dissabte, 23 de juliol de 2022

Un neurilemmoma, altrament conegut també com protuberància tumoral benigna. De la grandària d’una pilota de ping-pong (4 centímetres, exactament). Allotjat just a la vora d’un nervi i molt pròxim a la caròtida, el que dificulta, tot plegat, una intervenció quirúrgica per a la seua extirpació. Una troballa casual com a resultat d’una exploració, a través de ressonància magnètica, per esbrinar l’origen d’un dolor recurrent a l’escàpula dreta i que tinc de fa més de dotze anys, i que m’ha costat més d’un i mig d’aconseguir. El traumatòleg diu que, de no haver sigut per això, mai no n’hagués sabut de la seua existència. X opina el mateix. I afegeix que, de moment, no cal que prenga en consideració la cirurgia, perquè és complicada i perquè de cap manera pot garantir-me una millora. Mentre el dolor no siga incapacitant ni perda la mobilitat del braç, he de fer com si no hi fos. Insisteix en treure’m preocupació. Parlem mentre vaig conduint de tornada de l’escola. De vegades perd el fil de la conversa perquè el trajecte entre Terrassa i Castellar del Vallès el faig per aquella carretera de muntanya, sinuosa i estreta, de difícil connexió telefònica. Però m’arriben les seues paraules. Si més no, el sentit i la intencionalitat que duen. La càrrega animosa. I no, no estic gens preocupat. De fet ja he tingut la meua primera nit compartida amb aquesta piloteta de greix i no m’ha tret la son. X em recomana que em prenga l’antiinflamatori que m’han receptat. Sobretot en èpoques de major molèstia. I que vigile la tensió, només. Mentre escric mire el paper de la recepta. Un full A4, mecanografiat polidament. Lluny ja de la cal·ligrafia sísmica dels metges d’abans. Faig consideracions sobre la idoneïtat de fer-la servir i esperar el moment per prendre-m’ho. Com si el dolor al que faig menció constantment hagués minvat, esporuguit pels recents esdeveniments. Per les paraules del traumatòleg i del propi X, que el menystenen, com si només fos una anomalia incòmoda.