filant prim

Obligat per les circumstàncies adverses que m’ha produït l’aparició d’un mussol a l’ull dret, he hagut d’anar al centre de salut. He aprofitat una visita llampec a Xàtiva. Em venia molt de gust, sobretot, per veure els fills. Des que vaig marxar a finals de l’agost m’he trobat un rossec constant d’enyor que no he pogut treure’m. El mussol s’ha tornat una incomoditat afegida durant la darrera setmana. Semblava que anava a ser com sempre, una lleu inflamació a la parpella per després desaparèixer de la mateixa manera que havia vingut. Però aquesta vegada no ha estat així. Malgrat que la metge que em va visitar una setmana abans confiava que amb un tractament de set dies seria suficient, aquell gra havia pres proporcions preocupants i, fins i tot, s’havia tornat un sac de pus que, lluny de rebentar, ha anat creixent per sobre de les possibilitats de l’aparent àrea disponible. A Xàtiva vaig trobar un metge solitari a dintre d’una consulta breu, emmurallat rere un d’aquells panells de metacrilat que han servit durant la pandèmia per figurar que ens protegíem d’alguna cosa. He entrar amb mal peu, ho reconec. No duia la mascareta, com és preceptiu encara en els centres de salut i en el transport públic. Però, gràcies a déu, no faig servir gaire ni una cosa ni l’altra. Li dic, a mena de broma, però no sembla fer-li gràcia. L’home em recrimina per aquesta absència al rostre i, demanant-me que espere fora, ix a buscar-me’n una mentre rossega paraules que no entenc. Al tornar me la lliura amb una distància exagerada i em fa seure a la cadira més allunyada que té a l’habitació, cosa que em fa dubtar si disposarà de vista suficient com per veure’m el mussol des del darrera de la seua taula. En explicar-li el motiu de ser-hi allí, em pregunta si he estat tractant-me l’afecció amb alguna cosa. Li dic que sí, que amb una crema antibiòtica que aviat farà set dies que en faig ús. En silenci observa la pantalla de l’ordinador, infructuosament, i em diu que no veu enlloc que hi aparega el registre d’aquell tractament. Li precise que me l’han donat a una centre de Catalunya, perquè treballe allí. Ha estat escoltar la paraula i saltar. “Sembla mentida, sembla mentida que en un lloc com Catalunya t’hagen fet una cosa així!” Soc una persona que defuig els conflictes. És més, si puc distreure’ls o apaivagar-los amb un comentari ocurrent, dissipar-los amb una ironia ben col·locada, em sent millor. Així que somric i li pregunte per què. No ha estat bona idea, ni una cosa ni l’altra. L’home, perdut en una animadversió estranya per a mi, em crida que allò que tinc és una infecció, que salta a la vista. I que probablement siga una infecció que deu campar pel tot el cos, com un hoste mal educat que s’ha trobat la porta oberta de casa, pense jo. Em diu que allò que s’ha instal·lat al meu ull, sense atendre les previsions d’espai ni l’estètica del conjunt, acabarà sent un quist que haurà de treure’m un cirurgià oftalmòleg, si tinc sort (potser perquè pensa que a Catalunya hi ha més barbers fent sagnies que persones exercint el noble art de la medicina, com fa ell). I llavors decideix atacar-me -no sé si a mi o al mussol o a tots dos- amb una bateria de medicaments: analgèsics, més ungüents i un antibiòtic. A aquestes alçades de la pel·lícula ja tot plegat em sembla un despropòsit. Afectat per un mussol m’he vist víctima d’un prejudici estúpid que recorre aquest lamentable país alimentat per polítics arribistes i tronats. El metge enraona amb un volum de veu que aconsegueix fer partícips del meu estat físic a la resta de persones que esperen fora de la consulta. En acabar la seua perorata, em lliura un paper, acabat d’escopir de la seua impressora i s’acomiada amb una sobtada amabilitat, absent durant tota l’estona. Li agafe, per educació. Em batega d’indignació el cor sobre la parpella malmesa. De camí a la sortida del centre de salut, passe per davant d’una paperera i estic temptat d’estripar la recepta i arxivar-la en les seues profunditats, però no ho faig. Potser el Ximo tinga alguna cosa que afegir a aquesta estranya consulta. I ho fa, un parell d’hores més tard, mentre dinem en família uns espaguetis a la “rabiatta” que la Montse m’ha ensenyat a cuinar. Amb certa sornegueria ell em fa veure que puc torcar-me el cul sense perill amb aquell paper i m’aconsella que, en tornar, em pose en mans de la metge i ensenye aquella part del meu cos que creix sense control. Està convençut que m’ho obriran i em trauran les tones de pus que fa dos dies venen fabricant-se allà a dalt. I no passarà res. Si de cas puc avançar-me aplicant-me banys calents de camamilla, perquè l’escalfor pot dilatar els porus i ajudar l’evacuació de manera natural. L’anècdota, al final, sembla divertida i tot. Salpebrada amb uns petits afegits fa riure. En acabar la curta estada he tornat farcit de pus i de satisfacció. Per veure els fills. Per veure’ls saludables, confiats, pagats d’ells mateixa en cadascuna de les seues dues versions. El pavelló de l’autoestima ben alt. I aquell ressentiment que em grata l’ànim, disminuït. Quasi invisible. Desfet davant les evidències d’una vida que va avant malgrat tots els preceptes erronis que porte acumulats en aquest paper de pare.