Mentre espere la trucada telefònica del programa de ràdio, el cap em va ple de paraules que sé que no diré. Argumentacions més o menys entenimentades sobre l’ofici que he fet servir i que els ha menat a la curiositat de demanar per mi. Estic llegint Pavese, el seu “L’ofici de viure”. Gaudint d’allò més amb les seues introspeccions respecte de la creació poètica. La seua. No puc estar-me d’agafar un llapis i subratllar certes frases, certes expressions que senten càtedra dins dels meus propòsits. M’atrauen, sobretot, les coincidències que trobe en el seu pensament. Escriure poesia sense més finalitat que exposar l’estat anímic, aquesta descripció impossible que necessita imatges, figures literàries que facen possible l’apunt més precís, més aproximat. El cap em bull (se’m refredarà tan bon punt escolte el timbre del mòbil, segur). I de sobte, em veig immers en un debat amb totes les situacions que darrerament he vist i que polemitzen sobre la llengua. Em ve al cap l’entrevista del periodista i amic Xavi Aliaga que em va fer per a la revista EL TEMPS fa quasi deu anys, i on encara treballa. En especial la pregunta amb què va voler tancar-la. Per què, tal com està la situació al País Valencià —em va dir— no fas una poesia més compromesa, més combativa? Em vaig quedar ben parat. El que anava sent una caminada amable, de sobte va patir una pujada abrupta. Supose que va desaparéixer l’amic i va entrar en escena el periodista. Com ha de ser. Així i tot, vaig reaccionar (crec) i li vaig dir que anava errat amb aquella percepció. El compromís de la meua poesia amb la realitat era indiscutible en tant que jo m'expressava en valencià. Podria haver-ho fet en castellà. De fet, ha estat la llengua en la qual he rebut la major part de la meua formació acadèmica. I malgrat això, he decidit fer-ho en la meua llengua. Podia haver afegit més coses, cert. A bou passat sempre tenim més justificacions i millors. La llengua no és solament un instrument de comunicació. No ho negue, tampoc. Però és també una eina de comprensió. No admet reduccionismes. Em ve al cap, ara mateix, aquell vídeo que circula per les xarxes on tres joves atrevits (la joventut és així) discuteixen sobre la parla. Consideren que davant “l’agressivitat” que troben al voltant amb el català, impositiu, segons ells, han decidit parlar en castellà. Perquè després de tot, la llengua és per comunicar-se. La resta que assisteix al debat capcineja i ho confirma. Doncs no, la llengua no és solament per comunicar-se. Ens ajuda a construir-nos dintre de la realitat que compartim. A comprendre-la. A representar-la de manera entenedora. Una imatge no val més que mil paraules, per molt que algú puga insistir en aquesta qüestió. Llevat que no acceptem la complexitat intrínseca de les coses. La pèrdua d’una sola paraula empobreix la percepció del món. I no diguem d’una llengua sencera. El jovent que discuteix i simplifica d’aquella manera el tema, reivindica alhora la necessita de dir. D’expressar allò que sent. Però prescindint de la riquesa, apartant l’essencialitat de la llengua que permetria als que escoltem o llegim, l’arrel de les seues emocions, la comunicació es converteix en tabarra. Per aquest motiu, imagine, tots els nous “artistes” diuen el mateix en les seues produccions. Són les mateixes situacions, les mateixes frases, les mateixes construccions, les mateixes metàfores. Tot tan suat que al final acaben adotzenant les emocions que intenten transmetre. Les vulgaritzen. Perden l’extraordinari que suposa contar, exposar, dir. No, no és el mateix. Però la joventut d’ara es posiciona en la pobresa. Defuig la complicació. I el pitjor de tot és que cada vegada són més presents als mitjans. I prenen caràcter d’autoritat entre ells mateixos. Es passen aquelles consignes (que tenen més d’ocurrència que d’opinió) sense reflexió. Assumeixen doctrines que no són més que eslògans publicitaris. Idees reaccionàries, fins i tot, que creuen revestides de lògica abassegadora. El reduccionisme, la simplicitat (la ximpleria) mana en el discurs. Persones sense experiència, sense bagatge comunicatiu, s’erigeixen en instruments d’un ideari buit. Voldria dir totes aquestes coses al programa, però soc conscient també que no tenen cabuda. Jo mateix no tinc cabuda. Habite una realitat inexistent. El ciutadà invisible. El món que vivia, abatut en la batalla per la supervivència, està en franca descomposició. Esgotat. La radicalitat és el no-res. La buidor absoluta. La repetició de la vulgaritat. No sé si hauria de demanar perdó per aquest excés de nihilisme.
Disset veus del món editorial català
Fa 1 dia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada