dimarts, 4 d’octubre de 2022

Ha mort Antoni Ferrer. Sense saber-lo malalt, tot i que ho estava. Però com la resta de la seua vida, la discreció planava també sobre aquest fet. La seua prudència lumínica. Només allò que fa falta. Allò que cal. El tinc fet de records precisos i esparsos. Breus. Implantats en el teixit sensible de la memòria. El poeta que llegeix els seus versos amb la veu trencada per l’emoció. Mentre fa memòria de l’amic de la infantesa que mor en el passat i viu per sempre en aquell text que recita avivat d’afectes. L’home que parla amb orgull dels seus, dels propers, que també escriuen. Recorde haver-me’l trobat a València, en un d’aquells esdeveniments de llibres a la plaça de l’ajuntament, recentment assabentat del meu acomiadament al col·legi. Feia fred, a tot arreu. Geografies interiors, incloses. I ell animant-me perquè em refès, perquè tirés endavant malgrat aquell ensorrament que jo portava sobre els muscles. Convençut que me’n sortiria. I no, no me’n vaig sortir, però em va quedar aquella fe, que jo retrobava cada vegada que llegia els seus llibres. Recorde l’home humil i trasbalsat de timidesa que em renya després d’haver-lo lloat en l’acte de lliurament d’un premi que porta el seu nom, dient-me que soc un exagerat, quan només havia triat les paraules d’altres, fent-me ressò dels  que ja havien estat testimonis de la seua grandesa. Recorde la generositat de l’article que em va dedicar a la revista Saó, parlant del meu llibre com si fos alguna cosa mereixedora de ser ressenyada. Un home del seu poble. Del que el va veure nàixer i de l’altre, d’aquell més ample, que malda sempre per sobreviure a la desfeta del silenci. Un home que va saber ser malgrat la indiferència dels altres. Com si allò no importés gaire. Els més grans són així. Recorren la vida pels marges. No volen molestar. Però passen per la teua vora i et toquen per sempre.