escriure

Escrius, també, perquè no vols mantenir-te sota la repressió immisericorde de l’angoixa. Et fa malbé els gestos i necessites precisió per descriure’ls i fonamentar un optimisme, un de creïble i defensable, davant la realitat que t’empresona. La preocupació, irracional o no, sempre troba aliats al fons d’un mateix per dificultar els avenços envers l’esperança. Tens una mena de filtratge genètic que t’impedeix les pensades profitoses. La part ombrívola de les circumstàncies guanya poder, sempre. La força de la gravetat de la tragèdia, que t’atreu com si el cos que transportes estigués superat d’àtoms, rebel·lat de discreció física i no pogués fugir d’aquell magnetisme suïcida. Quin gran poder la metàfora, senyor Borges! Engarjola la realitat de manera que la fa semblar menys perillosa. Menys feridora. La falsa sensació de control sobre els esdeveniments i, alhora, l’aproximació a la comprensió i l’acceptació de totes les coses. D’allò que ens sobrevé sense remei. Escrius, doncs, per editar la vida, desplaçar les obligatòries conformitats d’existir als racons de no-pensar, espais de control del pànic, de la ira. Escrius per reescriure, sobretot, les inconveniències. Exterioritzar de nou allò que et passa però sota la disfressa de les paraules, l’ambigüitat de les aparences que és capaç de teixir. L’amable metàfora que fa entenedor i assumible el discurs de l’existència. Que ens obliga a traslladar els fets, malgrat el pes i les contradiccions que ens afegeixen a l’ànim. Escrius per deconstruir el missatge i tornar a l’aparença d’allò que esperàvem. L’única manera que tenim de veure-les, d’administrar-les. Escriure i llegir-nos, de nou, el resultat indiscutible. I la posterior acceptació, silents, conformats. Adaptables a allò que ha d’esdevenir igualment. Adeptes al pronòstic.