Quan voten els cansats

Acabat el recompte de les eleccions a Extremadura, em resulta impossible no fer aquesta reflexió. Cada convocatòria electoral sembla confirmar una intuïció incòmoda: no decideix només qui vota, sinó sobretot qui es queda a casa. I gairebé sempre, quan la participació cau, el resultat és previsible. No perquè la dreta convença més, sinó perquè la dreta hi és. Sempre.

Hi ha un vot que s’assembla a un ritual. Un gest repetit, sense entusiasme, però sense dubte. Un vot que no pregunta si val la pena, perquè ja ha decidit que el risc és no fer-lo. Aquest vot és disciplinat no per virtut cívica, sinó per posició: defensa allò que percep com a estable, com a propi, com a amenaçat. Quan el món trontolla, no es pregunta què podria ser millor; es pregunta què pot perdre. I surt de casa.

El vot progressista, en canvi, s’assembla més a una aposta moral. Necessita creure que l’esforç servirà per a alguna cosa. Que la papereta tindrà un efecte visible en la vida real. Quan aquesta promesa es debilita —per decepció, per cansament, per precarietat—, el vot no es transforma en suport a l’altre bàndol, sinó en silenci. I el silenci, en democràcia, no és neutral.

Qui no vota no desapareix. Deixa espai.

La dreta no necessita entusiasme; li basta la constància. L’esquerra, en canvi, depén d’una energia fràgil: la confiança. I la confiança s’esgota ràpidament quan la vida pesa, quan els canvis són lents, quan la política sembla parlar un idioma alié. No és apatia; és fatiga. No és ignorància; és supervivència.

Per això l’abstenció té un biaix social i polític. No perquè els qui s’abstenen no entenguen el que passa, sinó perquè sovint són els qui més ho pateixen. Els qui viuen amb horaris trencats, expectatives baixes i promeses acumulades. Els qui han aprés que el sistema sempre funciona, però no sempre per a ells.

Quan vota poca gent, guanya l’ordre existent. Quan vota molta gent, apareix la possibilitat del canvi.

Aquesta és una veritat incòmoda que no s’arregla amb consignes ni amb moralismes. Es resol només d’una manera: tornant a fer creïble la política. Tornant-la habitable. Tornant-la propera. Tornant-la digna del temps i de l’esforç dels qui ja van cansats.

Perquè el problema no és que la dreta siga disciplinada. El problema és que hem convertit l’esperança en una cosa massa feixuga per sostenir-la cada quatre anys.

I quan l’esperança pesa, la rutina governa.