dilluns, 10 de juliol de 2017

res no hi cap


La memòria imperfecta et fa anar al calaix equivocat. Et fa remenar infructuosament el fons desconegut d’un armari. Et porta a regirar aquell ordre que tenies al prestatge i que farcies amb fulls i fulls que el temps llepa, lentament, i esgrogueeix. Extraviem coses. Les perdem momentàniament o definitiva. I hi ha una insistència en la troballa allà on pensem que habitaven la darrera vegada. Però mai no hi són allí. Potser perquè no ens esperen. El cúmul d’hores les han esborrades. La manca d’interès és, potser, una mena de llei física que les volatilitza. La desintegració dels objectes. També hi ha altres, però, que romanen inalterables a la nostra conscient i premeditada indiferència. No fem prou gestos de desordre per fer-les caure del seu pedestal, per treure-les d’aquella privilegiada situació que van prendre i de la que no poden desfer-se. Es resisteixen a deposar les armes. No assumeixen rendició ni armistici. Una i altra vegada dius que no, que no els cal mantenir-se. Han perdut. Però hi són, arrelades. Malgrat que reposen sobre la fusta immòbil, la fredor del marbre o el metall de la barana que les allotja. Són nens cabuts que cerquen el caprici. Tot i el mal que no alliberen. Pots marxar que no m’enfado, dius. Però ells s’hi mantenen en aquella idea de la que ja no són veïnatge i no comprenen que el silenci és només una pausa entre la capbussada i l’alenada necessària.  Que a la nova casa no hi ha greuges, ni rancúnies, ni fulles esmolades cavalcant les paraules en follia. Que res ja no hi cap de l’altra vida. 

dijous, 6 de juliol de 2017

les petjades de l'home invisible

LES PETJADES DE L'HOME INVISIBLE
Manel Alonso i Català
Quorum Llibres (2017)



Manel Alonso ha construït amb “Les petjades de l’home invisible” un espill-dietari on es mira ell i el seu voltant sense concessions. És un despullament anímic. De vegades encara li sembla veure l’ésser que manté els encontorns del seu propòsit. Però sovint (massa sovint) es percep un esborrall de tinta que el temps ha fet en passar-li per sobre. I se’n lamenta. Voldria ser el seu propi autor i reescriure’s el final. Té por de protagonitzar un llarg, agònic i innecessari comiat.

No és el seu primer dietari, però sí m’ha semblat el més intimista i introspectiu. Manel té la capacitat (i la necessitat) d’inventariar el pas del temps i ho fa amb una exhaustivitat envejable. És un home de memòria prodigiosa, malgrat que ell s’enteste en dir el contrari. Qualsevol que haja tingut l’oportunitat de compartir conversa sap que tinc raó. Però té una visió sobre si mateix afectada per la presbícia de la fatalitat, que veu justificada en tot aquell seguit d’èxits i reconeixements que mai no arriben. D’ací els efectes secundaris de la invisibilitat que creu patir.

Malgrat això manté aquella insòlita perseverança que acaba avivant-se sempre de nous projectes. I es lliura, com diria Joan Dolç, a totes les batalles perdudes. Perquè intueix en el fons que allò més important no és tant guanyar com resistir. I, tanmateix com afirmava Fuster, també intueix que morir-se ha de ser com deixar d’escriure. Perquè escriure és ser-hi. Ens assegura, potser, no la supervivència, però si la pervivència.

Manel Alonso és home de paraula. I ací podeu agafar-s’ho amb totes les seues connotacions conceptuals. Potser no se n’adona, perquè com ell mateix afirma, cal prendre distància per copsar la plenitud profitosa de les coses, però viu al peu de la lletra. Si les persones agafen una determinada categoria en funció de la seua dedicació i el seu esforç, llavors ell és un home imprescindible. Just és dir en el meu cas que, sense la seua mirada de descoberta, sense aquella condició d’òliba atenta als esdeveniments i les persones, jo (i imagine que molta altra gent) sí seria invisible i amb un recorregut mancat de petjades. No és el seu cas, però. Manel és físic i palpable. Té un cor de tinta que bomba incansable. I continua invicte, malgrat les desavinences que manté entre la realitat i els somnis. 

"Ell no ens ho reconeixerà, però va deixant-nos infinitud de petjades en els prestatges de la memòria." 

dimecres, 21 de juny de 2017

viure sense


És cert. Podrem viure sense miracles. I sense extraordinaris al final de la jornada. I amb la pell estalvia del tacte. I amb les oïdes rancunioses de silenci. I amb les menges abandonades en la pica. I amb els llençols rebregats d’adéus. I amb el ponent assetjant-nos l’habitatge. I amb l’espai de la taula colonitzat de factures. I amb la pluja claudicant-nos la vesprada. I amb la fosca d’aquell pànic que ens visita amb recurrència quan no trobem mai les claus de l'eixida a les butxaques. I amb el cor surant astènic en una amniòtica d’indiferència. I amb el desert i les seues muralles de sorra limitant-nos la mirada. I amb els quadres de gairell sobre les parets de l’enyorança. I amb els telèfons en via morta i el seu aixovar de paraules intacte. I amb aquella pena que sanglota les vesprades de diumenge. És cert. També en aqueixa vida ens aprofita l’alenada. 

