divendres, 16 de febrer de 2018

habitem una llengua



He descobert que la llengua és una part molt delicada de la meua anatomia cívica. No parle d’aquell tros de carn ple de papil·les identificatòries del gust de les coses. Parle de l’altra, la que és capaç de donar cos físic als pensaments i a les emocions. La que vehicula el meu interior, allò que sóc en realitat, davant dels altres. La que em descobreix. La que de vegades flueix, innaturable, pels senderis invisibles de la tinta, i de vegades vaig reunint, a poc a poc, amb la paciència d’un rellotger suís, fins enllestir allò que més s’apropa al que volia dir.

Perquè la faig servir puc esdevenir un perill públic. Ser un risc, un element nociu. No volen que em creue en el teu trànsit amb un “adéu”, ni agençar-me el teu afecte amb un “gràcies” o un “t’estime”, ni desitjar-te que la vida et siga un exercici de goig continu quan et dic “per molts anys”. Sóc, de sobte, un ésser marginal, un fora de la llei.

No entenen que sóc el que dic i com ho dic. Si no puc dir el que pense, no sóc. Amb les paraules determine la geografia del meu món, vaig construint ponts o els bade irremeiablement. Amb elles compromet la meua existència. La llengua —la meua llengua— és la jàssena que apuntala el meu esperit combatiu. No tinc perquè demanar permís per parlar-la, ni justificar a cada moment el poder expressar-me com ho faig. Perquè molts no s’esforcen per entendre’m, el meu poble ha sigut obligat a fer un doble esforç d’aprenentatge. Humiliació. El bilingüisme, al meu país, és un descarat procés de substitució.

Pretenen que acabe engolint-me el patrimoni que em llegaren els meus avis i els meus pares. Que me les extirpe, com un càncer. Precisament la matèria de l’ànima, que he fet a força de paraules. L’essència de mi mateix. Volen desnonar-me iradament. Arraconar-me, com una panderola. Només per fer servir la meua llengua, que em respira les intencions i els gestos.

I ho fan perquè pensen que sóc un home sol. Que malgrat el verb que agermana, viatge individualment i exclusiu. Que no hi haurà mans per salvar aquest ultratge. Que no hi ha poble rere les nostres vides. Que tenim tan assumit el preu de la derrota que nosaltres mateixa ens farem el nus de la mordassa. Ens creuen vençuts. Els ha crescut la intolerància amb l’exercici d’un poder que sabem il·legítim, malgrat l’aparença de les formes.

Ens han alçat la mà de nou. Alçarem nosaltres la veu alguna vegada?  Posarem el crit sobre la ferida? Ens florirà als llavis, amb els mateixos arrels que una garrofera, la paraula “llibertat”? Obrirem cada porta del trajecte amb un “bon dia”? Salvarem aquest hivern que ha tornat amb rancúnies pretèrites, amb una nova primavera? Habitem una llengua i tenim la mateixa vida que les paraules que ara ens manen que posem en silenci. I no volem, no podem, perquè només en el dir som.

dilluns, 5 de febrer de 2018

capgirar la història


Al llibre del Gènesi, el primer de tots els que conté la Bíblia, es pot llegir que l’ésser suprem, després de creats els dos primers humans amb una imatge aproximada del que ell era també, els fa una advertència respecte del lloc on els deixa per exercir aquell viure que els ha inspirat i on poden gaudir-ne de tot. Aquell verger exuberant i abundós, patrimoni del seu gest de clemència, els pertany. Llevat, això sí, d’aquell pomer de fulles lluentes de rosada, coronat de refilets de llum que espurnegen a la mirada. D’aquell arbre no n’han de fer res.

Per la saba de les seues branques discorre tota la saviesa de l’univers, la veritat que converteix les petiteses en motiu d’adoració i la humanitat més carnal en gloriosa divinitat. I, per què bescanviar el goig que els ofereix aquell parc temàtic de l’hedonisme més pur per la complicada revelació d’un altre destí alternatiu? Amb el gest senzill d’allargar el braç poden prendre el que desitgen. I ells troben que no hi ha res més gran en aquell món que tota aquella explosió de vida llaurada únicament per fer, del plaer de l’existència, l’objecte més important.

De fet, l’home, troba que cada partícula del seu cos recent no ha de fer altra cosa que respondre als estímuls primaris dels colors i dels sabors, i es lliura a una orgia de tasts i provatures. Barreja el fang de la seua humanitat primigènia entre aquell caos de riquesa creativa. S’enfita d’experiències fins que, de sobte, pren consciència que és sol lliurant-se a aquella despesa de estremiments i que la seua companya no el segueix, l’ha abandonat en la seua aventura de joia. Refà el camí fins on creu haver-la perduda i, terroritzat, la descobreix asseguda a l’ombra de l’arbre prohibit, amb una poma a la mà i una barreja d’indecisió i curiositat en la mirada.

Acovardit per les conseqüències, ordeix una perfecta trama que capgire la situació al seu favor. Així, Eva no passarà a la història com la dona agosarada i transgressora que era. I ell, Adam, tampoc ho farà com l’home poruc i delator que en realitat va arribar a ser. 

dilluns, 29 de gener de 2018

ara venen a per mi


"Quan els nazis van venir a buscar els comunistes, 
vaig guardar silenci, 
perquè jo no era comunista,
Quan van empresonar els socialdemòcrates, 
vaig guardar silenci, 
perquè jo no era socialdemòcrata,
Quan van venir a buscar els sindicalistes, 
no vaig protestar, 
perquè jo no era sindicalista,
Quan van venir a buscar els jueus, 
no vaig protestar, 
perquè jo no era jueu,
Quan van venir a buscar-me, 
no hi havia ningú més que poguera protestar."
MARTIN NIEMÖLLER


Són dies incerts. Convulsos. A nivell personal, però sobretot, a nivell col·lectiu. L’actualitat va rebaixant la serenor que aconsegueixes, amb molt d’esforç, encabit a casa. La redueix a un polsim que se t’agafa a la gola i t’obliga a estossegar. A intervenir, si no voleu la metàfora. Et sents empès a dir alguna cosa. Perquè allò que més et sobta és el silenci. És evident el segrest mediàtic que pateixen (o tenen assumit) els grans mitjans espanyols. I costa, entre tota aquella fullaraca, trobar alguna veu dissident al discurs de la “il·legalitat”. Parlem d'una veu fora del context català. La suposada intel·lectualitat estrictament espanyola. Aquella gent de qui s’espera que pose una mica de llum i seny sobre les coses, o bé parla del sexe dels àngels, fa ambigüitats trapezístiques que no acabes d’endevinar de quin costat cauen o, directament, no diu res.

I tu creus que no pots inhibir-te. Et sents obligat per les circumstàncies (i potser també, per ofici) a fer pedagogia sobre les raons de tot plegat. Inverteixes molt de temps, de fet, en posar-te en discussions a les que ningú no t’ha convocat però que mires de redreçar reflexivament. Més batalles perdudes. Ningú no raona. De les conviccions s’hi passa, quasi de seguida, a l’exabrupte. De la discussió passem a la baralla de pati de col·legi. I abandones. A la gent li sembla que, escoltar, et posa en una situació de debilitat. La imposició de les opinions és el què cal. Les coses són així, i punt.

Aviat te n’adones que aquesta actitud que podíem dir de carrer, troba el seu reflex (augmentat) en bona part de la representació política que ens gestiona allò que compartim. I que la política, aquella capacitat que sembla van inventar en aquella llunyana Grècia (en l’espai i en el temps) per escoltar-se les discrepàncies i arribar a punts d’entesa mitjançant la paraula, no existeix en aquest món.

Escoltar l’altre. Escoltar els seus plantejaments. Debatre. Expressar dubtes. Aclarir conceptes. Establir ponts de diàleg. Arribar a prendre decisions el més consensuades possible. Escoltar. Però no. El més alt mandatari d’aquesta cosa que en diem Estat diu que no. Taxativament. Els diaris diuen que s’expressa amb fermesa. I tu saps que allò és un eufemisme per no fer-te pensar en autoritarisme. I aquell paternalisme que fa servir per indicar-nos que no patim, que ell “garantirà” que les coses siguen com han de ser. I per si quedés algun dubte, fa una exaltació d’aquelles forces de seguretat que persegueixen dissidències legítimes. I el públic que l’escolta esclafeix en un aplaudiment esfereïdor. Sense voler (o potser sí) els hi tornen aquella condició repressora que tenien no fa tant. L’instrument de la por. I que els feia garants del poder. Només.

Diuen que no volen posar en perill la democràcia i per això impediran que es faça efectiva la voluntat de les eleccions. I et preguntes quanta gent, com t’ha passat a tu, ha trobat el despropòsit en aquesta afirmació. La convivència anòmala dels dos conceptes en la mateixa frase. La perversió del llenguatge. I tothom calla. Com si no hi hagués ningú que trobés que l’autèntic perill està precisament en l’acció d’aquella gent que configura un govern que intoxica els conceptes i avança contrari a l’exercici de les llibertats més elementals.


I no solament perilla en la seua discapacitat política. També en la d’aquells altres que exerceixen oposició però s’ho miren tot amb una freda expectació. Hi ha coses més importants, diuen. La qüestió catalana no va amb nosaltres, diuen. I el feixisme corre pel carrer com feia temps. I no pots evitar pensar en els versos de Niemöller com si et resultaren ara un estrany presagi.

dimecres, 24 de gener de 2018

l'opressió


Fotografia: ninocare

Ahora las torturas se llaman «apremios ilegales».
La traición se llama «realismo».
El oportunismo se llama «pragmatismo».
El imperialismo se llama «globalización».
Y a las víctimas del imperialismo se las llama
«países en vía de desarrollo»
EDUARDO GALEANO

En el nostre imaginari resten vestides, amb la pell amable que deixa el passat llunyà sobre les coses que pensem que mai no tornaran, els vestigis d’aquella violència que s’exercia sobre els pobles remots, colonitzats amb aquella predominança occidental i blanca, per treure’ls la riquesa i deixar-los després el patrimoni d’una misèria que encara ara troben complicada de superar. Se’ns fa difícil recuperar comparacions des d’aquell temps per entendre el que ens passa en aquesta actualitat que experimentem, degudament anestesiada a base d’eufemismes. Les corredisses de les forces d’ocupació carregant contra la població indignada. Les manifestacions de gent descalça, les presons plenes d’homes i dones amb els ulls espantats de pobresa i de por. Les cunetes de les carreteres polsoses escampades de cadàvers. La sang esguitant les façanes, l’últim crit de la víctima graffitant la seua lluita.

Ens sembla més justificada la queixa de l’oprimit i la seua oposició frontal a l’autoritat vigent si les seues reivindicacions van ajustades a la supervivència, és a dir, si el seu patiment és fruit dels drets més bàsics. Tant és així que compliquem amb la simplicitat d’aquest argument la justa queixa d’aquells pobles que, tot i tenir la “panxa plena” (i perdoneu la generalització) i unes aparents amples lleres per on discórrer les seues disputes front al poder, treuen, malgrat això un discurs exigent de drets i llibertats no aconseguides.

Les accions preventives del poder sobre determinats sectors de la població perquè no puguen deslluir, amb la seua suposada desavinença, els esdeveniments amb els que volen agradar la resta del món, les considerem part del joc de la política. Perquè són selectives i adornades convenientment amb els mitjans de desinformació massiva, que treballen per justificar aquella “violència necessària”, diuen. Ens manca claror en aquestes accions perquè la fosca dels soterranis de l’autoritat ens ho impedeix. Aquells indrets per on s’hi passegen els sicaris a sou del feixisme de sempre, per tallar-nos l’arrel del benestar i imposar-se sobre la realitat que els resulta tan adversa. No acabem de llegir-ho en l’abandonament sistemàtic al que sotmeten infraestructures que ens resulten bàsiques per al nostre dia a dia, de l’estudiada manca d’inversions que mai no són la torna equilibrada d’allò que els lliurem amb els nostres impostos, de la precarietat amb la que ens fan viure, la substitució cultural que ens infringeixen a cop de decret i persecució judicial.

