divendres, 27 de maig de 2022

Hi ha un dolor que ens aïlla i un altre que volem fer extensiu a tot el món. Un dolor que ens arreplega en la solitud i un altre que cerca gratar les parets del món. Ferir-lo. Volem incorporar-li una mena d’ona expansiva que s’emporte per davant tot allò que ens fa nosa. Un jove de 18 anys entra en un col·legi de primària a Texas, s’hi fa fort a dintre i mata 19 nens d’entre 6 i 10 anys. També a dues professores. Intente no posar atenció en els detalls. Intente no pensar en el pànic d’aquelles criatures, l’horror. Intente fugir del buit que s’apodera, de sobte, d’aquelles famílies. Intente controlar la ràbia, la impotència, les ganes de cridar, en escoltar les reflexions malaltisses dels polítics de torn que condemnen sense afegir solucions profitoses. Intente mirar la vida que queda. Aquest solatge de despropòsits que és cada vegada més la realitat. Indiferents a la vida pròpia i a l’aliena. Aquesta existència vírica que ens domina i ens amenaça. I que prolonguem sense matisos. La fascinació pel mal, per la destrucció, fins convertir-ho en ideologia. Què és sinó l’extrema dreta, per exemple? L’argumentari de la devastació. L’apologia dels instints més baixos. La simplificació suïcida. He llegit el titular on el líder de VOX a Catalunya declara la nosa que suposa una sanitat universal i gratuïta. La freda disposició de les paraules. La satisfacció que sent, en dir-les. Em pregunte si és conscient de la sentència de mort que pronuncia al mateix temps. La fredor amb la que nega l’ajut, la solidaritat, la humanitat mateixa. Aquella solució final, salvatge. Aquell moment que fuig de qualsevol pretèrit i que s’hi fa present a cada pensada. Aquest i altres que posen remei empitjorant les coses. Acabem amb el perill de les armes donant-ne als mestres! No puc suportar la imatge. Un mestre, amb una pistola a les mans. Si les armes arriben a l’escola es que ja hem perdut. I la deserció de pensar que tot passarà sense afegir iniciatives. Que hi ha prou en romandre en un racó, ombrívol, esperant. Com si les amenaces foren totes una tempesta d’estiu, farcida de llamps i trons que s’allunyen amb el vent. Una esperança eclesiàstica. Una esperança covarda. Això tenim.