“El senyal de les
coses es trasmuda”
JOSEP CARNER
Romans en aquest espai
inalterable. Et mous, però, entre el seu ordre. El viatge provisional encaixa
com el moviment de les molècules a dintre dels cossos. Tu ets l’únic que
disposa d’aquesta capacitat. Ets l’essencial bellugadís. El corrent. La resta
manté aquella insípida aparença de control. D’exactitud posicional. De sobte,
cerques variacions. Tres anys després decideixes separar tres dits el sofà de
la paret. Alliberar-lo així de la rigidesa a la que el tenies condemnat. Creus
que pots retornar-li aquella comoditat articulada que disposava en el seu
origen de compra. I ho aconsegueixes. Aquella adaptabilitat li retorna la
novetat d’una comoditat de la que encara no havies gaudit. Només enretirant el
moble, una mica. T’hi fixes en la perpendicularitat aconseguida entre les seues
formes rectangulars i les ratlles que dibuixen les rajoles del terra. Tot ha de
resultar acomodatici a l’espai, no solament del teu cos. Després ordenes els
calaixos de la còmoda del pare. Et desfàs d’objectes que, de sobte, et semblen
inútils. Vols fer lloc a coses que vindran. Hi ha records que no pots esporgar i que mantens estalvies d’aquella dèria per llençar. Això els salva. I
tornen la seua condició de refugiades a l’interior d’aquella fusta. Fins el
proper desfici d’ordre. Passeges la mirada per la resta de la casa. Vols
descobrir-li aquelles imperfeccions que et menen a acomodar-la del tot a la teua organització. No saps per què, però vols que cada article d’aquell aparador de
circumstàncies que habites esdevinga al seu lloc tan perfecta com una encaixada
de mans. Durada. Determinació. Pressió. Aquella habilitat intacta per dictar-te
llargues llistes de propòsits que acumules davant el perill, sempre present, de
pensar-la.
