divendres, 29 de juliol de 2022

El neguit ha anant evolucionant fins prendre cotes d’ansietat. La vella amiga. La pesantor al pit. La dificultat respiratòria. L’angoixa. El cos parla i fa gestió pròpia de les respostes. En el tren, mentre ens desplaçàvem a la ciutat de València, a exercir l’apostasia. La meua filla xerrava animadament. Jo li feia les tornes de la conversa disfressant-me l’aparença d’una serenor que no tenia. Per què? Em resulta difícil saber-ho. Com que hem hagut de caminar uns deu minuts per arribar a les dependències administratives de la diòcesi, la meua anatomia, lliurada a l’eficiència del moviment coordinat, se n’ha oblidat momentàniament de les meues angoixes. Després d’uns instants de desorientació, al carrer Palau hem trobat el lloc concret. Hem accedit per la plaça de la Mare de Déu, per on circulaven ja grups de turistes, esperant ser alliçonats pels guies de torn, apostats davant la façana de la catedral. A l’interior de l’edifici hi havia aquella mena de silenci reverencial que un sempre creu que haurà de trobar en aquells llocs. Si més no, el que tu creus que ha de ser-hi. La seu de la transcendència ha de contenir tones de silenci reflexiu. No hem hagut d’esperar gaire. Un capella, després de demanar-nos el document d’identitat per fotocopiar, ens ha fet entrar a un despatx i allí ens ha “orientat” sobre les conseqüències del procés que anàvem a dur a terme. Ens ha advertit, amb una deix que m’ha semblat de contrarietat, que ja no podríem tindre accés als sagraments que ofereix l’església. A partir d’aquell moment deixem de ser-ne usuaris de les seues convencions i preceptes, he pensat jo. Però no ho he dit. Podria haver contestat que això ja fa temps que vinc patint-ho. Quan vaig adquirir la meua condició de divorciat, se’m va negar el sagrament de la comunió, aquell que teòricament més apropa a la condició de comunitat, que ens relliga a tots els que en pertanyem. Abans, però, com a casat, tampoc podia accedir al sacerdoci. Així que, pel que fa a restriccions, l’església en sap molt, d’administrar-ne. De fet, el seu esport preferit és deixar fora de catàleg a tots els que es prenem seriosament la llibertat d’elecció o de consciència. Hem signat una sol·licitud, de la que ens hem quedat còpia i ens ha dit que ara tot depenia del temps que trigués la notificació a la parròquia on havíem estat batejats i el posterior lliurament del certificat de bateig. Rebríem a casa, a través de correu postal, el document final acreditatiu de la nostra condició d’exiliats. L’home ha tingut el detall de mostrar-nos un paper on es podia llegir el tipus de document que ens adreçarien. Un exili voluntari, cal dir-ho. La renúncia a ser soldats d’una guerra en la que ja no creiem. Com que la meua filla mai no ha estat integrada en tot allò que la fe ha fet viure als qui, en un moment o altre, hem estat practicants, no ha trobat canvi en el seu ànim. Jo, però, m’he sentit com buit, de nou. No precisament alliberat. Perquè res no ha canviat. De fa temps la religió ha estat una inexistència que no ha trobat manera de reproduir-se en res del que he viscut últimament. De fet, qualsevol notícia que m’ha arribat en aquest sentit l’he trobat com aliena, indignant, contraria a aquell capteniment ideològic i moral que hauria de menar-los. Només el buit. Un de molt semblant al que es va produir quan ells van decidir prescindir dels meus serveis a l’escola de la que eren titulars. Quasi una quarta part de la meua vida sota l’aixopluc de la seua pedagogia. I una trucada telefònica va ser suficient per interrompre aquella relació. Llavors jo no pensava aquestes coses. Vull dir que no pensava en renúncies ni abandonaments. Només fou el buit. Com el que es produeix quan, sobtadament, allò que et donava suport, allò que t’afermava l’estructura i et mantenia dret desapareix, i esdevé llavors la caiguda lliure. Els dies posteriors, el silenci. L’absència de paraules de suport, de comprensió, d’ànims o d’animadversió. La desaparició dels afectes, del tracte. Descobrir que no hi havia cap lligam malgrat el que s’havia treballat durant tot aquell temps. Només el buit. Pensava en molta gent i imaginava les cares d’estupor en saber la notícia del meu acomiadament. Em recreava pensant-los en els seus discursos exonerant l’església que els manté, oferint-me una ajuda impossible, dient alguna cosa. Posant lògica, sobretot, a allò que havia estat la nostra coneixença. Però no. Tanmateix com avui, ningú ha aixecat la veu per posar un apunt de contradicció en el nostre moviment dimissionari. Un esforç de contenció, ni que fos mínim, a la nostra partença. Només silenci. Desafecció. Buit. Grups de capellans que entren i ixen, sense dir bon dia, enjogassats amb el seu paper de ser-hi homes per sobre del bé i del mal. Per sobre, fins i tot, de les normes d’urbanitat. Marginals a tota realitat que no siga la del seu credo ordinari. Pense en ma mare, fidel a aquella parafernàlia de hores beneïdes. Els interminables rosaris amb la meua àvia, mentre pedalava la màquina de cosir, per no haver d’interrompre aquella jornada laboral que s’imposava entre les tasques de la casa. Els sacrificis, convençuda de viure una veritat única. Pense en les converses que teníem i com s’omplia d’aquelles idees que la transportaven al que anomenava esperança. I pense com la va buscar en els darrers dies de la seua existència, ja malalta, i com tornava decebuda de l’església perquè només hi trobava els discursos de rancúnia d’aquell capellà malalt que vivia el seu sacerdoci a dintre d’una trinxera fosca, disparant a tort i a dret. Això trobava ella, foc amic. De camí a l’estació hem fet un parell de parades. Per comprar-nos una samarreta en una botiga d’aquelles que parodien lemes o escenes conegudes d’alguna pel·lícula i que fan humor jugant precisament amb l’ambigüitat. I també un grapat de llibres a París-València. Tinc el document sobre la taula del menjador, estès. Li he enviat una captura fotogràfica a Montse. N’hem parlat, però, de manera distreta. Arraconant-lo en la conversa fins esdevindré una anècdota del dia. Tenim ganes de veure’ns.