dimarts, 30 de maig del 2023

Repasse els mitjans sobre el canvi polític al País Valencià i a l’estat espanyol, en general. Titulars que expressen una perplexitat inquietant. El primer anunci de la desfeta que vindrà. La democràcia com a joc per fer minvar l’espai públic fins la seua desaparició total. Ja era magre. Ara migrarà fins la inexistència. Tindrem, potser, un conseller d’extrema dreta. O dos. Un pacte del pollastre. Una carn més pròpia, diria jo. Un acte de canibalisme. L’esquerra, desmobilitzada per una gestió insatisfactòria, afavoreix l’auge del feixisme. L’endemà em pose a llegir twitter. Tot de frases grandiloqüents per fer empassar, gola avall, el desastre. Proclames a tornar a la trinxera (com si alguna vegada n’haguérem eixit), a mantenir-se ferms. Intents patètics de recuperar l’èpica. Potser alguns han fet mercat, d’aquestes coses. A dalt d’un escenari. Mentre una munió fictícia de vots coreja lletres que no entén. Potser alguns a la contra han viscut millor. L’esquerra s’ha quedat a casa, diuen. La política és pragmatisme, diuen. Res no representa totalment allò que volem ser. De vegades, una imatge, fugissera, passa pel davant del vidre de les nostres intencions i ens aclareix alguna cosa. Però la política és massa sovint un espectre allunyat d’allò que vivim. Recorde l’amic Joanjo, la seua assumpció resignada de gestió d’un pastís que mai no arribaríem a cuinar. La meua innocent rebel·lia. ¿Tornar a la trinxera després de deixar la porta oberta a l’enemic? Deixar que entre a casa per anar nosaltres, de nou, als bancals de la desesperació? A perpetuar-nos en la misèria de no-ser? L’única trinxera que ens queda és una taula de fusta vella, on ens menjarem els nostres principis amb patates.