viure sense tu

Treure’s les sabates en la confortable condició d’acompanyant del conductor. El plaer de ser en moviment per voluntat d’una altra persona, que vigila el trànsit cap els espais del davant per tu. Alliberar-te en la seua destresa. I per aquella estranya condició de la voluntat espatllada del reproductor de música, que només puga sonar aquell disc dels Antònia Font que tanta gràcia ens fa. Ja podem assajar subterfugis amb els botons de l’aparell. Tu dones instruccions precises de com pitjar cada ressort, amb més obcecació que efectivitat. M’ho encarregues, com si fos aquesta la funció exclusiva del copilot. Tot i que, de quan en quan, mires de fer-ho tu mateixa, com si el teu tacte tingués la màgia que els meus dits no són capaços de trobar. Siga com siga, els acords del Batiskafo Katiuska sempre surten per posar la banda sonora del trajecte entre ta casa i la platja. Tres quarts d’hora en els que puc gaudir de la ficció de pensar que marxem, amb un pla indeterminat, de la resta del món. Que som dos convergències en l’estima i el desig de posar fi a l’avorrida seqüència de les convencions. Que la carretera no acabarà mai, esdevenint una línia continua i metafòrica de la nostra relació. Tu vas conduint, ben pagada de l’eficiència que li treus al cotxe, un pèl gran per al meu gust, i que has convertit en una extensió del teu desig d’anar sempre més enllà de qualsevol limitació. Sempre en parles de cada detall, del profit que et fa cada element que el configura. De vegades algun altre conductor ens trenca la placidesa de l’excursió, amb imprudències estalviables. Però només són segons, durant els quals mirem d’encabir els conceptes d’aquella aparentment esbojarrada conversa: “són malos”, “no, només són tontos”, “o potser són tontos i malos”... I riem, i convertim aquella descontextualització en una broma privada, que fem servir per sentir-nos més còmplices l’un de l’altre.  En arribar a la platja el ritual sempre és el mateix. Ens despullem i ens posem al sol. Tu més que no jo, perquè em sent fràgil, amb aquella blancor quasi lunar que em tinta la pell i la fa víctima fàcil de les cremades. I després la cervesa, ajocats en les hamaques de fusta, el vent llepant-nos la salabror del cos. I jo pensant que t’estime i que desitge que la vida siga sempre així, una barreja de sol, sorra i alcohol.  Tot pensant que la vida s’ha tornat molt senzilla, abastable, gaudidora.  I encara ho pense, ara, arraulit en un racó i amb l’hivern al carrer. Ho pense, sobre tot, els dies que em toca viure sense tu.

anunci

Necessite una disposició. Encabir-me. Necessite que em faces espai entre el teu sentit de la existència. Vull fugir del caos absolut que m’arrossega. Deixar de rodar per la falda d’aquest puig de solitud que s’alça per damunt del meu cel, cec d’estrelles. Vull que em disposes al prestatge de la teua mirada, un matí qualsevol. Les mans a l’abast de la teua taula de menjades. Per subjectar els afectes des de l’altre cantó de la fusta treballada. Habitar aquell horitzó de barnís que et mira. Caminar-te regularment sobre el passadís de les paraules i el seu desig mural de resumir el dia. Que puges adjectivar-te tots els noms de la tendresa amb la meua col·lecció de gestos d’estima. Puc, a canvi, fer coses profitoses. Rentar-te les tristeses fins treure les taques d’ombra. Espigar-te la pell amb el tacte específic de l'aigua. Fer rialles de sucre sense engegar el microones. Capgirar una vesprada de diumenge en un exercici de papiroflexia amb els fulls morts del calendari. Anticipar-te un grapat de somnis a cada intenció que portes adormida. Encoixinar-te una tornada d'esgotament i indiferència. Donar-te la raó en perfecte estat de coherència. Podria aprendre, fins i tot, la teua relació de rutines, i cuinar-te, rere cada apunt, un extraordinari de mel i canyella. Memoritzar el teu trajecte a la feina, esperar-te a l'eixida i fugir després amb tu a la realitat del dia. Dóna'm un ordre, imposa'm la finalitat que tenen els éssers en la llogada casa de l'ànima. Escriu-me, per favor, a l'adreça postal de l'esperança.