“Xocant contra el món vas adquirint un llenguatge cada cop més propi i arriba un dia que els que eren com tu ja no ho són.”
JOAN BURDEUS
Volia llegir aquell article sobre l’amistat que ha publicat el Joan Burdeus a la revista Núvol. I, com em passa sempre, al segon paràgraf, ja em sentia totalment d’acord amb la seua argumentació. Però no l’he acabat. Un paràgraf més i m’he aturat i he decidit escriure. Conscient que mai no ho faré a partir de les referències que el Burdeus pren a cada idea. Aquell oceà de reflexions, falcades de la lucidesa antiga que té a les pàgines de la memòria. Jo m'oblide de tot. M'oblide de ser qui volia, per exemple. De vegades no és voluntari. Els altres m’empenyen, com un corrent que he d’assumir, que em fa anar per una llera sense ribes, erma de branques on agafar-me. Tornar a ser aquell que deteste. Les referències del passat també són persones que estimes. I que veuen allò que vas ser amb més precisió de la que tu poses per soterrar-ho. La seua mirada de cansament que projecten sobre la teua estada i que t’empresona. Et fa reu de tot aquell dolor antic. Potser també que, en l’exercici del canvi, has perdut les autenticitats que encara podien salvar-te. Burdeus parla del plaer de deslligar-se, d’abandonar les arrels que teníem teixides amb els altres. D’assolar lligams. D’assolir solituds. El joc fonètic amb els seus significants intactes. També és cansat ser una altra cosa. Els altres clivellant-te les expectatives. Tu mirant de fer-te fort en la novetat que vols ser. Novetat malgrat els anys que hi has posat per sobre. Els gestos assajats. La pàtina d’amabilitat amb què has anat envernissant les paraules que deies. Has de tenir en compte la possibilitat que siguen els altres els que no poden deixar de ser el reflex d’allò que vas ser. Ningú que no sigues tu pot assumir aquest propòsit de canvi. Però, tampoc el desitgen?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada