dimecres, 24 de gener de 2018

l'opressió


Fotografia: ninocare

Ahora las torturas se llaman «apremios ilegales».
La traición se llama «realismo».
El oportunismo se llama «pragmatismo».
El imperialismo se llama «globalización».
Y a las víctimas del imperialismo se las llama
«países en vía de desarrollo»
EDUARDO GALEANO

En el nostre imaginari resten vestides, amb la pell amable que deixa el passat llunyà sobre les coses que pensem que mai no tornaran, els vestigis d’aquella violència que s’exercia sobre els pobles remots, colonitzats amb aquella predominança occidental i blanca, per treure’ls la riquesa i deixar-los després el patrimoni d’una misèria que encara ara troben complicada de superar. Se’ns fa difícil recuperar comparacions des d’aquell temps per entendre el que ens passa en aquesta actualitat que experimentem, degudament anestesiada a base d’eufemismes. Les corredisses de les forces d’ocupació carregant contra la població indignada. Les manifestacions de gent descalça, les presons plenes d’homes i dones amb els ulls espantats de pobresa i de por. Les cunetes de les carreteres polsoses escampades de cadàvers. La sang esguitant les façanes, l’últim crit de la víctima graffitant la seua lluita.

Ens sembla més justificada la queixa de l’oprimit i la seua oposició frontal a l’autoritat vigent si les seues reivindicacions van ajustades a la supervivència, és a dir, si el seu patiment és fruit dels drets més bàsics. Tant és així que compliquem amb la simplicitat d’aquest argument la justa queixa d’aquells pobles que, tot i tenir la “panxa plena” (i perdoneu la generalització) i unes aparents amples lleres per on discórrer les seues disputes front al poder, treuen, malgrat això un discurs exigent de drets i llibertats no aconseguides.

Les accions preventives del poder sobre determinats sectors de la població perquè no puguen deslluir, amb la seua suposada desavinença, els esdeveniments amb els que volen agradar la resta del món, les considerem part del joc de la política. Perquè són selectives i adornades convenientment amb els mitjans de desinformació massiva, que treballen per justificar aquella “violència necessària”, diuen. Ens manca claror en aquestes accions perquè la fosca dels soterranis de l’autoritat ens ho impedeix. Aquells indrets per on s’hi passegen els sicaris a sou del feixisme de sempre, per tallar-nos l’arrel del benestar i imposar-se sobre la realitat que els resulta tan adversa. No acabem de llegir-ho en l’abandonament sistemàtic al que sotmeten infraestructures que ens resulten bàsiques per al nostre dia a dia, de l’estudiada manca d’inversions que mai no són la torna equilibrada d’allò que els lliurem amb els nostres impostos, de la precarietat amb la que ens fan viure, la substitució cultural que ens infringeixen a cop de decret i persecució judicial.

Mengem, és clar. Si més no, un cop al dia. Ja no ens fan baixar de la vorera perquè som nadius sense privilegis en la nostra pròpia terra, és cert. Aquella humiliació ha quedat als registres més aspres de la història. Però encara ens treuen la nostra condició d’innocència tan bon punt parlem la nostra llengua davant les autoritats policials i ens engarjolen —sempre preventivament—, i ens comminen a deposar la nostra actitud amb la supremacia de la seua ignorància (“háblame en cristiano!”). I ens silencien perquè ens creuen hostils a l’única cultura que tenen per hegemònica. Ens aparten dels aparadors de l’actualitat, ens invisibilitzen. Ens volen amb una llengua i cultura inútils, perquè no podem fer-la servir ni per fer testament als fills els quatre gallets que ens quedaran després de la desfeta. Ens arraconen en petites i humiliants reserves on ens permeten, condescendents, viure una minsa quota de presència.

L’opressió hi és. Més subtil, més sofisticada si voleu. Ens estreteix la voluntat i la fa encabir en els seus paràmetres. En allò que ells en diuen “legalitat vigent”. I que no hem de confondre amb “justícia”. Perquè la justícia és precisament el que ens cal recuperar entre el parany de lleis que sovint ens paren per posar-nos grillons en els canells del futur. I sí, com a poble, ens va la supervivència.


dilluns, 22 de gener de 2018

desobeïm


"El progrés ha arribat per la desobediència,
per la desobediència i la rebel·lió."
OSCAR WILDE

La condició per a la transgressió ha estat imprescindible per a garantir l’evolució de l’espècie humana. Des del principi dels temps hem fet per transgredir les lleis imposades de la natura per tal d’adaptar-la a les nostres necessitats. De la resignada condició del nomadisme vam passar als assentaments poblacionals i a l’organització comunitària en funció d’una manipulació de l’entorn i les circumstàncies al nostre favor. Necessitem que la vida ens siga òptima als nostres propòsits i no ens resignem mai a l’acceptació i a la invariabilitat de les coses ni de les idees.

Fins i tot aqueixa llarga (en el temps) institució que és l’església catòlica, que ha volgut perpetuar-se en la idea de la conservació i l’immobilisme, ha tingut que plegar-se als canvis per poder sobreviure en un món necessàriament adaptatiu. Malgrat que en les seues sagrades escriptures, al començament mateix, al llibre del Gènesi, fan una crítica demolidora de la transgressió, personalitzada en el personatge d’una dona (veges si no), Eva, que desoint la recomanació de déu sobre l’arbre de la saviesa, tasta del seu fruit. I la lliçó moral que ens queda no és la d’una dona valenta i agosarada (i un Adam poruc i xivato), sinó tot el contrari.  Però la realitat té aquestes coses. Un no pot cremar-ho tot en la foguera de la intolerància. Tard o d’hora ha de combregar amb l’evolució si vol continuar tenint la presència i la influència que cerca. I l’evolució és canvi. La progressió que permet l’encaix, que ens millora en la nostra condició d’éssers vius en un entorn, sovint, hostil.

I si teniu un mínim de coneixements sobre la psicologia evolutiva sabreu que, arribats a una edat determinada, per afermar la nostra personalitat, la nostra individualitat, ens hem de mostrar desafiants davant d’aquells que exerceixen l’autoritat. La nostra psique ens mena a buscar raó davant tota la vida viscuda per encaixar-ne la nova, la que recentment portem a les mans. Tot se’ns fa de sobte discutible. No podem ser si no aclarim abans els paràmetres sobre els que desenvoluparem la resta del nostre viure.

Desobeïm. Sí, desobeïm. Perquè és cert que necessitem un marc normatiu que puga garantir la viabilitat de les nostres organitzacions socials. Però hem de saber també pujar a l’autobús i plantar una rosa als seients que fins a aquell moment estaven reservats per al supremacisme intolerant. Hem d’aturar els telers que només ens teixeixen un vestit a la mida dels amos. Hem de saber eixir al carrer per reivindicar que l’estima va més enllà de la genitalitat que ha imposat atzarosa la natura. Hem de considerar el nostre deure posar en qüestió la llei vigent per tal de cridar l'atenció sobre els motius pels quals ho fem i impactar sobre la consciència atònita del món.

Ens dotem de criteris que puguen posar raó allà on sembla haver-hi buits, la vora d’aquell abisme que anomenen caos. Però sovint hem de desobeir per avançar. Hem de qüestionar el corrent de certes coses, canviar el curs de les aigües del pensament perquè no podem romandre varats en el mar mort de la intolerància, de les desigualtats, de la por. Hem de desobeir per aconseguir drets que ningú encara no protegeix. No podem fer norma perpètua del passat. Perquè quan això passa, quan ens establim de manera definitiva, ens tanquem i ens marcim. Necessitem avançar. Com l’aigua, avancem o ens podrim.

dijous, 18 de gener de 2018

somnis


"No em parleu de somnis
si mai no heu somiat,
és gràcies a ells que visc
tan allunyat com puc
de la feixuga realitat."
MIQUEL MARTÍ I POL

Totes les nits somiem. No sempre recordem què hem somiat. Hi ha un mecanisme que ens estalvia els records que genera l'onírica del subconscient perquè la memòria no se sobrecarregue amb coses que no han de pesar en la gestió del dia a dia. El cervell no pot prendre en consideració aquella part del nostre imaginari que té voluntat pròpia i li treu qualsevol indici de vocació per realitzar-se. Tot i que, de vegades, la impressió d'allò somiat, ens puga durar bona part de la jornada, perquè ens ha barrejat afectes, persones i situacions desitjades i absents. Afegim a la mecànica de les rutines, sense voler, una petita enyorança que ens ha tacat els gestos.

