filant prim

Les propostes de canvi articulades en accions col·lectives han estat fagocitades per la classe política, neutralitzant-les. Aquesta acció dissuasòria ens ha portat a voler comprometre’s de manera individual en les coses, en funció d’interessos i no d’ideologies. L’aïllament de l’individu en la seua resposta a les coses fa inútil el seu crit. La inútil replicació que ofereixen les xarxes n’és un exemple. Res no es mou. Tot s’oblida aviat. Fora de la virtualitat, tampoc. El veganisme, per posar un exemple, venut com una acció conjunta per canviar un model productiu d’alimentació, és en realitat una acció personal, solitària, basada en la creença que, si tots fan com jo, el món canviarà. Però sense que hi haja interaccions entre els militants, no hi ha estratègia ni moviment. Aquest argument, exposat així, a l’engròs, va ser motiu de discussió a taula, en el darrer dinar amb la família. L’escepticisme entre els més joves era evident. Malgrat els resultats que ha ofert la història recent amb moviments com el 15M, reconvertit en partit polític convencional que no ha pogut (o volgut) desfer-se’n de les mossegades de les rodes dentades del sistema. O l’independentisme català. Una proposta que neix de la societat civil i que, en acabar en mans de la classe política es malmet de tal manera que pràcticament viu una diàspora d’intencions que el fa inútil en el seu propòsit. La farsa de la representativitat política. Ens treuen la ideologia i maten la capacitat de canviar les coses. Parlem d’alternatives, també. Però resulta complicat trobar una escletxa. Organitzar l’acció sense perdre la força. I tot quan els grans objectius per a progressar són accions delegades. Tot en mans d’un administrador, aliè als interessos comuns però que ens permet el gaudi de les nostres individualitats.