Canvi de plataforma

Aquest blog el vaig obrir l’any 2008, en un moment en què les bitàcoles virtuals obrien finestres noves i creaven complicitats literàries que encara avui recorde amb afecte. Per a mi, va ser un espai d’assaig, de llibertat i de pas cap a l’escriptura en paper.

Durant anys, aquí he publicat textos de creació, reflexió i opinió. Aquest espai ha estat casa. I ho continua sent, com a memòria.

Ara, el projecte segueix en un nou lloc, amb un disseny i una estructura que permeten que els textos respiren millor i tinguen més recorregut.

A partir d’ara, les noves publicacions 
es trobaran a: https://filantprim.cat

Aquest blog queda com a arxiu. Filant prim continua.

Gràcies per haver llegit fins aquí. Ens veurem.

Fusterianament, dic

Repasse els textos per valorar la sinistralitat dels seus defectes. Aquesta activitat està feta de molts dubtes, indecisions i inseguretats. No tot és exposar-se. També cal encertar en la descripció. Reproduir el passatge que vius amb les intensitats que el menen. Defugir la mediocritat de la simplicitat dels actes. Transcendir. Això és. Alçar l’argument per damunt de la indiferència. Acabe de llegir un fragment del dietari de Virginia Woolf. Les enrònies d’una dona que mira d’apuntalar-se amb apunts dispersos. El sudari de melancolia que arrossega cada paraula. La fatalitat de tot allò que fuig. Ha estat només un tast, penjat al web de l’editorial. Aquell parany que permet reproduir el gest d’obrir el llibre i llegir les primeres pàgines, però sense les olors ni els silencis religiosos de la llibreria. No fa gaire vaig aconseguir una biografia a “La Tècnica” de Sabadell. Va ser una compra impulsiva. Sense referències del llibre, me’l vaig emportar. Reconec que tinc una certa fascinació per l’autora. La seua narrativa boirosa i humida. Les ziga-zagues. Aquell passeig anònim que sap fer entre la realitat que mira de viure, anodina i escàpola. De vegades és això. O potser ho és sempre. Escriure per posar pes, fonament, en allò que passa. Llastar-se el sentit de viure més enllà de les evidències que pronostiquen el contrari. Fusterianament, dic que, morir ha de ser com deixar d’escriure.

“Dar el colapso por seguro es la mejor manera 

de contribuir a él, 

porque los mensajes ecológicos apocalípticos desmovilizan.”

MARGARITA MEDIAVILLA

I així acaben sent els dies, amb un balanç negatiu en el compte de resultats de les esperances. Els mitjans no donen treva amb l’anunci diari de la constant de la tragèdia. Tot d’imatges que impacten en la retina, astorada. Fibrant la pell de l’atenció fins que res no puga traslladar-se a dintre. Eliminant la porositat. Tornant-nos impenetrables al dolor alié. Desviada la responsabilitat col·lectiva, integrada en organismes anònims, la misèria ha perdut la veu. Silencia més la cridòria inoportuna del moment. Aquell dia a dia fet de rancúnies que forada la part tova del teixit que ens incorpora socialment. Això acabarà sent la vida. Aquesta intempèrie i canalla. Aquest espai fugit de promeses. 

“[…] les memòries no són ni testimoni, ni faula, ni transcripció analítica. Unes memòries són una obra de prosa narrativa sostinguda que es regeix per una idea del jo forçat a extreure de la matèria primera de la vida un relat que doni forma a unes vivències, que transformi uns fets, que ofereixi saviesa. En unes memòries, la veritat no s’obté mitjançant un simple recital de fets reals; s’aconsegueix quan el lector arriba a creure’s que l’escriptor treballa de valent per connectar amb la vivència en qüestió. El que li passa a qui escriu tant és; el més important és el sentit ampli que qui escriu és capaç d’extreure del que ha passat. Per fer-ho, cal el poder d’una imaginació escriptora. Com va dir una vegada V.S. Pritchett sobre el gènere: El mèrit el té l’art. No et donen punts per viure.”

“L’escriptura s’endinsa en nosaltres quan ens dona informació sobre nosaltres mateixos de la qual tenim necessitat en el moment en què llegim. [...] Quan un llibre meritori rep unes pèssimes crítiques en publicar-se o bé deixen pels núvols un de valor passatger, no és que el llibre, en cap d’aquests casos, l’estigui llegint la persona correcta o equivocada, és que ha coincidit amb el moment correcte o equivocat. Aquest llibre, sigui bo o magnífic, s’enfonsa com una pedra perquè el que ha de dir no es pot assimilar en el moment; mentre que aquest altre llibre, clarament efímer, té una bona rebuda perquè el que aborda és viu —ara, en aquests moments— en la psique col·lectiva. Que és potser com hauria de ser. La vida interior només es nodreix si rep el que necessita quan ho necessita”.

“[...] Llegir a través de la necessitat pròpia, limitada però aclarida, vaig concloure, era ensenyar-se a un mateix a com escriure més bé, i com ensenyar més bé a escriure.”

LA SITUACIÓ I LA HISTÒRIA

Vivian Gornick

“Si els éssers humans detestéssim la injustícia i la desigualtat tant com diem i creiem que fem, algun dels grans imperis i les altes civilitzacions antigues hauria arribat a durar ni quinze minuts?

Exigim un esperit rebel als que no tenen l’oportunitat d’aprendre que la rebel·lió és possible, però els privilegiats ens quedem quiets i no veiem el mal.

Tenim bones raons per a ser prudents, per callar, per no agitar les aigües. Ens hi juguem molta pau i comoditat. El pas mental i moral de la negació a la consciència de la injustícia sol tenir un cost molt elevat. La meva satisfacció, la meva estabilitat, la meva seguretat, els meus afectes personals, poden convertir-se en un sacrifici en nom del somni del bé comú, de la idea d’una llibertat que potser no arribo a viure, d’un ideal de justícia que potser ningú assoleix mai.

Les últimes paraules del Mahabharata són: De cap manera puc assolir una meta que està més enllà del meu abast. És probable que la justícia, una idea humana, sigui una meta més enllà de l’abast humà. Tenim força traça a l’hora d’inventar coses que no poden existir.

Potser la llibertat no es pot assolir a través de les institucions humanes, sinó que ha de continuar sent una qualitat de la ment o de l’esperit que no depèn de les circumstàncies, un do de la gràcia. Aquesta, si l’entenc bé, per a mi, és que la seva devaluació del treball i les circumstàncies fomenta les injustícies institucionals que fan inaccessible el do de la gràcia. Un nen de dos anys que mor de fam o d’una pallissa o d’un bombardeig no ha tingut accés a la llibertat, ni a cap do de la gràcia, en cap sentit en el qual jo pugui arribar a entendre aquestes paraules.

Només podem aconseguir a través dels nostres propis esforços una justícia imperfecta, una llibertat limitada. És millor que res. Aferrem-nos a aquest principi, l’amor a la llibertat, del qual parlava la poeta, l’esclava alliberada.”

L’ONADA A LA MENT

Ursula K. Le Guin

...

