El sistema, aquesta realitat en la qual vivim capbussats, vol que els escriptors estem exposats, constantment, per esdevindre (cosa curiosa) reals, també. Principalment en la irrealitat de les xarxes socials. De fet, si no hi ets, no existeixes. Tant fa que la teua corporeïtat et permeta travessar carrers i respirar l'ambient de les places. Si no tens compte on siga (no parle d'un compte bancari) no vius. Això és aixina. Hi ha qui es lamenta d'aquesta absència de referents valencians. I fa una llista de personatges (en la que tu no hi ets, amb la qual cosa ets doblement absent, quina gràcia!) i pregunta per què. I curiosament origina poc debat. Has estat temptat de participar-hi. De fet, has escrit alguna cosa i l'has esborrada al cap de pocs segons. Ho fas sovint. Algú ha dit “si hi havia cap necessitat de ser-hi a les xarxes”. Doncs sí. Tot i que semble que l'excentricitat és exposar-se, en realitat, és més aviat aïllar-se. Qui pot permetre's fer-se fonedís quan depén del públic? Existeix si de cas una xarxa de mitjans de comunicació valencians que parla i fa present la literatura en valencià? No, veritat? Aleshores, per què posem en dubte una cosa que ens pot garantir la supervivència? Tan sobrats anem de presència pública? On l'hem aconseguida? O ja ens va bé aquesta marginalitat i el breu reconeixement d'amics i coneguts? No fotem! Si volem ser alguna cosa, ens hem d'exposar.
* * *
Just ara estic llegint el darrer volum dels diaris de Chirbes. A estones pertorbador, sempre lúcid. Un compendi de dubtes personals i literaris que només el lector pot aclarir. Qui escriu mai no veu. No té la perspectiva necessària per a valorar com toca allò que fa. Manca d’alteritat que puga jutjar el què diu. Una veu independent que pose damunt la taula el valor de les coses. L’autenticitat que l’autor no és capaç de veure, encara. Chirbes dubta de la seua feina. I fascina llegir-ho amb aquella prosa tan autèntica, tan treballada. Dubta amb aquella sinceritat que fa mal. Escriu pensant que potser no paga la pena el resultat del seu treball, però encadenat al fet. Incapaç de contenir-se. Escriu i llegeix i escriu. Els llibres que agafa sempre li mereixen una reflexió. El fan vessar de paraules. La incontinència de llegir ens ompli el recambró del pensament. Escriure ni que siga per copiar paraules d’altres. Gaudir-ne del traç de què llegeix, d’allò que es diu. La seqüència de les lletres, el formigueig constant. El desfici de dir. Seduït, estic d'aquesta exposició.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada