diumenge, 17 de desembre de 2017

miracle


Fotografia: DIE_UFOS

Sobre la fosca de la nit plora la llum exhaurida d’un estel. Em creua el trajecte apagat de la mirada. Encén una petita glòria infantil. Sé molt bé allò que demanaria. Voldria per a mi tota l’esperança. Que no hi fos el meu nom en el llistat de les errades. I ser fe als teus ulls, encara, aquell migdia de dissabte. I deixar sense pàtria els adéus i la seua nissaga de pena. Un petit prodigi voldria: que em tornés al cistell la dolça fruita de l’alegria. I mentre pense tantes coses en una de sola, recorde l’àvia que em deia que fins i tot al febrer hi ha miracles de primavera que fan riure la flor blanca del brancatge nu dels ametllers. I amb això vaig cosint-me una minsa esperança.

dissabte, 16 de desembre de 2017

la pedra de Sísif


Fotografia: Seaq68

La busque per tots els calaixos de la casa. Espere trobar-la precedida del seu olor a nata, els seus cantons desgastats i lleugerament ombrívols per la fregadissa amb les errades. A dintre d’algun baulet de fusta. Al fons d’alguna borsa d’escola. M’esforço per pensar on són els instants d’aquella infantesa, ratllant-me estralls en el rostre, tacant-me’l de tristesa. I després el gest precís de la mare refent-me de paraules i amb aquell mocador que treia de la màniga del jersei, com els mags, il·lusionant-me les hores que havien de vindre. Faig una recerca folla i inútil per tots els indrets de l’habitatge. Arrossegue la pedra de Sísif. Perquè no existeix la goma d’esborrar tragèdies. Només el meu anhel d’aquell ús impossible.

divendres, 15 de desembre de 2017

un cop de tristesa


Fotografia: Gabriel Peter

I si no sortim mai d’aquesta mena d’ostracisme? I si has posposat definitivament tota resolució d’èxit? I si només llisques sobre la vorera de les hores? Aquesta constant dissidència que exerceixes sobre la proximitat està convertint-se en un poderós aïllant que minva les possibilitats de supervivència. Ja no escrius ni llegeixes amb regularitat. Vol dir això que no poses disciplina en els teus actes. Tot són efectes dispersos, usos de la improvisació. Cada frase podria ser una necrològica dels instants. Tens les circumstàncies dolgudes. La contrarietat t’ha fet estada avui, de manera sobtada. És allò que en diem un cop de tristesa. Amb certa inconsciència has recorregut un tram desconegut amb el cos descobert. Sempre ho fas. Sense previsions. La frenètica dels esdeveniments, sí. La conjuntura política i social et fa portar un ritme irreflexiu. Visceral. Poc entenimentat. Vols fer-te present sense tenir en compte si allò que aportes al comú denominador dels altres fa profit o no. Tens avisos al mòbil que no vols contestar. Prefereixes continuar mullant-te en les aigües tèrboles d’aquest riu sense afectes. Gaudir-ne de la seua toxicitat. Recuperar així tot de paraules que necessites per sentir-te apte. Abandones. Et pesen els braços. Fa temps que vens observant-ho. I hui t’ha costat mantenir el ritme de la caminada. Com si la gravetat et retingués l’avançada. Et xuclés sota l’escorça de l’asfalt. Et sents anatòmicament impossibilitat per guanyar-li al dia el seu examen de gestos. De la tristesa se’n surt bracejant ràpidament fins a la riba. Però no és del tot cert. Quan ets a dintre, quan ja no fas peu perquè hi ets de ple en el seu safareig bru, no pots resistir a no enfonsar-te. A tancar els ulls i avançar-te als seus glops golafres. A deixar-te ingerir. Més avisos. El món entossudit a reclamar-te una atenció que ja tens venuda. Tot de projectes que romanen pendents mentre tu ets immers en la inèrcia de la desfeta. Una portada a l’avançament del teu optimisme.

dijous, 14 de desembre de 2017

els amors que no moren


Fotografia: Monsterkoi

Els amors que no moren circulen com un corrent per les habitacions buides i tanquen sobtadament les portes amb cops de fusta rancuniosa. S’enfilen per les teulades i es beuen l’aigua de la pluja i escampen la terra dels cossiols i alenteixen la llavor de les promeses. Fan senyals en totes les parets de la mudança. Agafen la veu del silenci per adreçar-te la paraula. I et fan caminar en cercles sobre la hisenda de la memòria. Els amors que no moren viatgen dempeus sobre l’insomni, i fan nosa en els àpats del migdia i en la cridòria de les revetles. Fereixen de recança la joia de la música. T’empenten cap endins la fúria de les hores.

dimecres, 13 de desembre de 2017

propers escenaris


Fotografia: Ylanite Koppens

En el moviment de la vida pots decidir només romandre. Però tot és un corrent que t’arrossega i no et deixa instal·lar-te en allò que t’ha fet tria. Vols ser d’algun lloc. Però no gaire lluny de tu mateix. Aviat hauràs d’enllestir el nou paper que has escollit per al proper futur. Aviat representaràs l’home sol que confia en els recursos que ha anat collint amb el frec de ser-hi viu. Tens un estat de pletòric suïcida. El convenciment del poder de tots els coneixements adquirits al llarg del temps. Els teus interessos degudament ordenats i en posició d’eixida. Apuntalant-te l’ànim. Penses en el proper escenari. En els propers escenaris. Cal pluralitzar per entendre’ns el repte. La discreció és un vaixell que naufraga. No pots residir-hi per més temps en aquella ruta que t’obligava a traçar els registres del trànsit amb el cap acotat. Vols mirar directament als ulls de la veu que et crida. Tens una voluntat renovada i incendiària. Saps —i no saps com—, que tens allò que somies a l’abast de la mà. I res no sembla dir-te el contrari. Arribaràs. La inèrcia impresa en els instants que ets ara va a aparcar-te en aquella casella on el joc ja no és del tot compendi d’atzars i contingències. És la predisposició que han agafat les hores d’ençà que els anys t’han teixit la vestida gana d’arribar-hi. És el moment. Un ara indefugible. La propera pàgina —i probablement, totes les altres— s’escriurà sola. La vida no és un dictat de propostes. La vida és el detall que has construït amb tot d’accidents i provisions assumides i que vol ser-te favorable a la fe del canvi. Aviat diràs el teu nom davant del món. Ningú no podrà evitar aquella solemne pronuncia.

dimarts, 12 de desembre de 2017

escric


Fotografia: terimakasih0

Escric sobre l’escampall de fragments que tenim al terra de les passes. Tanque els ulls i vaig tustant la superfície on han aterrat els bocins d’aquelles hores perfectes. Són infinitesimals tessel·les de dolor que nien fora de l’abast del miracle. Que em punxen els dits de la recerca. Sé que no podré enganxar-les amb la salabrosa substància de la pena. I que les properes nits vindran tacades de tragèdia. I malgrat això vull aproximar-les a la seua forma primigènia. Aquella estructura anatòmica d’il·lusions que et somreien en el rostre. Vull restaurar-te la claror que et feia albada a les ninetes, l’aigua calma del tacte, el perfil oceànic dels somnis que ens besaven en la fosca. Per això escric amb una lletra acurada i estalviada de trasbalsos, vers a vers, el record d’allò que teníem definit en el contracte dels afectes. Escric de nou per imperícia. Escric per redimir-me. Escric per fer-me perdonar. Escric per portar de nou, amb els apunts manuscrits d’aquella vida, l’instant abans del sotrac. Escric en un afany de sortilegi. Escric perquè la darrera cosa que vull que ens passe és que se’ns moren també les paraules. Escric per no perdre’t. Escric per no desaparèixer. 

dilluns, 11 de desembre de 2017

saber o ignorar


Fotografia: Stefan Stefancik

En la profunditat de les coses pensem que habita la saviesa. I per això mirem d’introduir-nos, de travessar la matèria polposa del que estan fetes. Volem tocar aquella rigidesa que nia al seu interior i que roman encara intacta per a la majoria de les persones. Volem entendre. Però, alhora, també volem ignorar. Perquè la saviesa ens garanteix l’explicació sobre aquest ordre on ens movem i del que som actors improvisats. Ens fa prendre sentit de cada gest que dipositem sobre les circumstàncies. Creiem que, a partir d’aquell moment, tot prendrà un curs concret. Res no serà ni gratuït ni balder. No viurem aquella condició terrible de la inversió cega que es perd en la incertesa. La inversió d’un temps, d’una vida sencera, en una caminada que volem destinada a un objecte. Però la ignorància ens habilita per a la felicitat. No voler motiu. I no saber-se autors, només atzars. Fugir del descobriment. Mantenir-se en una fe d’inèrcies sobre els detalls que ens configuren l’existència. Aquesta polidesa rodona que ens trobem cada matinada sobre l’albada, que ens han cuit al forn de l’esperança. Voler saber-ho tot perquè ens sentim supremacistes, piramidals i tirànics. I, tot seguit, no voler res. Perquè aquest anonimat que ens trasllada pels carrers de l’existència ens fa fora de les mirades dels esdeveniments. I la placidesa ens toca en aquesta ignorada condició de ser vistos. No esperar res. Lliscar. Saber massa és patir.