Mengem, és clar. Si més no, un cop al dia. Ja no ens fan baixar de la vorera perquè som nadius sense privilegis en la nostra pròpia terra, és cert. Aquella humiliació ha quedat als registres més aspres de la història. Però encara ens treuen la nostra condició d’innocència tan bon punt parlem la nostra llengua davant les autoritats policials i ens engarjolen —sempre preventivament—, i ens comminen a deposar la nostra actitud amb la supremacia de la seua ignorància (“háblame en cristiano!”). I ens silencien perquè ens creuen hostils a l’única cultura que tenen per hegemònica. Ens aparten dels aparadors de l’actualitat, ens invisibilitzen. Ens volen amb una llengua i cultura inútils, perquè no podem fer-la servir ni per fer testament als fills els quatre gallets que ens quedaran després de la desfeta. Ens arraconen en petites i humiliants reserves on ens permeten, condescendents, viure una minsa quota de presència.

L’opressió hi és. Més subtil, més sofisticada si voleu. Ens estreteix la voluntat i la fa encabir en els seus paràmetres. En allò que ells en diuen “legalitat vigent”. I que no hem de confondre amb “justícia”. Perquè la justícia és precisament el que ens cal recuperar entre el parany de lleis que sovint ens paren per posar-nos grillons en els canells del futur. I sí, com a poble, ens va la supervivència.


dilluns, 22 de gener de 2018

desobeïm


"El progrés ha arribat per la desobediència,
per la desobediència i la rebel·lió."
OSCAR WILDE

La condició per a la transgressió ha estat imprescindible per a garantir l’evolució de l’espècie humana. Des del principi dels temps hem fet per transgredir les lleis imposades de la natura per tal d’adaptar-la a les nostres necessitats. De la resignada condició del nomadisme vam passar als assentaments poblacionals i a l’organització comunitària en funció d’una manipulació de l’entorn i les circumstàncies al nostre favor. Necessitem que la vida ens siga òptima als nostres propòsits i no ens resignem mai a l’acceptació i a la invariabilitat de les coses ni de les idees.

Fins i tot aqueixa llarga (en el temps) institució que és l’església catòlica, que ha volgut perpetuar-se en la idea de la conservació i l’immobilisme, ha tingut que plegar-se als canvis per poder sobreviure en un món necessàriament adaptatiu. Malgrat que en les seues sagrades escriptures, al començament mateix, al llibre del Gènesi, fan una crítica demolidora de la transgressió, personalitzada en el personatge d’una dona (veges si no), Eva, que desoint la recomanació de déu sobre l’arbre de la saviesa, tasta del seu fruit. I la lliçó moral que ens queda no és la d’una dona valenta i agosarada (i un Adam poruc i xivato), sinó tot el contrari.  Però la realitat té aquestes coses. Un no pot cremar-ho tot en la foguera de la intolerància. Tard o d’hora ha de combregar amb l’evolució si vol continuar tenint la presència i la influència que cerca. I l’evolució és canvi. La progressió que permet l’encaix, que ens millora en la nostra condició d’éssers vius en un entorn, sovint, hostil.

I si teniu un mínim de coneixements sobre la psicologia evolutiva sabreu que, arribats a una edat determinada, per afermar la nostra personalitat, la nostra individualitat, ens hem de mostrar desafiants davant d’aquells que exerceixen l’autoritat. La nostra psique ens mena a buscar raó davant tota la vida viscuda per encaixar-ne la nova, la que recentment portem a les mans. Tot se’ns fa de sobte discutible. No podem ser si no aclarim abans els paràmetres sobre els que desenvoluparem la resta del nostre viure.

Desobeïm. Sí, desobeïm. Perquè és cert que necessitem un marc normatiu que puga garantir la viabilitat de les nostres organitzacions socials. Però hem de saber també pujar a l’autobús i plantar una rosa als seients que fins a aquell moment estaven reservats per al supremacisme intolerant. Hem d’aturar els telers que només ens teixeixen un vestit a la mida dels amos. Hem de saber eixir al carrer per reivindicar que l’estima va més enllà de la genitalitat que ha imposat atzarosa la natura. Hem de considerar el nostre deure posar en qüestió la llei vigent per tal de cridar l'atenció sobre els motius pels quals ho fem i impactar sobre la consciència atònita del món.

Ens dotem de criteris que puguen posar raó allà on sembla haver-hi buits, la vora d’aquell abisme que anomenen caos. Però sovint hem de desobeir per avançar. Hem de qüestionar el corrent de certes coses, canviar el curs de les aigües del pensament perquè no podem romandre varats en el mar mort de la intolerància, de les desigualtats, de la por. Hem de desobeir per aconseguir drets que ningú encara no protegeix. No podem fer norma perpètua del passat. Perquè quan això passa, quan ens establim de manera definitiva, ens tanquem i ens marcim. Necessitem avançar. Com l’aigua, avancem o ens podrim.

dijous, 18 de gener de 2018

somnis


"No em parleu de somnis
si mai no heu somiat,
és gràcies a ells que visc
tan allunyat com puc
de la feixuga realitat."
MIQUEL MARTÍ I POL

Totes les nits somiem. No sempre recordem què hem somiat. Hi ha un mecanisme que ens estalvia els records que genera l'onírica del subconscient perquè la memòria no se sobrecarregue amb coses que no han de pesar en la gestió del dia a dia. El cervell no pot prendre en consideració aquella part del nostre imaginari que té voluntat pròpia i li treu qualsevol indici de vocació per realitzar-se. Tot i que, de vegades, la impressió d'allò somiat, ens puga durar bona part de la jornada, perquè ens ha barrejat afectes, persones i situacions desitjades i absents. Afegim a la mecànica de les rutines, sense voler, una petita enyorança que ens ha tacat els gestos.

Però hi ha una altra classe de somnis. Aquells que voluntàriament configurem i mirem de cosificar amb una constant dedicació. Esdevenen motor i objecte d'aquell qui volem ser en el futur. I en molts casos és la pròpia realitat la que ens descavalca, la que ens fa desestimar aquell camí que té només la textura dels miratges. Posa raons on només hi havia il·lusions. Torna al solc del possibilisme allò que se'n sortia desmesurat de fantasies. I amb el temps fas un exercici de sentit comú o de pragmatisme o de conformitat i et dius que allò que has aconseguit, allò que ets, després de tot, no està tan malament. Que a la teua manera, també ets únic en el que fas.

Malgrat això encara hi ha persones que tenen capacitat per tocar-te en aquell indret interior on encara ets aquell ésser original. Saben escriure't aquelles pensades ara llunyanes en titulars d'actualitat. En el meu cas només un parell. Dues persones conservades en el precipitat de l'estima. Que encara em veuen en tecnicolor quan jo ho visc tot amb l’inevitable i clàssic blanc i negre. Que creuen en mi quan jo sóc ja un versicle apòcrif en la fe d'aquell somni antic.

Però m'agrada el que veuen. És més, m'agradaria veure'm amb els seus ulls i identificar-me de nou en aquell adolescent que volia projectar la vida (la real i la imaginada) sobre una pantalla blanca. Crear corrents d’emoció per influir en els canvis que ens calien. No fer de la realitat una ficció que disfresse totes les tonalitats de grisos amb els que embolcallem l'ànima per preservar-nos del present, en una individualitzada i malentesa supervivència.