La democràcia no va exempta d’anomalies que la llasten en els seus avenços. Hi ha gent que fa de l’animadversió a qualsevol cosa, fonament ideològic. El seu enfrontament sense alternatives és suficient per a fer gestió del seu posicionament polític. I apareixen sempre amb una (des)raó virulenta i exaltada. Com si tot al seu voltant fos un greuge inassolible. Són, en realitat, víctimes de la contrarietat davant allò que ignoren. Atrapats en un món petit i resclosit, ens traslladen la seua (a)normalitat com única i possible, com si fos un element sobre el qual parar atenció en la difusió del món. Són aquell element de cridòria que ens treu la pau. Perduts a tot diàleg. S’hi troben còmodes establint aliances amb altres grups que també s’han originat amb l’antiga intenció de l’odi. La gestió infantil del fet de viure responsabilitzant als altres de qualsevol mal. Especialment als desconeguts. Sobre aquells que sentim diferents de la nostra manera particular de ser. En el desconegut veuen la malignitat que els angoixa. Els anticatalanistes, per exemple, fracassats en una manera de pronunciar i d’entendre el món, creuen que l’extermini de llengües i cultures que consideren alienes és la solució per salvaguardar el comú de la pàtria. Grupuscles que es mouen ara ja, afortunadament, en clau d’extinció, com és el cas de Ciudadanos, agonitzant rere la toxicitat de les seues proclames analfabetes. El discurs rogallós del trencat de conyac. L’excitació boirosa del fons d’un bar, segellat de fums de tabac i brofegades de sobretaula etílica. En aquell obagós primitivisme van forjant-se estratègies com aquesta. Agermanades amb el feixisme tronat d’altres com VOX, ressuscitades darrerament davant l’amenaça del que creuen únic i indivisible. El mascle que no suporta ser abandonat perquè perd tot valor davant dels altres. Perquè l’han despullat del seu domini. I per això insisteixen a mantenir-nos en aquesta pàtria tronada i paleta. Resclosida i incapaç d’acceptar-se diversa per por de perdre l’hegemonia simbòlica de la balladora flamenca  a sobre del televisor, el bou sobirà als turons de la carretera, el posat fatxenda i homicida i les sotanes, encortinant-nos la visió adulta de la vida. I els mitjans de comunicació de masses convidant-los a lladrar, a normalitzar-los en el discurs, com si la seua presència fos una riquesa que cal atendre, un miracle de les llibertats aconseguides. I aquí els tenim. Una fauna creixent en el seu podriment intel·lectual, que ha bescanviat el got i el ganivet de la taverna, pel vestit, la corbata i les dietes. Farcits d’una retòrica buida i casernària. Això ens queda. Un món que flirteja amb l’abisme, pensant que pot posar la gestió del seu destí en mans de persones expeditives d’ignorància i que han abandonat la dignitat de pensar.

la prioritat ets tu

Amb aquesta màxima acabem d’entrar en la inutilitat de la història. Un lema creat per protegir la salut mental ha acabat sent el principi més assumit sobre la individualitat. Em ve al cap el pare i les hores a l’adobador, treballant amb les mans plenes de butllofes, mentre tisorava els tendrums d’aquell moment, per tenir dos fills universitaris, dos fills que pogueren fugir cap a un futur que ell no podia ni haver somiat. O la mare, vinclada sobre la màquina de cosir per afegir la seua. Tot de renúncies, de sacrificis. Em pregunte què n’haurien pensat. M’ho pregunte de la mateixa manera que continue aparcant petiteses que em fan sentir bé per afegir-me al benestar comú. Les tasques que he decidit assumir per col·laborar amb el grup. M’ho pregunte mentre veig la gent més jove queixar-se pel temps que diu no tenir per afegir-se a aquesta unió d’esforços, mentre inverteix el temps lliure -o el llença a perdre, segons com ho mires- en tenir cura de si mateix. Com si les coses -les altres coses-, foren efecte d’un encanteri. M’ho pregunte mentre escolte les discussions sobre política que parlen més d’interessos que no d’ideologies. On el bé comú és el bé corporatiu, només. On el món és un rastre incomplet, adobat de renúncies, perquè així assolim una fita de benestar personal que d’altra manera no tindríem. Em ve al cap aquella vida desapareguda, impossible de fer-se un present entre aquesta incertesa que ens exhaureix les esperances. “La prioritat ets tu” i no és una cosa que li diem a la persona que estimem, al veí feble, al desnonat o a l’anònim victimitzat per les injustícies que deixem passar a cada mirada que fem cap a un altre cantó. És la constant que diem cada matí, davant del mirall, per justificar-nos les tones d’indiferència que som capaços de tirar-nos a l’esquena. 

