Potser em faig pesat fent referència constant al meu idil·li amb l’escriptor Stephen King. Una addicció reconeguda al tenebrós imaginari de les seues novel·les i on sovint mire d’apropar-me amb una fascinació que —ho reconec—, de vegades, minva, malgrat el correcte tractament de les seues històries, perquè que no em fan sentir aquella esgarrifança del descobriment. Tant fa. Soc jo, només. Lector de corfa endurida a força de revisitar-lo. Perquè el mestre és el mestre.
Aquest volum (publicat per Plaza & Janés i traduït per Edith Zilli) no és l’original de la meua biblioteca. Fa temps —molt de temps!—, jo era un lector ingenu que confiava en la gent a la qual li deixava els llibres que recomanava amb un entusiasme perillosament encomanadís. Entusiasme que vaig aprendre a mesurar quan van deixar de tornar-me’ls. Principalment, a persones que han desaparegut de la meua vida per l’atzar constant de les circumstàncies i que han considerat que aquell objecte, tot i haver-los sigut lliurat amb passió, no han descobert en realitat el valor que li oferia. El volum que veieu a la fotografia no és aquell que vaig córrer a comprar hores després d’haver estat exposat com a novetat a l’aparador de la meua llibreria de capçalera. És una novena edició, de segona mà. En perfecte estat, però. Aquell segurament malviu cobert de pols i indiferència en alguna prestatgeria. I no continue per aquest camí perquè no vull fer-me més mala sang.
It és protagonitzada per un grup de nens “especials” (un nen absorbit per una mare hipocondríaca, un altre jueu, un afroamericà que no va a l'escola, el típic espavilat i xerraire de les ulleres, una nena de la qual abusa sexualment el seu pare…), i ens planteja la curiosa i aterridora dualitat que tenim les persones: les que veuen i són conscients del mal i les que, tot i tenir-lo al davant, amaguen el cap sota l’ala. King ho mostra a la perfecció. Els qui veuen el terror són els qui pertanyen a una minoria. I en són conscients i planten cara perquè no tenen més remei. Són els marginats, els que viuen a la perifèria dels nostres mons perfectes. Els altres, en canvi, miren cap a un altre cantó. Fins i tot, els adults, referència de confiança i protecció il·limitada, desacreditant-se davant la violència soterrada que pateixen els nens.
I que un pallasso, un personatge que ens hauria de proporcionar distensió i divertiment, es convertisca en el rostre de l’horror és, no solament una genialitat, sinó l’esperada resposta a la reivindicació de molts dels que fa temps pensàvem que, aquests personatges estrafolaris que omplin els entreactes durant les actuacions circenses, lluny d’oferir-nos l’alleugeriment de la rialla entre tantes emocions funambulesques, ens apropen a un estat pertorbadorament aterridor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada