“Déu nasqué del silenci
per crear-hi una vida incessant,
un batec sense fi.”
per crear-hi una vida incessant,
un batec sense fi.”
CARLES DUARTE
El silenci són sèries de quinze rajoles en el camí del
teu desfici. Una anada i una tornada defugint destinacions. És també la
compulsió d’aquell dit que treu percentatge a la bateria dels avisos cada cop
que prem el vidre per saber-te recordat. I és la mirada enfangada en la pàgina
d’un llibre que no acaba d’avançar. El silenci és aquell estat de permanent
alerta definint els sorolls extraordinaris per sobre de l’enrenou de la rutina.
És també la llibreta avivant-se de pensades. I la molècula que viu en la
memòria de l’olfacte. I l’arbitratge sobre les pauses que exerceix el
calendari. I la sincopada execució de les busques del rellotge tisorant el
temps i fent-lo engrunes. El silenci és la insípida claror que garbellen les
cortines. I l’aspre del sofà en la seua planura immensa. I les restes del sopar que no enretires i fan
aquell escenari de desídia sobre la fusta de la taula.