dimecres, 7 de juny de 2017

ciutat fantasma

“CIUTAT FANTASMA”



La novel·la arranca amb un assassinat que l’agent Salvador Garcia, mosso d’esquadra destinat a la unitat d’informació de Barcelona, tem que puga esguitar-lo. I amb la inquietant possessió d’un objecte que farà de la lectura un compte enrere sobre la història. Qui és X.B., aquell amic desaparegut en el temps? Per què enquimera Salvador?
David Marin (Barcelona, 1974) ens descobrirà una Barcelona convertida en un no-lloc, amb els espais només vius en la memòria del protagonista, obsessionat per retrobar-se amb un passat concret a força d’insistir en la recerca d’un amic de la infantesa. Perquè potser no acaba de fer una readaptació com toca en aquells carrers, plens de senyals de l’ahir que d’alguna manera malda per recuperar. I l’amic és el punt arquimedià de referència que li cal per desplaçar aquella condició de foraster de tots els indrets, que és com se sent ara.
Tot ho sabrem perquè l’agent Garcia va escrivint-ho en la seua llibreta vermella. Amb la mateixa minuciositat que un artificier repassaria conscienciós cadascun dels cables de l’artefacte explosiu que li cal tallar abans no esdevinga la desfeta. Narrada en primera persona, anem agafant coneixença sobre la trama a través de l’observació del protagonista, a la manera d’un Marlowe, introspectiu i incisiu, que no deixa cap detall de l’entorn per analitzar, com pertoca a un bon recaptador d’informació.
Una història que transcorrerà fins i tot pels budells de la ciutat, per la seua closca morta, l’ossari potser d’un cadàver que ens portarà fins la descoberta final.
En la recerca del passat acabarem descobrint que és la memòria dels altres qui va prenent apunts sobre allò que vam ser. I precisament quan més descol·locats ens veiem, més deshabitats en el present, més desitgem repassar els fulls d’aquella llibreta on se sentíem autèntics, i no allò en el que sembla que hem esdevingut.
David Marin converteix un present determinat (que ja és passat per a tots els lectors) en una ciutat fantasma on ja no som, malgrat que experimentem sensacions físiques que malden per negar-ne l’evidència.
Desitjar que torne allò que vam ser, aquell impossible, ens convertiria en esperits d’una altra vida. Ens faria ser ànimes sense lloc.  Amb el risc afegit de descobrir que la primera víctima hauríem estat nosaltres mateixos.

"Una novel·la negra fins la mateixa fosca" 

dimecres, 31 de maig de 2017

"La llum de les estrelles mortes" segons Lorena Calatayud


La llum de les estrelles mortes és un recull de deu relats que continuen tenint aquella càrrega lírica que ja comença a ser marca de la casa, com he dit abans. I on, com també ha dit altra gent, Josep Manel Vidal mira, més que de fer histories entretingudes, fer bona literatura. Perquè més que els personatges, l’autèntic protagonista dels relats és, sovint, el llenguatge.
En aquest llibre descobrireu històries sense grans artificis, però que esdevenen igualment misterioses, emocionants i pertorbadores. Històries tan senzilles com les que poden originar una trobada casual de dues persones que no acaben de recordar-se, un viatge en autobús que posa en qüestió la normal consideració de la realitat, un home que mira de fugir d’un hospital amb un espill que té propietats extraordinàries, un escriptor que escriu un relat de terror en contra de la seua voluntat, perquè pensa que allò que escriu, acabarà ocorrent o aquella inquietant història, que tanca el llibre, on el protagonista ha descobert una anomalia en el seu pis, concretament al vàter (ja ens contarà l’autor si això té algun simbolisme ocult que se’ns escapa als lectors) i que pot ser un portal a una altra dimensió.
A cada lectura que farem descobrirem un fons, a més d’inquietant, també crític, on són presents l’humor i la ironia, com passa als relats “Indisposició bèl·lica” i “La nit de Nadal”, aquest últim molt divertit. I ens quedarà sempre aquell dubte de saber si estem dins d’un somni o la realitat és un somni o, directament, un malson del que no podem fugir.
Ja vos dic que la intensitat de cada relat no està solament en el final sorprenent i, de vegades impactant, que el tanca, sinó en cada frase. Amb aquella càrrega de profunditat que solen portar les coses que diu Josep Manel Vidal i que ens obliga, sovint, a reflexionar sobre la nostra realitat quotidiana. La distorsió que ofereix és com l’espill d’aquell vellet del relat que us he comentat abans, i on l’autor ens obliga a mirar-nos per decidir què volem conservar de les coses que vivim, què volem ser o què som.

Espere que gaudiu de la màgia del llibre i els seus misteris.