dissabte, 4 de juny del 2022

Educació emocional. L’escola fent proselitisme de valors parroquials. Camí de convertir-se en una mena d’entitat sectària, on prevalguin les consideracions personals abans que les acadèmiques. No arriba, però és bona persona. No podem espatllar-li la carrera perquè té bones intencions. No treballava suficient, però no molestava ningú. El bon xic. Això és tot. Crec que som a prop de perdre el nord. Ara mateix ja som el més semblant a un “aparcament” temporal de vides espatllades que necessiten atenció mentre els altres, la família, dediquen el seu temps a altres exigències. Centrar-se en el nen ja no vol dir tenir en compte les aptituds pròpies de la seua edat evolutiva, ni el seu entorn familiar i socioeconòmic. Situar el nen al centre és preguntar-li què li ve de gust fer. El mestre cambrer. La família client. L’escola reduïda a centre de restauració on qualsevol té dret a canviar el menú. El projecte educatiu com una carta de plaers per als sentits, que estalvie les espines i els ossos.  Engreixar la societat en la ignorància. Ara els mestres han de ser, principalment, els coaching que la societat necessita per estalviar-se els traumes que provoca viure de l’esforç. Cosa que hem fet tota la vida. La pedagogia ha caigut, finalment, en el descrèdit. Aprendre s’ha tornat una mena de descobriment, tipus escape room, farcit d’ímputs que facen motivador el recorregut. I que ho endarrereix tot. Currículums adaptats a dojo. Exigim que arriben a llocs determinats sense haver-los posat en el millor punt de sortida. Han de saber arribar sense coordenades. L’ensenyament com a despropòsit. Perdem el temps. El drama és que fem perdre els millors anys de la seua vida. I això, en passar, ja no té arreglo.