dilluns, 7 de març de 2022

dissidència

Els idealistes viuen radicalment en contra de les previsions. Ja siguen sobre l’economia, sobre l’oratge, o sobre la propera collita d’afectes que després de tot no obtindran. Però mai no esdevenen una espècie en perill d’extinció. De fet, escandalitzen sovint el corrent dels fets amb aquell abús de somnis irresolts que escampen sense prudència per les voreres mullades de conveniències. Fan perillar l’ordre antic que tant ha costat de fossilitzar en tots els indrets del viure. Són aquella nota discordant que malmet el programa de músiques que ens adormien les pensades. I malgrat que no han aconseguit de manera definitiva reunir les seues cabòries en una cooperativa d’esperances, tenen aquella insistència de les cigales solitàries que bullen a l’estiu en els pinars eixuts i acaben trepant l’aire quiet d’aquesta eterna migdiada que vivim. Tampoc són éssers de pacte fàcil. Aquella civilitzada conclusió a la que sovint arriben els benpensants quan entenen que no es pot aconseguir la lluna. I el pitjor de tot és que no hi ha manera humana de desencantar-los. Ni en els períodes electorals, quan la tria demana que donem continuïtat a les sendes velles en un exercici d’utilitat i abandonem les aventures marginals i els canvis. Perquè ser idealistes ens obligaria a viure, per exemple, en una constant dissidència, un valor que ja molt pocs exerceixen. Un anacronisme que es mira com una tara social no superada. La dissidència raonada o activa. Perquè en realitat ens va millor defugir l’enfrontament. Ens venem aquella pau de cementiri que confonem amb benestar per un grapat de faves comptades. Donem per bona l’actitud del vençut, que gira la cara davant el greuge, propi i aliè. A poc a poc anem conformant un nou estil “ètic” basat en la renúncia sistemàtica de drets. Tot pensant que hi ha coses de les que podem prescindir. Petiteses que creiem que tampoc entrebanquen gaire aquell viure de plàstic que troba joc en foteses diàries. Esdevenim, conscients o no, en els nous botiflers d’un estat de subtil esclavatge. I el què resulta pitjor: arraconem a aquells que tenen encara el valor d’alçar la veu davant les fosques maniobres dels qui manegen els fils. Ens incomoda la seua actitud arriscada, no tant perquè posa en evidència la nostra pròpia covardia, sinó perquè somou aquella estructura de naips que hem fet a força de menystenir les conseqüències del nostre ésser dimissionari. I li teixim el buit, i se’n fotem del seu esperit crític, de la fermesa dels seus principis. A l’idealista preferim aplicar-li una modificació de conducta. Perquè si no anem alerta, poden acabar esdevenint perillosos, i espatllar-nos aquest joc de cadiretes que tan amablement li hem dit “democràcia”.