dissabte, 6 de novembre de 2021

parlar

“En las ciudades pueden encontrarse
relojes que se paran en la última copa,
la luna sobre un taxi
y todos los poemas que te escribo”.

LUIS GARCIA MONTERO

 

 

Les ciutats dormen fets antics. He viscut coses que després han quedat enganxades a les parets de les façanes del meu recorregut. Com anuncis pretèrits o pintades precipitades que ningú ja no treu per nostàlgia o per mandra. De fet, a poc a poc, els camins van omplint-se de fites d’allò que vam ser i que la pedra, que pensàvem emmudida, parla tan bon punt ens reconeix al pas. Hi ha moments que ja no hi veig al cap. Magatzem atapeït. Però com la vida és un escampall de records, en regirar la ciutat d’acollida, trobe plens els calaixos del passeig. No es perd del tot l’equipatge d’allò que vam viure. I per això, també, deixem de visitar indrets. Passem de llarg. Deixem morir paisatges que han fet de fons d’alguna desgràcia, d’alguna derrota. Si som a prop, girem el cap. Mirem cap a l’altre cantó. Ens desfem d’aquell monument al desamor. Ens resistim. Sí, cada ciutat ens té un moment en dipòsit, allotjat en una intempèrie que ningú no desfà. Perquè allò que vam ser, fins i tot en els buits, troba la manera de perpetuar-se. Potser perquè en el seu no-res hi caben millor les circumstàncies d’allò que ja no som. Les ciutats parlen més d’un mateix quan més silents resulten.

dissabte, 30 d’octubre de 2021

per què escrivim

La poesia ha estat el meu esquelet intern, la meva manera de dir-me a mi mateixa, d’ordenar provisionalment amb la paraula el caos que l’imprevist desencadena. 

MARIA MERCÈ MARÇAL 

 

Escrivim perquè tenim la inquieta condició del pensament avivat de mots que es belluguen, que vibren a cada impacte que fem sobre la realitat que ens envolta. Perquè tot ens toca amb un corrent que ens encén les expressions com el llampec d’una tempesta llunyana. Escrivim perquè el silenci no s’imposi com una mort, una tona de sorra que ens aixafe l’alenada de cridar. Ens precipitem de paraules perquè tot és un gran mosaic de petites tessel·les que ens cal assenyalar, encaixar, per entendre el món. Perquè l’existència és una pantalla pixel·lada de mots que dioptrien l’entesa dels avenços. I per això escrivim. Serenament escrivim. Bojament escrivim. Salvatgement escrivim. Ens retornem el sentit d’aquest sense sentit que és viure. Establim un ordre en les petites seqüències de cada paràgraf cal·ligrafiat, de cada vers imprès de tinta, de cada pàgina que girem resolta de descripcions i pensades.