divendres, 9 de juny del 2023

Les coses se les mirem a través del vidre de la realitat que ens envolta. Un vidre fumat, sovint, de prejudicis. I en funció de l’exercici que fem, ens trobem més refermats en allò que pensem o més qüestionats. Que el català sobreviu reclòs als centres educatius, exclusivament, és una idea que pren cos, cada vegada més, en el meu cap. Pren consideració de certesa. Ahir un alumne, després de parlar-los de la meua fascinació pels llibres de terror i els autors que n’escriuen, i de mostrar-los-en un que acabava de comprar en castellà -em vaig excusar dient que es tractava d’un llibre no traduït-, em disculpa condescendent i em diu que ell passava més por llegint un llibre en castellà que en català. Evidentment feia referència a la comprensió del text, més assumible per a ell en una llengua que en l’altra. La sensació de fracàs que sobrevé és immensa. El 90 per cent de les lectures que oferim a l’escola és en català, atenent que és la llengua sobre la que més cal incidir, perquè, al meu entorn de treball, ni és d’ús familiar, ni social. Són textos senzills que miren de ser accessibles en les seues propostes. Narracions prèviament contextualitzades. Parlen d’allò que estem treballant. Revisem el vocabulari. Repassem paraula a paraula els significats que se’ns fan necessaris per fer-lo més entenedor. Durant les sessions d’expressió escrita fem servir aquelles paraules, abans desconegudes, per escriure relats propis, pensaments. Les encabim en el nostre bagatge. Mirem d’apropiar-nos-les, de fer-les nostres. D’acoblar-les al discurs. En dies posteriors, mantindrem un diàleg sobre allò llegit. Ens confirmem entre tots que ho hem entès i decidim si estem més o menys d’acord. Si ens ha passat alguna cosa de semblant. Mirem d’apropar-lo el més possible a la nostra realitat, al nostre imaginari, al nostre teixit emocional, per fer-lo viu, immersiu. I confiats en la constant d’aquesta feina, obrim les tanques de l’escola al final de les classes i els deixem marxar, tot pensant que la vida que hi ha a l’altra banda els exigirà posar en ús allò après. Però aquesta certesa que em creix com una mala herba, em diu que en arribar a casa, la mare els espera amb les seues referències lingüístiques, que no són en català. Que la televisió els explicarà el món amb un llenguatge diferent i aquell repetit discurs que aprenen sense esforç, perquè és omnipresent. I eixiran al carrer per fer les encomandes de queviures o qualsevol altra cosa i rere el taulell els rebran en castellà. I faran gestions a l’administració i el funcionari de torn els parlarà en castellà, bé perquè és la seua llengua habitual, bé perquè els veu forasters i vol fer-se comprensible. I els meus alumnes tornaran l’endemà a classe i preguntats sobre les paraules que vam treballar els dies anteriors, dubtaran, sobre el què volen dir i sobre la seua existència. Perquè de sobte són espectres, fantasmes fàcilment qüestionats per la manca de presència real en el seu dia a dia. I tornarem a començar. Només perquè puguen fer la següent prova per avançar en el següent tram educatiu i l’administració se senta feliç i pagada de tenir un submón alfabetitzat més o menys correctament en català, però que no pot incorporar al carrer perquè falla el més important, l’ús social. Aquell que ve de la necessitat, de vèncer l’aïllament que imposa no saber què ens diuen. La immersió real que cal buscar, no solament l’excel·lència professional dels docents en l’ensenyament de la llengua. La certesa d’estar treballant una llengua moribunda.