“Si els éssers humans detestéssim la injustícia i la desigualtat tant com diem i creiem que fem, algun dels grans imperis i les altes civilitzacions antigues hauria arribat a durar ni quinze minuts?
Exigim un esperit rebel als que no tenen l’oportunitat d’aprendre que la rebel·lió és possible, però els privilegiats ens quedem quiets i no veiem el mal.
Tenim bones raons per a ser prudents, per callar, per no agitar les aigües. Ens hi juguem molta pau i comoditat. El pas mental i moral de la negació a la consciència de la injustícia sol tenir un cost molt elevat. La meva satisfacció, la meva estabilitat, la meva seguretat, els meus afectes personals, poden convertir-se en un sacrifici en nom del somni del bé comú, de la idea d’una llibertat que potser no arribo a viure, d’un ideal de justícia que potser ningú assoleix mai.
Les últimes paraules del Mahabharata són: De cap manera puc assolir una meta que està més enllà del meu abast. És probable que la justícia, una idea humana, sigui una meta més enllà de l’abast humà. Tenim força traça a l’hora d’inventar coses que no poden existir.
Potser la llibertat no es pot assolir a través de les institucions humanes, sinó que ha de continuar sent una qualitat de la ment o de l’esperit que no depèn de les circumstàncies, un do de la gràcia. Aquesta, si l’entenc bé, per a mi, és que la seva devaluació del treball i les circumstàncies fomenta les injustícies institucionals que fan inaccessible el do de la gràcia. Un nen de dos anys que mor de fam o d’una pallissa o d’un bombardeig no ha tingut accés a la llibertat, ni a cap do de la gràcia, en cap sentit en el qual jo pugui arribar a entendre aquestes paraules.
Només podem aconseguir a través dels nostres propis esforços una justícia imperfecta, una llibertat limitada. És millor que res. Aferrem-nos a aquest principi, l’amor a la llibertat, del qual parlava la poeta, l’esclava alliberada.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada