dilluns, 16 de setembre de 2019

esperança organitzada

“Cuéntame cómo mueres.
Nada tuyo es secreto”
GABRIEL CELAYA

Malgrat tot has de seure en un espai, disposat en cadires arrenglerades, durant unes hores, per esbrinar si la sort o el sistema, en una confusió constant, tenen alguna cosa per a tu. Entre el dit índex i el polze de la mà dreta subjectes un bocí de paper amb un número que valida el teu lloc en aquell encaix. Mires, més sovint del què voldries, la pantalla canviant que anuncia les crides. Fa estona que és immòbil. Com tu. Com tot. Comparteixes neguit amb gent que ve vestida de derrota. Com si el dubte s’hagués imposat sobre l’estètica. I barregen la comoditat d’un xandall amb una altra peça de roba que fa insòlit el conjunt. Com si marxar de casa hagués estat més bé una urgència. Una precipitació. Una mala pensada. Amb petites carpetes blaves, sense gaire contingut, que subjecten com un salvavides. Miren sense convicció el decorat d’aquella obra. Observes aquella claudicació que porten en els gestos, aquella renuncia afegida. Se t’encomana i no vols. Vols ser-ne invicte d’aquella percepció aliena de la derrota. No vols militar obertament en aquell exercit vençut. Tu ets creatiu, et dius, sense gaire fermesa. Ets algú que sap treure de l’adversitat un motiu de lluita. El fang de la teua obra esdevé després de la tragèdia de l’oratge. La tristesa, deies, és el teu particular estat de gràcia. Però la veritat, que va imposant-se al teu raonament escàpol, et fa veure que res del que has fet fins ara, ha trobat motiu de reconeixement. I que aquell acomiadament t’incapacita per trobar una eixida. El paradigma de ser-hi fora i, alhora, empresonat de renúncies. Perquè sembla que el món sencer s’ha capgirat en contra teua. El comptador avança. Fa un soroll innecessari. Està pensat per vèncer la suposada cridòria dels agreujats. Però només aquell insistent xiuxiueig, de secreta confessió, surant per l’aigua tèrbola d’aquell silenci que us manté a tots disciplinadament en la desfeta. Tot i el que ningú puga pensar, la dignitat fa una remor imperceptible. És una demanda afluixada, eixuta. La dignitat de mantenir-se no s’exposa perquè obligaria a mostrar la vergonya d’haver perdut alguna vegada. Aquesta és la ferida que més cou en aquesta batalla perduda.