dimarts, 19 de setembre de 2017

Descriu en viu a la Biblioteca Pública de València, 21 de setembre de 2017


El proper dijous 21 de setembre a les 19.00h, Descriu visita la Biblioteca Pública de València, en la sala Fons Local, per explicar de viva veu als valencians i valencianes com d’engrescador i encisador és llegir, escriure, imaginar, comunicar i bussejar en la web de Descriu.
A l’acte ens acompanyarà en Josep Manel Vidal, un escriptor molt viu que ens encanta quan escriu i plena de màgia la seua sèrie de Descriu. Vine i acompanya’ns!

dissabte, 16 de setembre de 2017

els braços del setembre


Si tingués encara els braços d’aquella adolescència que t’esperava a les andanes del setembre, escriuria el teu nom per les parets de l’escala. I no serien només aquests senyals que em viuen, intangibles, en els barandats de la memòria. I seuria de nou, a les vesprades, en el replà,  davant la porta de casa, amb un llibre entre les mans, berenant-me les paraules de l’afecte que trobés entre les pàgines. Per copiar-te-les després als llavis com si sortiren realment de la meua gola. I et pensaria venint, percudint sobre els graons, la pressa d’abastar-me els gestos que et guardava. Amb aquell terrabastall que feies, rere la porta, escampant els objectes de la conveniència pel terra d’aquell exili que jo et domiciliava. Si tingués aquella vida, encara intacta, recorrent-me iniqua els camins venosos de l’estima, no permetria que la pols de cap descrèdit hagués fet niu al fons de les coses que et deia. I canviaria les hores de tots els rellotges, i marciria de ràbia els fulls del calendari que hem deixat buits i ens fereixen l’alenada. Perquè encara tinc les restes del gust d’aquella menja que em condiciona l’única gana d’estimar-te. Malgrat que et semble inútil la renúncia que he fet a trobar els sorolls d’una altra vida que no siga aquella que ens vivíem en la fosca d’una escala en el poema que habitàvem.

divendres, 15 de setembre de 2017

la llum de les paraules


Em falten peces en la disposició dels teus silencis. Cada buit que resta és un petit caos que em neguiteja. L’absència és allò que va ser i que ara em treu l’atenció sobre les coses. La furta constant d’expectatives que no s’obrin si no és amb la clau del teu nom. Les maletes buides i els bitllets sense propòsit de destí. Les peces que manquen al mosaic de la jornada són les coses que no dius. Aquell concepte que no ha fet pas entre els espais de les hores. Pense, però, que per algun cantó d’aquesta solitud s’obrirà l’escletxa del rescat. Mire la nit, saltant el mur de l’horitzó. La meua esperança rau que arribe abans la llum de les paraules.

dimecres, 13 de setembre de 2017

només això volia


Et veia lleugerament vinclada, escoltant atentament. Els ulls tancats. Perduda entre la cadència dels versos recitats en veu alta. Jo tampoc no mirava. Però et perseguia els gestos. I imaginava el moment que descalçaria els llavis i pujaria els graons del teu coll per arribar-te. No sabia exactament fins on. Només volia entrar-hi a través dels finestrals que tenies oberts mentre escoltaves. Jo volia ser-te com la brisa amable d’un capvespre. Entrar-hi i no sortir-ne. I volia que durés aquell pensament com un sortilegi que s’avivava d’enyorances, de records que m’habitaven les besades abans de totes les distàncies. No volia mirar el món i els seus gestos d’adéu empeltats en el brancatge de les coses. Només volia continuar imaginant-te, a frec de la meua quietud expectant. Sobre les cadires de plàstic, remugant el pes dels nostres cossos en desfici. Només això volia. Que no hagués passat res fins aquell moment. Poder reprendre allò que ens havíem somiat en una altra vida.

dimarts, 12 de setembre de 2017

em sap greu


Em sap greu que trobes la meua descurança
de silencis, escampats sobre els llençols
del vespre, rebregant la dolcesa que esperaves.
Em sap greu ser tan maldestre
i fer tard als instants que et convenien i que jo
hauria de tenir abraçant-te en la tornada.
Em sap greu errar en el canvi del preu de la memòria,
i fer talls irregulars sobre les fulles del passeig
que podrien amanir-te la mirada.
Em sap greu patir aquesta cosa inútil que és sovint
la melangia, i deixar que s’arrape a les parets
i les assenyale amb la grafia del descrèdit.
Em sap greu, fins i tot, la sutja de pena
que taca els versos de tota aquesta poesia.

dissabte, 9 de setembre de 2017

tanquem la porta


Tanquem la porta. Conservem a dintre la tornada. Alenem al ritme del propòsit i apuntem els versos de camí a la feina. Fem la curosa litúrgia de saludar la coneixença. Combreguem amb el pa de les hores que ens apleguen a l’espai confús del metro. Ens escrivim els afectes en el mòbil. Perdem la realitat instants abans de produir-la. Ens sabem totes les rutes de memòria. Alternem la coincidència de pensar-nos mentre bull la remor calma dels balcons a les façanes. Guardem veus al fons dels mobles i tributem la gana en el sol de les terrasses. Assagem bel·ligeràncies tot sabent ben soterrades les destrals d’aquell conflicte. Ens plouen els silencis, pausadament, sota l’arbreda. Esgotem el dret de seure sobre totes les cadires. Demanem el torn en la parada i ens guardem els punys a la butxaca i serrem les dents en la tempesta. La nit fa malbé les ombres que ens sortien de l’esquena. Tornem a casa. A dintre esborrem el rastre de l’exili que hem estat en el lloguer de les hores. Llegim una mica. Rodem la clau. Tanquem la porta.

divendres, 8 de setembre de 2017

el camí invers


Obro els finestrals del carrer per precipitar al buit el silenci de la casa. I miro com travessa en la caiguda els àtoms de realitat fins arribar a l’asfalt imprès i es dissol líquidament entre les ombres clivellades. I miro el cel també. I em guardo un bocinet de blaus en la memòria, sense núvols. Ensumo olor de cuina, de greixos aliens. D’àpats que no recorde haver tastat. Se’m queda la pols de la barana en la pell dels dits que l’agafava. Deixo allí, sobre el metall deslluït, estranyes empremtes, senyals en la paret del cos de la memòria. El vent arrossega veus. Escombra l’atzar de les converses. Giren els cantons fragors d’una altra vida. Espero. Espero alguna cosa. Aquesta és la idea. Però la sort fa una llarga migdiada sobre el matalàs dels meus propòsits. Em pregunto si es pot encoixinar una caiguda i estafar-li el crit a la ferida i el patiment a la pèrdua. Penso coses anodines. Les penso així, desafectadament. Em pregunto, per exemple, quin soroll fan les coses que se’n van.