vagament discrepes

Posa-li comes i punts 

a aquesta angúnia

GUILLEM D’EFAK

De totes les decisions injustament definitives. Dels gestos que han pintat cada moviment de la derrota. Del personatge que ara ets, abreviat per les hores. I de la sentida poesia d’alguns versos. I del trajecte tan gratuït que fan els greuges. I de la menja de segons quins desitjos. I de l’aspecte que prenen les coses que tenies. I del seient que mai no encerta a acollir-te la llegida. Discrepes dels olors que et fan veïnatge. I d’aquesta pell exhaurida que despulla allò que mires. De les cortines caigudes i que mai vas cosir de vores. I del sargit que va reprendre la correcció de la textura quan hi era. De cada pensada buida. Discrepes d’aquella espera que vas fer curta. I dels senyals de la paret abans de la mudança. I també dels trets sense trinxera i els nens ensorrats en la fugida. I de les venjances que se’t moren amb el temps. Discrepes d’una besada maldestra, una de sola. I d’aquella comanda inútil que et trasteja, allà a les golfes. Del fragment d’aquell viatge, que ens va deixar totes les ombres.  Dels perdons impronunciables. De tots i cadascun dels diumenges que ens assassinen les esperances. Discrepes de les raons de la veïna i el seu ordre totalitari envaint d’exigències l’escala. De la clivella que puja fins el sostre. De cada pluja que t’ha tacat els vidres l’endemà mateix de la neteja. I del sol que no esperaves. I del cel que ja no et veu en la vida que et mirava. Discrepes de l’absència. Sobretot. I dels seus efectes. Del pessic de l’enyorança que s’aviva quan ho penses. I de la mort que treu i no apedaça. I de totes les ferides embastades i la coïssor assenyalada al calendari i el repic de les campanes que em retreuen la infantesa que guardava. Discrepes de la nit que duu preguntes. I del fil de la conversa. I de tot allò que escrius. Discrepes de no poder seguir sent fill. Discrepes d’aquest recés sense propòsits que és el temps que et queda.