la ciutat aliena

“Les hores van per l’arbreda,

rosseguen vestits de seda”

FERNANDO PESSOA

Passeges sense objecte per la ciutat. Rutes previsibles. Fas un trànsit prudent. No t’aventures. Només observes. Fas descobertes que puguen resultar-te útils en algun moment. Ja hi tens un costum posat en aquells desplaçaments. Un automatisme falcat en una orientació determinada. Tot de gent desconeguda. Un anonimat obligatori per aquest exili professional. Així l’has batejat. Així li contes a l’amic llunyà. Exili professional. Mercenari docent. Tens adjectivades les teues circumstàncies. Classificacions explicatives. Has eixit d’aquella habitació on tens hostatjada la provisionalitat perquè no et trobaves amb ànims de mantenir-te reclòs fins l’hora de marxar a l’institut. Aquell habitacle de penombres. De sorolls que mai no deixen de ser aliens. No porten l’hàbit per fer-se amables en la rutina. Et costa fer-los identificables. S’han tornat l’anunci constant del desperfecte de ser lluny de casa. No trobes manera d’eixamplar els espais que són només privatius del teu ús. Eixir d’aquella limitació contractual que t’han suggerit. La llogatera viu sola, llevat dels dies que té les filles a casa. Dues adolescents sorolloses amb les que mires de no creuar-te mai. No tens cap interès per intimar. Ets discret. Fonedís. Així que passeges. Creues aquella plaça, confosa de vianants. Baixes la rambla fins la seua intersecció amb la Gran Via, hemorràgica de vehicles. Tornes amunt, de nou, per l’altra vorera. Mires l’interior de les botigues, arrimat a l’aparador, com un nen. La teua imatge absorta enganxada al vidre. L’única coneixença. Seus en la terrassa assolellada d’una cafeteria, atret per la flaire de les pastes. Demanes i, mentre, treus un llibre que sempre portes a sobre, a dintre de la borsa, per dissimular la pausa. És un recurs dels instants. Com aquell. “Cinc escrits morals”, de l’Umberto Ecco. Agafat entre un grapat més d’aquella llibreria de segones oportunitats que s’ha tornat el lloc més visitat d’aquesta estada. Allí respires. I també compromets una part dels teus guanys. No gaire. Però una part. Necessites mesura. Omples el maleter del cotxe amb llibres que t’emportaràs a casa, quan pugues tornar. Aquell petit magatzem amb tot de coses que t’il·lusionen el regrés. Deixes el llibre sobre la taula, a la vora del cafè amb llet i el croissant. Com una composició. Fas una foto amb el mòbil. La imatge fa goig. La guardes. Tens un senyal de normalitat. Un senyal d’integració, potser. Un miratge que et fa creure que la ciutat aliena et deixa que t’acomodes al seu ritme.