Però hi ha una altra classe de somnis. Aquells que voluntàriament configurem i mirem de cosificar amb una constant dedicació. Esdevenen motor i objecte d'aquell qui volem ser en el futur. I en molts casos és la pròpia realitat la que ens descavalca, la que ens fa desestimar aquell camí que té només la textura dels miratges. Posa raons on només hi havia il·lusions. Torna al solc del possibilisme allò que se'n sortia desmesurat de fantasies. I amb el temps fas un exercici de sentit comú o de pragmatisme o de conformitat i et dius que allò que has aconseguit, allò que ets, després de tot, no està tan malament. Que a la teua manera, també ets únic en el que fas.

Malgrat això encara hi ha persones que tenen capacitat per tocar-te en aquell indret interior on encara ets aquell ésser original. Saben escriure't aquelles pensades ara llunyanes en titulars d'actualitat. En el meu cas només un parell. Dues persones conservades en el precipitat de l'estima. Que encara em veuen en tecnicolor quan jo ho visc tot amb l’inevitable i clàssic blanc i negre. Que creuen en mi quan jo sóc ja un versicle apòcrif en la fe d'aquell somni antic.

Però m'agrada el que veuen. És més, m'agradaria veure'm amb els seus ulls i identificar-me de nou en aquell adolescent que volia projectar la vida (la real i la imaginada) sobre una pantalla blanca. Crear corrents d’emoció per influir en els canvis que ens calien. No fer de la realitat una ficció que disfresse totes les tonalitats de grisos amb els que embolcallem l'ànima per preservar-nos del present, en una individualitzada i malentesa supervivència.

dimecres, 17 de gener de 2018

l'home que escrivia històries d'amor

 

Durant un esmorzar improvisat, a l’interior d’una cafeteria desconeguda, fent temps mentre arriba l’hora de fer una gestió privada a un despatx proper, em trobe amb el meu propi reflex sobre un espill instal·lat a prop d’on sóc assegut. Porte els cabells llargs. M’agrada portar-los així. Però aquella imatge de descurança que em torna el vidre, com a conseqüència del vent que ens ha sorprès entre el trajecte del cotxe i el local, no m’agrada. Així que, amb una naturalitat insòlita fins i tot per a mi mateix, trec de l’interior de la bossa de mà un batidor de pues amples i, amb gestos ràpids i precisos, em pentine els cabells. La persona que m’acompanya em mira i diu, amb un to clarament irònic: “no m’ho puc creure”. He d’avisar abans, però, que és algú gens sospitós de poder exercir cap prejudici sobre mi. Però em sobta, si més no, la normalitat que ha trobat per fer ús d’aquella observació, fruit de l’acumulació d’aquells comportaments “raonables” que en realitat s’esperaven de mi. La tranquil·la exhibició d’aquell gest i el resultat d’aquella reacció, m’ha portat el propòsit d’aquest escrit.

Sé que agafar una pinta del fons d’una borsa de mà no és cap acció transgressora. I no busca la reivindicació d’un comportament que, potser, té més de frivolitat que d’altra cosa. És només una anècdota que em permet parlar de la força perversament constructora dels estereotips. Aquells condicionants imposats que conceptualitzen (empresonen, més bé) la nostra manera d’actuar davant la realitat. I en aquest absurd sobre les coses que hem i no hem de fer per no deixar de ser reconeguts en el paper d’allò que s’espera de nosaltres. I que d’exercir contràriament a allò esperat, ens pot restar, fins i tot, credibilitat.

El patriarcat, aquell reialme no reconegut, però on militen una gran majoria d’homes (i algunes dones) per estalviar-se la sana pràctica de l’evolució i mantenir-se encara en la còmoda fosca de les coves de la història, no solament expulsa i manté a ratlla al gènere oposat. També a aquells que, per les raons que siga, fan dubtar de les marcades referències que ha de vestir un home en la seua jungla de propòsits. I com que jo sóc home —un apunt atzarós i biològic que ha escrit la natura sobre la meua anatomia—, he de defugir segons quins comportaments i llenguatges i he de mantenir, en territoris de reserva específics, emocions i sentiments que incomoden i que, de ser expressats, s’interpretaran com perilloses invasions víriques sobre els corrents incontrolats de la testosterona.

