dimarts, 19 de setembre de 2017

Descriu en viu a la Biblioteca Pública de València, 21 de setembre de 2017


El proper dijous 21 de setembre a les 19.00h, Descriu visita la Biblioteca Pública de València, en la sala Fons Local, per explicar de viva veu als valencians i valencianes com d’engrescador i encisador és llegir, escriure, imaginar, comunicar i bussejar en la web de Descriu.
A l’acte ens acompanyarà en Josep Manel Vidal, un escriptor molt viu que ens encanta quan escriu i plena de màgia la seua sèrie de Descriu. Vine i acompanya’ns!

dijous, 6 de juliol de 2017

les petjades de l'home invisible

LES PETJADES DE L'HOME INVISIBLE
Manel Alonso i Català
Quorum Llibres (2017)


"Ell no ens ho reconeixerà, però va deixant-nos infinitud de petjades en els prestatges de la memòria." 

Manel Alonso ha construït amb “Les petjades de l’home invisible” un espill-dietari on es mira ell i el seu voltant sense concessions. És un despullament anímic. De vegades encara li sembla veure l’ésser que manté els encontorns del seu propòsit. Però sovint (massa sovint) es percep un esborrall de tinta que el temps ha fet en passar-li per sobre. I se’n lamenta. Voldria ser el seu propi autor i reescriure’s el final. Té por de protagonitzar un llarg, agònic i innecessari comiat.

No és el seu primer dietari, però sí m’ha semblat el més intimista i introspectiu. Manel té la capacitat (i la necessitat) d’inventariar el pas del temps i ho fa amb una exhaustivitat envejable. És un home de memòria prodigiosa, malgrat que ell s’enteste en dir el contrari. Qualsevol que haja tingut l’oportunitat de compartir conversa sap que tinc raó. Però té una visió sobre si mateix afectada per la presbícia de la fatalitat, que veu justificada en tot aquell seguit d’èxits i reconeixements que mai no arriben. D’ací els efectes secundaris de la invisibilitat que creu patir.

Malgrat això manté aquella insòlita perseverança que acaba avivant-se sempre de nous projectes. I es lliura, com diria Joan Dolç, a totes les batalles perdudes. Perquè intueix en el fons que allò més important no és tant guanyar com resistir. I, tanmateix com afirmava Fuster, també intueix que morir-se ha de ser com deixar d’escriure. Perquè escriure és ser-hi. Ens assegura, potser, no la supervivència, però si la pervivència.

Manel Alonso és home de paraula. I ací podeu agafar-s’ho amb totes les seues connotacions conceptuals. Potser no se n’adona, perquè com ell mateix afirma, cal prendre distància per copsar la plenitud profitosa de les coses, però viu al peu de la lletra. Si les persones agafen una determinada categoria en funció de la seua dedicació i el seu esforç, llavors ell és un home imprescindible. Just és dir en el meu cas que, sense la seua mirada de descoberta, sense aquella condició d’òliba atenta als esdeveniments i les persones, jo (i imagine que molta altra gent) sí seria invisible i amb un recorregut mancat de petjades. No és el seu cas, però. Manel és físic i palpable. Té un cor de tinta que bomba incansable. I continua invicte, malgrat les desavinences que manté entre la realitat i els somnis. 

dimecres, 7 de juny de 2017

ciutat fantasma

“CIUTAT FANTASMA”



La novel·la arranca amb un assassinat que l’agent Salvador Garcia, mosso d’esquadra destinat a la unitat d’informació de Barcelona, tem que puga esguitar-lo. I amb la inquietant possessió d’un objecte que farà de la lectura un compte enrere sobre la història. Qui és X.B., aquell amic desaparegut en el temps? Per què enquimera Salvador?
David Marin (Barcelona, 1974) ens descobrirà una Barcelona convertida en un no-lloc, amb els espais només vius en la memòria del protagonista, obsessionat per retrobar-se amb un passat concret a força d’insistir en la recerca d’un amic de la infantesa. Perquè potser no acaba de fer una readaptació com toca en aquells carrers, plens de senyals de l’ahir que d’alguna manera malda per recuperar. I l’amic és el punt arquimedià de referència que li cal per desplaçar aquella condició de foraster de tots els indrets, que és com se sent ara.
Tot ho sabrem perquè l’agent Garcia va escrivint-ho en la seua llibreta vermella. Amb la mateixa minuciositat que un artificier repassaria conscienciós cadascun dels cables de l’artefacte explosiu que li cal tallar abans no esdevinga la desfeta. Narrada en primera persona, anem agafant coneixença sobre la trama a través de l’observació del protagonista, a la manera d’un Marlowe, introspectiu i incisiu, que no deixa cap detall de l’entorn per analitzar, com pertoca a un bon recaptador d’informació.
Una història que transcorrerà fins i tot pels budells de la ciutat, per la seua closca morta, l’ossari potser d’un cadàver que ens portarà fins la descoberta final.
En la recerca del passat acabarem descobrint que és la memòria dels altres qui va prenent apunts sobre allò que vam ser. I precisament quan més descol·locats ens veiem, més deshabitats en el present, més desitgem repassar els fulls d’aquella llibreta on se sentíem autèntics, i no allò en el que sembla que hem esdevingut.
David Marin converteix un present determinat (que ja és passat per a tots els lectors) en una ciutat fantasma on ja no som, malgrat que experimentem sensacions físiques que malden per negar-ne l’evidència.
Desitjar que torne allò que vam ser, aquell impossible, ens convertiria en esperits d’una altra vida. Ens faria ser ànimes sense lloc.  Amb el risc afegit de descobrir que la primera víctima hauríem estat nosaltres mateixos.

"Una novel·la negra fins la mateixa fosca"