dilluns, 1 d’agost del 2022

Potser molta gent diga que la decisió d'apostatar ha estat fruit d’una venjança. El fet d’haver estat acomiadat de l’escola on vaig treballar vint-i-dos anys. Però la venjança ha d’incorporar dolor, càstig. Quan un actua en resposta a allò que creu una agressió, el que busca és tornar el patiment. Exercir una violència, si pot, més gran encara. Apostatar ha estat, en realitat, una retirada. Una marxa, un allunyament. La resposta al decebedor silenci que he rebut durant tot aquest temps. A la manca de respostes, precisament. La institució no es veurà somoguda per aquesta decisió. Els seus fonaments no patiran cap clivella ni esfondrament. Tot continuarà igual. L’escola mateixa seguirà exercint el seu frau de comunitat educativa i de pedagogies discutiblement innovadores, el seu particular espectacle docent. Una tapadora ideològica, en realitat. Res no va a canviar. Només jo. No vull ser comptabilitzat entre els seus. No vull formar-ne part. No sé si això em fa més autèntic o no. Més coherent sobre el món. Perquè la gestió de la meua fe és meua. Sense cotilles. I potser em permetrà repensar les transcendències d’una altra manera. O potser no necessite pensar res i deixar-me de transcendències. Vulgaritzar una mica les coses. Fer-les aterrar. Posar-me a disposició de les coses que passen sense afegits miraculosos ni profecies llunyanes. Respectar l’existència, tal com raja. Gestionar-la, precisament, des d'aquesta òptica. Però és cert, no vull formar part d’una institució que jutja constantment les llibertats dels altres. Que s’ha transformat en un altaveu de rancúnies. Que patrimonialitza injustament valors com la solidaritat, l’amor pel proïsme, la justícia, sense fer-la efectiva, sense posar-la en la primera línia dels seus actes. Només vull ser còmplice dels meus silencis. Vull tancar una etapa.