dimarts, 21 d’agost de 2018

24.

Perseverar en l’aïllament. La marginalitat assumida. La condició d’ésser perifèric. No és empresonament si les limitacions de l’espai són assumides. Hi ha una acceptació contractual. Ser a dintre d’aquestes dimensions reduïdes i convenir en el manteniment d’aquesta propietat. Propietat protegida i protectora. Més enllà, una lletania de sorolls fàcils d’emmudir amb petits canvis de propòsit. El mobiliari escènic, amb aquella solemnitat semblant a les peces d’un tauler d’escacs. Aquella immobilitat restringida a una estratègia. Hi ha una determinació no encetada en cada objecte. Una pulsió invisible que espera esdevindre en el conflicte. Són instruments del ritual del viure. La seua sobrietat de fusta, angulosa, perfecta. Aquest propòsit incert que guarden. Com una voluntat adormida. Continue mantenint aquesta constant de silencis que vaig emmagatzemant entre les cobertes de llibres que mai no escriuré. He prescindit de tots els criteris. Existir en les normes del caos. L’ànima venuda a l’atzar. Ser l’arbre al profund del bosc que cau mil vegades i ningú no escolta.