El món corre a tanta velocitat que tot sembla antic i ja res no ens fa paper si no fa olor de novetat. La novetat és el sant Grial. L’estrena. Coses del mercat, sí. Quan estem deprimits sortim i ens comprem alguna cosa. I sembla que tot canvia. El mercat és així. Ens fa creure que tot és qüestió de decorat. Que profunditzar massa és una errada. Conec gent que, cada poc temps, canvia l’orientació dels mobles, dóna una nova organització a les habitacions, posa usos diferents a mobles que abans hostatjaven altres hàbits. Canviar. Perquè res no canvie. Perquè tot continue com sempre.
*. *. *
Vivim en un món cada vegada més petit. L’espai s’ha tornat insuficient. Hem concentrat tot allò que som en un espai ínfim. Un espai insuficient. I ho acceptem. La nostra manera d’entendre les coses ha estat sempre l’acceptació. Des dels temps més foscos d’aquella fe que manava el món ha estat així. No ho entenem, només ho acceptem. I res no canvia. Tot s’amuntega. I no és comprensió. És només una manera subtil de mirar cap a un altre cantó.
*. *. *
Les noves condicions del mercat laboral, crec que he llegit per algun lloc. Per cert, no teniu la sensació que fins i tot els textos formatius tenen aquell to asèptic de la literatura típica d’un contracte laboral? No sé a vosaltres, però a mi se m’enganxa aquella aspror a la llengua. Em quede sense saliva. Se’m fa més eixuta l’ànima. El mercat laboral. Els alumnes ja no són persones amb l’objectiu de retrobar-se amb una vida que pugui fer-los, en primer lloc, profitosos per a ells mateixa. Allò que en dèiem satisfets. Que és la manera de poder ser profitosos per al món. Jo no volia ser mestre, volia ser director de cinema. Les alarmes del capital, enceses en el trasbals de mon pare, van fer que fos una altra cosa, més profitosa. Un sou a final de mes. Crear és incertesa. No he treballat com un burro per tenir un fill volantiner, em deia. Pobre. Tants anys de misèria acumulats a la memòria el van fer poruc. Una por que encara dura. Que encara fan servir contra nosaltres.
*. *. *
Les fronteres diluïdes. Quina mentida. Cada vegada hi ha més filferro fratricida i tanques més altes i indrets que aturen el futur dels nens en la fugida. Només corre la moneda, rodona i polida. Això sí, per les mateixes butxaques. La globalització és que el ric sigui més ric i que l’estat el deixe fer i que la mà d’obra no li suposi cap greuge, perquè si ho fa, no rebrà les molles. La globalització per observar la diversitat, allò que ens distingeix en la diferència i no allò que podem trobar en comú per persistir.
El mot globalització et fa pensar en una mena d’expansió humana que no és tal. Com abans es feia servir el mot cosmopolita. Perquè ser d’on ets et redueix. Has de ser de tot arreu. Com si l’exili fos la força. Que els ho diguen a aquells que ho perden tot, de sobte, i han de començar de nou i viuen instal·lats en un infinit no-res, rere aquelles tanques de filferro i indiferència. Sense saber que has de ser d’algun lloc per poder ser de tot arreu. Com si les emocions més bàsiques, els sentiments més primaris, no fossin igual a tot arreu. Com si la llengua llunyana fos més certa en els seus significants que no la pròpia.
*. *. *
Quan més globalitzats més individualitzats. És així. Se’n parla molt de col·laboració, de compartir, de traslladar informació. Els mitjans, sí. Sembla que fan la cosa. Però no. Són només aparences. Quan més globalitzats som menys humans esdevenim. Ara som l’efecte d’una gran derrota, potser la definitiva. Ens hem tret de damunt la responsabilitat sobre els altres. Les decisions les prenen administracions desconegudes, la majoria sense legitimitat democràtica. Organismes sorgits únicament dels interessos econòmics. El mercat. Un ens que, per si no ho sabíeu, és la forma de vida més semblant a la d’un càncer. S’expandeix com una metàstasi. S’ho emporta tot per davant. Mata fins i tot l’hoste que el conté. És una forma de vida suïcida. Som nosaltres.
*. *. *
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada