L’artefacte és el llibre. Baixauli enceta la mirada sobre les coses que vol narrar en “Cavall, atleta, ocell”, l’obra publicada en Periscopi, amb una convencionalitat que se’ns fa estranya als qui estem acostumats a llegir-lo. Però aviat canvia. Mentre la quotidianitat esperable va succeint-se, de sobte, un comença a veure, com de reüll, l’estranyesa, l’anomalia, allò que no saps ben bé si ha estat real o no. Com si el cervell no t’hagués pogut treure amb prestesa la part més onírica de les circumstàncies. I, malgrat això, saps que són allí. Ho vols. Defuges el dubte. És una fe que Baixauli fa sòlida, evident. Busquem aquell engranatge impossible que puga fer-nos encaixar per sobre de la trama impracticable de l’existència. Fugir del caos imposat del viure. El personatge d’Alapont és tots aquells que hem buscat el miracle en forma de píndola, de sortilegi, de màquina restauradora. Superar l’errada, tornar a solc el descarrilament del viatge. L’artefacte funciona. El món de Baixauli funciona. Entrem en les seues històries i tot segueix allí, cert, com el deliri d’una febrada. Evolucionant. Si ho veus, és perquè existeix. El biaix de confirmació que la nostra imaginació lectora necessita per recuperar el ritme, la velocitat de la qual, potser, parla Bresson. L’art és la mirada de cua d’ull que tots necessitem per verificar les inconsistències. Sí, l’artefacte és el llibre. I funciona amb una precisió envejable.