l'esquerra desmobilitzada

L’esquerra desmobilitzada. Aquest concepte em martelleja el cap com una mala cosa. Em fa creure que hi ha hagut un col·lectiu compromés en redreçar el comportament oblidadís de mena dels nostres representants a les Corts. Un grup de pressió que s’ha fet constant i que, ara, ha decidit tancar-se a casa. Però he de dir que una esquerra desmobilitzada em sembla una mena d’oxímoron. Una cosa complicada de pair. Una impossibilitat conceptual. La desmobilització significa claudicació. Acceptar la derrota. Acceptar que no hi ha esquerra, també. Que el sentit individualista de la política ha arribat allà on les ideologies encara eren alguna cosa. Si l’esquerra, l’orientació política que origina canvis i trencaments per avançar, dimiteix del seu propòsit vol dir que no hi ha cap moviment amb possibilitat de permetre’ns una evolució. Que s’assumeix la immobilitat de les coses. Que no hi ha espai per incomodar el poder i fer-lo saltar. 

El sistema, aquesta realitat en la qual vivim capbussats, vol que els escriptors estem exposats, constantment, per esdevindre (cosa curiosa) reals, també. Principalment en la irrealitat de les xarxes socials. De fet, si no hi ets, no existeixes. Tant fa que la teua corporeïtat et permeta travessar carrers i respirar l'ambient de les places. Si no tens compte on siga (no parle d'un compte bancari) no vius. Això és aixina. Hi ha qui es lamenta d'aquesta absència de referents valencians. I fa una llista de personatges (en la que tu no hi ets, amb la qual cosa ets doblement absent, quina gràcia!) i pregunta per què. I curiosament origina poc debat. Has estat temptat de participar-hi. De fet, has escrit alguna cosa i l'has esborrada al cap de pocs segons. Ho fas sovint. Algú ha dit “si hi havia cap necessitat de ser-hi a les xarxes”. Doncs sí. Tot i que semble que l'excentricitat és exposar-se, en realitat, és més aviat aïllar-se. Qui pot permetre's fer-se fonedís quan depén del públic? Existeix si de cas una xarxa de mitjans de comunicació valencians que parla i fa present la literatura en valencià? No, veritat? Aleshores, per què posem en dubte una cosa que ens pot garantir la supervivència? Tan sobrats anem de presència pública? On l'hem aconseguida? O ja ens va bé aquesta marginalitat i el breu reconeixement d'amics i coneguts? No fotem! Si volem ser alguna cosa, ens hem d'exposar. 

* * *

Just ara estic llegint el darrer volum dels diaris de Chirbes. A estones pertorbador, sempre lúcid. Un compendi de dubtes personals i literaris que només el lector pot aclarir. Qui escriu mai no veu. No té la perspectiva necessària per a valorar com toca allò que fa. Manca d’alteritat que puga jutjar el què diu. Una veu independent que pose damunt la taula el valor de les coses. L’autenticitat que l’autor no és capaç de veure, encara. Chirbes dubta de la seua feina. I fascina llegir-ho amb aquella prosa tan autèntica, tan treballada. Dubta amb aquella sinceritat que fa mal. Escriu pensant que potser no paga la pena el resultat del seu treball, però encadenat al fet. Incapaç de contenir-se. Escriu i llegeix i escriu. Els llibres que agafa sempre li mereixen una reflexió. El fan vessar de paraules. La incontinència de llegir ens ompli el recambró del pensament. Escriure ni que siga per copiar paraules d’altres. Gaudir-ne del traç de què llegeix, d’allò que es diu. La seqüència de les lletres, el formigueig constant. El desfici de dir. Seduït, estic d'aquesta exposició. 

“Xocant contra el món vas adquirint un llenguatge cada cop més propi i arriba un dia que els que eren com tu ja no ho són.”

