endavant. Aquell malestar sobtat que roman més temps al record que a l’indret del cos on ha estat percebut. La cloenda de la festa que has resolt després de l’incident que va aturar la corrua dels plaers durant unes hores. El vi i altres licors que has dessacralitzat a corre cuita, abocant-los pel desaigüe de la pica de la cuina. El compromís decidit d’estalviar-te aquella frenètica cursa, de desaccelerar els processos inevitables de degradació de l’alenada. Aquell llistat de costums meritoris que vols incorporar a les teues rutines, malmeses de vicis.  El desig manifest de mantenir el pas ferm en el seguici de la vida.

diumenge, 29 març de 2015

punt d'origen




Atrapar-te entre la paret i els meus braços.
Empresonar-te els gestos amb un desig punyent i desfermat.
(publicat a facebook, de manera atzarosa, un 29 de març)


Diuen que existeix una complicació insalvable en el fet de voler concretar el moment quan els sentiments es defineixen, agafen forma i es materialitzen en aquell espai somogut que esdevé el ventre. Notariar en quin moment comencen a coure i per què. Quin gest va poder actuar d’iniciativa. Quin moviment va donar peu a la confluència. Quina paraula encetà el discurs que escrigué la resta de la vida compartida. Diuen que no hi ha manera humana de repassar amb precisió les lletres escampades a cada conversa. Que no podem fer-ne un estudi detallat i batejar nominalment l’element químic que va transformar aquella aparent massa física que era la realitat, en un feble munt de plàstic. Perquè tot el que resta a la memòria és un espectre telegramàtic, breu, residual, que no ajuda a copsar el sentit de les coses. Una baralla de boires que no permeten convidar al joc. Apunts inconcrets que la memòria capritxosa disposarà, amb el temps, sota un tel de fantasmagòriques quimeres, allunyant el nostre deler per l’inventari minuciós de les emocions. Que no conservarem amb detall com s’ho feu la vida per trobar-nos un moment de coincidència, quin egoisme va emprar en benefici nostre i ens va enretirar discretament de l’espai de les persones i les coses. Quin criteri va establir per fregar-nos, l’un contra l’altre, fins erosionar-nos les individualitats que ens havien allunyat fins llavors. Quina guspira de plaer encengué aquella flama determinant que invoca sovint la memòria, tot i  que, malgrat els esforços per regirar la seua estructura de calaixos, aquell punt d’inici roman introbable a la seua recerca obsessiva. Això diuen. Però tu i jo sabem que no és ben bé així.

dimecres, 25 març de 2015

apunta-m'ho sovint




Aquesta condició d’escriptor que em projecta sobre les coses m’obliga sovint a pensar que, si no faig servir les paraules, els esdeveniments no arrelaran, es mantindran epidèrmics, exposats als trasbalsos dels canvis d’ànim, tant oratjosos. Com si la realitat no fos suficient, amb les seues estructures de ciment i vidre. No fos prou contundent i dramàtica. Agafat a l’argument de les paraules certifique que allò que ens dèiem a la vora dels llençols, per exemple, té un cos físic més enllà dels nostres extrems anatòmics, un posat d’existència que romandrà estalvi dels dubtes. No em resulta suficient que m’esclaten a les oïdes en el moment del goig o el plaer màxim. El meu delit és percaçar-les, fixar-les en el paper, com si fos aquell tauló de suro penjat a la paret on l’entomòleg admira les papallones que trobà en el seu passeig d’observació. I poder recórrer a la visió d’aquella sentència de desitjos quan em plaga. Sense por a que la memòria imperfecta i malmesa pel pas del temps, passe sobre nosaltres com si estiguérem encara tendres de tinta i se’ns emportés una mà maldestra i deixés només un rastre indefinible d’escriptura correguda que mai no podrem saber si deia allò o allò altre. Aquesta dèria per les paraules em porta a demanar justificants constantment, com un botiguer zelós de la seua tasca de vendre el pa que cou al seu forn d’afectes.

dilluns, 23 març de 2015

patrimoni




El desig de complaure’t revifa a cada somni que disposes en cada conversa. Tot i que només sóc un miserable escriptor que mira d’enriquir les hores amb conservants sense substància i aqueixes falses maneres d’especiar el viure amb aforismes de coloraines i mots de cotó de sucre que es dissolen ràpidament sota el brou espès dels dies. Un fidel devot de la religió de la paraula, de la cal·ligrafia acurada de la tendresa. Vull suposar que aquesta és encara una extraordinària condició per poder refer-se de les coses. Perquè quan escric puc iniciar noves caminades a partir de les arribades més abruptes i contundents. Sempre hi ha un punt geogràfic en la terra de ningú que pots prendre com a referència per aventurar-te novament en l’existència. Així que, si m’ho permets, afegeix aquesta condició baldera al meu empobrit patrimoni. Amb ella, si em deixes, refaré totes les tragèdies que calga. Canviaré escenaris sencers perquè pugues transformar la funció del teu personatge, de drama a comèdia. Seré el miratge vegetal en la teua travessia del desert. Desmuntaré els envans de les portes més tancades per permetre’t el pas a totes les estances del goig. Plantaré jardins als solars més escombrats. M’inventaré depressions baromètriques per tornar-te primaveres i estius i llargues estones de llum per a cada ombrívola decepció sobrevinguda. M’has de creure si et dic que, amb el meu imaginari, puc somiar-te una vida sencera.