divendres, 27 de gener de 2023

Avancen silenciosament. I de sobte abandona el trajecte que exercia sobre la vorera, acompanyat d’una dona que ha de ser la seua, a jutjar per la manera amb que l’arrossega del braç, i s’adreça a una parella que pren un cafetó a la vora de la meua taula, en la mateixa terrassa. La salutació que els hi dedica fa pensar que són ben coneguts, tot i que em fa l’efecte que no el reben amb gaire entusiasme. Intente mantenir l’atenció sobre els companys, amb els que dine i enraone sobre la feina. Però no puc sostraure’m als efectes d’aquella trobada. Escolte, només. No vull tafanejar directament. L’home nouvingut li diu a la noia que aquell dia no ensenya molta carn, just quan les hores són millors per a prendre el sol. I riu com si hagués fet l’acudit més enginyós de l’any. Riu sol, de fet. No veig el rostre de la dona que l’acompanya. És dreta, al seu costat, impertèrrita, esperant, imagine, per refer el passeig. Com que he intuït que l’exabrupte donarà pas a més comentaris “imaginatius”, intente enganxar-me de nou a la conversa de la taula on soc, fins que m’arriba de nou l’humorista improvisant dient “que els éssers humans som idiotes” i no trobe manera de lligar aquella revelació amb la persona que la diu i que fa sols uns instants mirava de teixir complicitats d’una manera tan grollera. Trobe que riu molt, exageradament, cap endins. Com engolint. Amb la gola plena de flegmes. És fumador, veig el fum de reüll. La dona ni parla ni es mou. Quan ja he perdut totalment l’interès, els torne a veure abandonant la terrassa i refent el trajecte interromput. S’allunyen, ell mantenint aquell riure flegmàtic, recreant-se en les ocurrències que li han vingut al cap. Supose que es pensa d’allò més sociable. I no puc evitar pensar que hi ha, però, tres persones que alenen alleugerides de la seua marxa. La parella que continua a la terrassa, i la dona que l’acompanya i que el subjecta com s’hi portés la pesada càrrega del cabàs de la compra i que frisa per deixar al terra de casa, en arribar-hi.