JOAN BURDEUS 

Volia llegir aquell article sobre l’amistat que ha publicat el Joan Burdeus a la revista Núvol. I, com em passa sempre, al segon paràgraf, ja em sentia totalment d’acord amb la seua argumentació. Però no l’he acabat. Un paràgraf més i m’he aturat i he decidit escriure. Conscient que mai no ho faré a partir de les referències que el Burdeus pren a cada idea. Aquell oceà de reflexions, falcades de la lucidesa antiga que té a les pàgines de la memòria. Jo m'oblide de tot. M'oblide de ser qui volia, per exemple. De vegades no és voluntari. Els altres m’empenyen, com un corrent que he d’assumir, que em fa anar per una llera sense ribes, erma de branques on agafar-me. Tornar a ser aquell que deteste. Les referències del passat també són persones que estimes. I que veuen allò que vas ser amb més precisió de la que tu poses per soterrar-ho. La seua mirada de cansament que projecten sobre la teua estada i que t’empresona. Et fa reu de tot aquell dolor antic. Potser també que, en l’exercici del canvi, has perdut les autenticitats que encara podien salvar-te. Burdeus parla del plaer de deslligar-se, d’abandonar les arrels que teníem teixides amb els altres. D’assolar lligams. D’assolir solituds. El joc fonètic amb els seus significants intactes. També és cansat ser una altra cosa. Els altres clivellant-te les expectatives. Tu mirant de fer-te fort en la novetat que vols ser. Novetat malgrat els anys que hi has posat per sobre. Els gestos assajats. La pàtina d’amabilitat amb què has anat envernissant les paraules que deies. Has de tenir en compte la possibilitat que siguen els altres els que no poden deixar de ser el reflex d’allò que vas ser. Ningú que no sigues tu pot assumir aquest propòsit de canvi. Però, tampoc el desitgen?

«L’elector ha esdevingut consumista 

i ara provarà el partit de Le Pen»

Gilles Lipovetsky

Quan definitivament les ideologies s’han transformat en interessos, ja no treballem pel bé comú, sinó contra els altres. Ens justifiquem en els nostres posicionaments, de manera raonada, potser. Però sense atendre la totalitat del benefici que deixem d’assolir com a grup en considerar només el guany de la individualitat. Evolucionem en una massa rancuniosa, incapaç de veure el costat amable de les coses. Només l’animadversió, escollida com a opció política, que dedica esforços per esmenar la realitat compartida. Les paraules com ara consens, ja no tenen significat. Adornen el discurs, només. L’altre fa ràbia. Aquell que no pensa com jo. Personalitza tots els defectes de la meua supervivència, dels que soc víctima. La seua anul·lació és la meua redempció. A poc a poc va imposant-se aquest feixisme de sobretaula, i que ningú no veu reflectit en aquell altre que va suposar l’aniquilació d’una bona part de la nostra humanitat. Una humanitat que mai no hem pogut recuperar. I sobre aquesta toxicitat relacional fonamentem el nostre sentit pervers de la ciutadania. Donem suport a aquells que diuen que han vingut per treure, per retornar l’ordre antic que ens fa creure que la disposició d’aquells fets impossibles en aquest present, són millors. La nostàlgia i les seues perversions. 

“El poetitzar és una ferida sempre oberta 

per on s’esbrava la bona salut del cos.”

CESARE PAVESE

Mentre espere la trucada telefònica del programa de ràdio, el cap em va ple de paraules que sé que no diré. Argumentacions més o menys entenimentades sobre l’ofici que he fet servir i que els ha menat a la curiositat de demanar per mi. Estic llegint Pavese, el seu “L’ofici de viure”. Gaudint d’allò més amb les seues introspeccions respecte de la creació poètica. La seua. No puc estar-me d’agafar un llapis i subratllar certes frases, certes expressions que senten càtedra dins dels meus propòsits. M’atrauen, sobretot, les coincidències que trobe en el seu pensament. Escriure poesia sense més finalitat que exposar l’estat anímic, aquesta descripció impossible que necessita imatges, figures literàries que facen possible l’apunt més precís, més aproximat. El cap em bull (se’m refredarà tan bon punt escolte el timbre del mòbil, segur). I de sobte, em veig immers en un debat amb totes les situacions que darrerament he vist i que polemitzen sobre la llengua. Em ve al cap l’entrevista del periodista i amic Xavi Aliaga que em va fer per a la revista EL TEMPS fa quasi deu anys, i on encara treballa. En especial la pregunta amb què va voler tancar-la. Per què, tal com està la situació al País Valencià —em va dir— no fas una poesia més compromesa, més combativa? Em vaig quedar ben parat. El que anava sent una caminada amable, de sobte va patir una pujada abrupta. Supose que va desaparéixer l’amic i va entrar en escena el periodista. Com ha de ser. Així i tot, vaig reaccionar (crec) i li vaig dir que anava errat amb aquella percepció. El compromís de la meua poesia amb la realitat era indiscutible en tant que jo m'expressava en valencià. Podria haver-ho fet en castellà. De fet, ha estat la llengua en la qual he rebut la major part de la meua formació acadèmica. I malgrat això, he decidit fer-ho en la meua llengua. Podia haver afegit més coses, cert. A bou passat sempre tenim més justificacions i millors. La llengua no és solament un instrument de comunicació. No ho negue, tampoc. Però és també una eina de comprensió. No admet reduccionismes. Em ve al cap, ara mateix, aquell vídeo que circula per les xarxes on tres joves atrevits (la joventut és així) discuteixen sobre la parla. Consideren que davant “l’agressivitat” que troben al voltant amb el català, impositiu, segons ells, han decidit parlar en castellà. Perquè després de tot, la llengua és per comunicar-se. La resta que assisteix al debat capcineja i ho confirma.  Doncs no, la llengua no és solament per comunicar-se. Ens ajuda a construir-nos dintre de la realitat que compartim. A comprendre-la. A representar-la de manera entenedora. Una imatge no val més que mil paraules, per molt que algú puga insistir en aquesta qüestió. Llevat que no acceptem la complexitat intrínseca de les coses. La pèrdua d’una sola paraula empobreix la percepció del món. I no diguem d’una llengua sencera. El jovent que discuteix i simplifica d’aquella manera el tema, reivindica alhora la necessita de dir. D’expressar allò que sent. Però prescindint de la riquesa, apartant l’essencialitat de la llengua que permetria als que escoltem o llegim, l’arrel de les seues emocions, la comunicació es converteix en tabarra. Per aquest motiu, imagine, tots els nous “artistes” diuen el mateix en les seues produccions. Són les mateixes situacions, les mateixes frases, les mateixes construccions, les mateixes metàfores. Tot tan suat que al final acaben adotzenant les emocions que intenten transmetre. Les vulgaritzen. Perden l’extraordinari que suposa contar, exposar, dir. No, no és el mateix. Però la joventut d’ara es posiciona en la pobresa. Defuig la complicació. I el pitjor de tot és que cada vegada són més presents als mitjans. I prenen caràcter d’autoritat entre ells mateixos. Es passen aquelles consignes (que tenen més d’ocurrència que d’opinió) sense reflexió. Assumeixen doctrines que no són més que eslògans publicitaris. Idees reaccionàries, fins i tot, que creuen revestides de lògica abassegadora. El reduccionisme, la simplicitat (la ximpleria) mana en el discurs. Persones sense experiència, sense bagatge comunicatiu, s’erigeixen en instruments d’un ideari buit. Voldria dir totes aquestes coses al programa, però soc conscient també que no tenen cabuda. Jo mateix no tinc cabuda. Habite una realitat inexistent. El ciutadà invisible. El món que vivia, abatut en la batalla per la supervivència, està en franca descomposició. Esgotat. La radicalitat és el no-res. La buidor absoluta. La repetició de la vulgaritat. No sé si hauria de demanar perdó per aquest excés de nihilisme. 