L’examen sobre aquest procés al llarg de l’existència ha estat implacable i constant. En paraules de l’escriptora nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie: “La manera com criem els nois els fa molt mal. En reprimim la humanitat. Definim la masculinitat de manera molt limitada. La masculinitat és una gàbia dura i petita i nosaltres hi fiquem els nois. Ensenyem els nois a témer la por, la feblesa, la vulnerabilitat. Els ensenyem a amagar la seva verdadera identitat, perquè han de ser (...) homes durs.”

Potser açò que dic us semble tot plegat una excentricitat innecessària. Potser. Potser acabeu de comprovar que tinc moltes hores per capficar-me en coses que igual no són de molt de profit. Potser. Siga com siga, amb l’edat que tinc ja me la bufa tot. I precisament per això faig i escric allò que em rota.


dimarts, 16 de gener de 2018

mort

Fotografia: Qimono

"La mort no arriba amb la vellesa sinó amb l'oblit."
GABRIEL GARCÍA MÁRQUEZ

Escriptor s’atura per rellegir-se. És una aturada de manteniment. Per considerar-se després ben pagat d’allò expressat. Tampoc importa tant allò que diu, sinó com ho diu. L’encreuament planificat entre esdeveniments i pensades són només una excusa per teclejar. Si  escriu —posem per cas—, que el suïcidi podria acceptar-se com a forma de resolució d’un dilema concret, no se sentirà horroritzat per la idea, sinó per l’estructura gramàtica de la frase. Les comparacions o les metàfores que ha pogut configurar amb les paraules. L’encert en la literaturització d’allò dit. Si hi ha voluntat real o no de posar fi a l’existència que manté, llençant-se pel balcó al buit del carrer, això no és rellevant. La seua amiga Hipàtia, per exemple, ho manifesta amb una certesa i serenitat absolutes. “Si la història, diu, t’ofereix un argument que no pots interpretar, que humilia el teu personatge fins la més absoluta iniquitat, la mort és el remei. No vas a romandre davant la gent com el referent de la pèrdua. Si no pots viure d’aquella manera que pensaves, quin objecte té continuar amb aquest defecte?” Escriptor mai no ha pensat d’aquella manera. Durant aquella vida anterior que tenia, feta de principis irracionals i emotivitats religioses, la mort era només un final atzarós que cloïa perfectament el propòsit de l’existència. No podia ser pres com una eina de resolució de conflictes. Un havia de mantenir-se ferm en contra de la pena de mort, de l’avortament, de l’eutanàsia i del suïcidi. La mort exercida amb voluntat humana va despullada d’una religiositat moral que la justifique. Per la qual cosa, és pecat. I el pecat ofèn déu. I tot allò que incomoda déu t’aparta a tu de totes les seues benediccions. I no es pot viure sense aquella benvolença divina. Si no pots viure allò que desitges, et conformes. La resignació és l’ofici. El que dóna valor a allò que ets no seria tant allò que ets capaç d’aconseguir, sinó allò que ets capaç d’acceptar. El teu meritori currículum de renúncies. La humiliació feta bondat és la humilitat. El bon xic, recordes? El bon xic és qui accepta les coses sense necessitat d’arguments. I fins i tot, dels arguments contradictoris. No seràs allò que vols viure, però viuràs. Viure és una imposició. Els efectes depenen de la sort que trepitges. Escriptor, arribat a aquest punt, mata la resta de paraules amb un glop de cervesa.  

dijous, 11 de gener de 2018

la criatura

Fotografia: rMeghann

Revises el teu currículum professional. Ha pres aquella condició de vegetal, a dintre del seu cossiol de fulls i en tens cura, esporgant segons quines coses, perquè puga lluir rere els aparadors on vols vendre'l. Sempre que el reescrius tens un seguit de sensacions contradictòries. Dels anys sembla que només has aconseguit paraules. Un grapat escàs, però. Et fa l’efecte que l’experiència acumulada no acaba de trobar un reflex certificatiu en tot allò que escrius. La disposició, la voluntat, les hores invertides, les preocupacions, els patiments i els èxits. Tot allò que ha anat configurant-te com a persona i com a treballador de la docència. En parles i et veus traient les coses d’un bagul polsós. Els efectes personals, material d’heretatge d’un temps passat. Penses si aquell escampall d’estris d’un altre temps podran servir-te ara, en la caminada que t’espera, cada vegada més incerta. Fins que arribes a la data de naixement que, deliberadament, deixes per al final. Aquell càlcul precís que imposa l’aritmètica del viure i on s’hi reflexa tot el temps que t’ha caigut a sobre dels gestos, que t’emmanilla l’agilitat de les passes, que fa aquell retrat tan cru i definitiu d’un mateix. I llavors sí. Llavors sí que t’ensorres una mica. Perquè les paraules fan de mirall i et penses com un vell cercant il·lusions en un món aliè, una mena d’antigor que només pot atraure els racons de la discreció. L’anacronisme prescindible. La nosa que defugen les noves perspectives. Et ve aquell abaltiment que et fa imaginar el destí de la paperassa que prepares, mentre sospites que ningú no s’ho mirarà. Que serà desestimat per les seues grogors. Els efectes secundaris d’un temps que pinta poc sobre l’esdevenidor. Fins que fas una inspiració profunda. Un glop generós d’aire tebi i et dictes, acte seguit, una circular d’urgència que et torne els propòsits allà d’on havien eixit en el moment just del naixement de l’eufòria. Perquè ben mirat, la incertesa no és dolenta ni bona. És només inquietant. Si la deixes, et prendrà el seguici de les hores fins un vetlatori de pensades. Així que et poses dempeus i camines per la casa, cercant les darreres molles d’aquell ànim que et defuig. Els barandats de l’habitatge on vius van també arrapats de somnis. I vas covant-te una esperança sense estructura, tendra i fràgil. És cert que se t’enfosqueix per les nits. Però a la matinada, amb les primeres clarors, apareix, de nou. La veus en un racó, com una criatura que dorm. Bressolant-te la mirada malmesa.

dimecres, 10 de gener de 2018

sempre somriu

Fotografia: nilkolabelopitov

"Sentir els teus somnis
podria ser,
gaudir silents
verges de la teva ment
amanida de colors blaus."
GABRIEL MARÍA PÉREZ

Sóc a la vora. El més a prop que he aconseguit treure-li a l’espai entre el meu cos i l’abisme. És arribat el moment de fer el salt. La mare em mira. Llueix un somriure que oneja en el seu rostre com un estendard. Els ulls plens d’estima m’empenten. Oferisc el rostre al sol, i veig la llum vermella encenent-me les parpelles tancades. Pense  en fer el curt trajecte fins el límit a cegues. Dubte. La cridòria i el xipolleig dels nens a l’aigua del riu ompli d’urgència les meues oïdes. La mare diu el meu nom. Com si preguntés. Com si jo ja no fos jo. Com si s’hagués produït una transformació estranya que allunyés la coneixença. Ho agafe com un senyal i em deixe caure al buit. I en enfonsar-me a l’aigua, amb els ulls ben oberts, observe l’estela de bombolles i escuma que arrosegue. Em quede immòbil. I el cos comença un lent ascens fins la superfície. En treure el cap fora de l’aigua cride la mare. Però ja no hi és. Tot i que l’aire, les veus, el penyal d’on he fet el salt, tot configura una mena de somriure atmosfèric que hi és present sense ser-ne del tot visible. Pare atenció. Vull saber si em crida d’algun altre indret, si ha baixat de la roca i em cerca a la vora del riu. Però no hi és. Tothom és desconegut. I de sobte sé que ha marxat. És una veritat insòlita que m’obri les costelles per fer-se lloc. A partir de llavors tot serà ja després de mi. S’han acabat els miracles i els versicles. Vull pujar de nou a veure la mare. Però el paisatge on era ha perdut tots els punts d’accés. Ja no la veig. Tot i que sé, amb tota la certesa del món, que la mare somriu. Sempre somriu.