“La sort d’emmudir”

MAURICE BLANCHOT

Penses a desfer-te’n d’aquesta activitat que fas de romandre davant l’ordinador, cada matí, per veure si s’han produït canvis en la notorietat que necessites a les xarxes en la teua condició d’escriptor. Una notorietat que, lluny de resultar-te profitosa, et fereix. Aquest finestral et treu la pau. Et distreu, més bé. I t’obliga a interactuar amb un món embogit, habitat per éssers histriònics que volten de manera permanent el conflicte, com les arnes a la llum, i la seua cridòria impossibilita la serena actitud de la reflexió. Necessites un ordre emocional concret. No pots esdevenir la constant d’una exigència que, en el fons, et resulta ingovernable. Que et ve imposada sempre des de fora. Aquella selecció que mai no has fet de missatges i que trobes sovint, et treu la voluntat més profitosa. Prens en consideració passar al silenci. Ja no pots més amb les vores esmolades. Necessites mantenir-te invicte sobre aquest estat de crisi permanent que imposen els altres.

Quan definitivament les ideologies s’han transformat en interessos, ja no treballem pel bé comú, sinó contra els altres. Ens justifiquem en els nostres posicionaments, de manera raonada, potser. Però sense atendre la totalitat del benefici que deixem d’assolir com a grup en considerar només el guany de la individualitat. Evolucionem en una massa rancuniosa, incapaç de veure el costat amable de les coses. Només l’animadversió, escollida com a opció política, que dedica esforços per esmenar la realitat compartida. Les paraules com ara consens, ja no tenen significat. Adornen el discurs, només. L’altre fa ràbia. Aquell que no pensa com jo. Personalitza tots els defectes de la meua supervivència, dels que soc víctima. La seua anul·lació és la meua redempció. A poc a poc va imposant-se aquest feixisme de sobretaula, incapacitat per trobar-se reflectit en aquell altre que va suposar l’aniquilació d’una bona part de la humanitat  i que mai no hem pogut recuperar. I sobre aquesta toxicitat relacional fonamentem el nostre sentit pervers de la ciutadania. Donem suport a aquells que diuen que han vingut per treure, per retornar l’ordre antic que ens fa creure que la disposició d’aquells fets impossibles en aquest present, són millors. La nostàlgia i les seues perversions.

El recent atac de burrera que li ha agafat al regidor de VOX a Borriana, negant-se a renovar la subscripció que la biblioteca del poble tenia sobre publicacions escrites en català i on ell mateix, en un rampell d’analfabetisme èpic, hi ha anat a retirar-les, té als catalans astorats. RAC1 s’ha encarregat de magnificar el fet com si es tractés de la caiguda de la línia Maginot. Però crec que el ressò que ha pres aquesta imbecil·litat sorprén més per la reacció que ha generat entre els oients que pel fet mateix. És el primer cop que el poble català troba indignació en una agressió “quotidiana” de les que es pateixen a dojo al País Valencià. Imagine que pel fet d’haver-se fet present entre les anodines notícies sobre la calor que sovintegen ara els mitjans. Una indignació que els fa dir coses com ara “com és que la gent no pren els carrers!” i altres proclames a la revolta. I que, després de tot, només acabarà servint perquè puguen posicionar-se com els únics i genuïns capdavanters de la lluita per la cultura que ens és comuna. I, evidentment, justificar-se en la generalització, tan suada, de com som de fatxes els valencians. Aquesta superioritat moral em pot, la veritat. Com si ells no patiren censures més doloroses per part d’aquells que consideren seus. Entenc que tot forma part de la campanya contra el més que previsible assentament de l’extrema dreta a les Corts Espanyoles que, si déu no hi posa remei, acabarà sent realitat per obra i gràcia d’un PP àvid de mamar-li-la a qui siga menester per tocar poder. Però cansa veure’s convertit en instrument de tortura per a aquells que encara creuen (pobra gent) que viuen a la terra promesa, quan cada vegada és més un paradís fictici, abundat de profetes que no fan altra cosa que enredar més la troca. I la ciutadania viu una desmobilització constant, sense adonar-se’n. 

Una dona, feta de rancúnies contra la realitat, instal·lada en la representativitat més alta de la institució democràtica valenciana. Quantes vegades haurem dit allò de si tinguérem tal capacitat, tal cosa, tornaríem al seu lloc allò que ens semblava intolerable? Doncs aquesta dona, amb la voluntat avivada de cucs d’odi sobre les coses que no accepta, ara té el poder i l’altaveu. No hi ha hagut cap mitjà de comunicació que no n’haja fet esment de l’assumpció del seu càrrec. Aquella dona, qualificada d’ultracatòlica, contrària a les perspectives de gènere, a l’avortament i a l’escola pública. No sé quina capacitat d’influència tindrà, però està clar que el seu càrrec li permetrà, si més no, intentar-ho. Davant un PP afeblit pels desitjos de poder. Encegat per aquesta victòria inesperada. Decidit a reprendre aquella desfeta que ells van entendre com a governança. A situar-nos de nou al bell mig de la vergonya. Ja ho han fet en nomenar un torero conseller de cultura. La nostàlgia és poderosa. I creure que, amb els paràmetres actuals, podrem viure aquella vida desapareguda, és una malaltia perillosa. El teixit associatiu valencià, amb tots els seus vessants, imagine que ja es prepara per a prendre el carrer. Quatre anys mantenint un pols amb gent que desitja l’extermini social dels seus contraris. L’aposta tan decidida dels representants públics valencians actuals per l’ultracatolicisme, és realment la resposta que la societat volia? Només retornar a un món fet d’aparences i prejudicis? Això té recorregut?

Entenc els abstencionistes. Crec que l’acció i la inacció són dues respostes polítiques, que estan legitimades en la pràctica de qualsevol democràcia. L’abstenció no sempre és una deixadesa en la suposada obligació de l’elector. No sempre és resultat d’una manca d’interès. De vegades és tot el contrari, una opció exercida per aquells que consideren que s’han menystingut qüestions cabdals, que no s’han sentit escoltats i que han acabat sucumbint al “foc amic”. Perquè no ens enganyem, els polítics tenen aquella especial tendència generalitzada d’oblidar-se’n d’allò pel qual van ser escollits en funció d’un pragmatisme que després no tenen en altres coses. De fet, l’abstencionista que s’argumenta en la seua postura és, en realitat, un radical. Entenent la paraula com a persona que va a l’arrel de les coses. Algú que creu fermament que tot es pot canviar i que si no ocorre és perquè no hi ha suficient voluntat per fer-ho. En aquest cas, voluntat política. Aquesta radicalitat va lligada a l’idealisme i, perdoneu, a la ingenuïtat. Perquè no hi ha democràcia al món que demostre ser un total reflex de la voluntat dels seus electors. Ho escric recordant, per exemple, com m’omplia de goig llegir de quina manera havia resolt el govern d’Islàndia la crisi bancària que a l’estat espanyol havia suposat una pluja milionària als bancs per salvar-los el cul, a fons perdut. Mentre que els islandesos engarjolaven banquers a dojo i els feien efectivament responsables de la desfeta. Aquell gest em resultava francament admirable. Em movia la ingènua pretensió de considerar que aquella gent, els habitants d’aquell indret, eren éssers que assumien un nivell de civilitat envejable, malgrat que la societat islandesa no té res d’admirable, sent com és profundament xenòfoba. Però els idealistes som així. Trobem motiu tant per a una cosa com per a l’altra. Potser és la nostra manera d’exercir el pragmatisme amb arguments de l’altre cantó. El que ens justifica en els nostres posicionaments. L’apuntalament ideològic sempre troba referència en algun indret del món. Però l’abstencionista també és algú que, voluntàriament, ha decidit no involucrar-se. Perquè el seu dia a dia ja és així. De casa a la feina i de la feina a casa. I les estones d’oci són per desconnectar, fins i tot, de la realitat. Una mena d’alienació que mai posen en qüestió ni quan són víctimes de la deficitària gestió de l’administració i els serveis que ens presta. L’apoliticisme d’aquella no-voluntat, de preferir mantenir-se al marge. En un sistema com el nostre, pervertit ja en el mateix recompte de vots, resulta molt agosarat dir que la presència de l’extrema dreta a les institucions és responsabilitat d’aquells que fan de l’abstenció la seua resposta política. Però això no treu que, sota l’alerta del que està passant, alguns decidim que no ens fa profit, ni que siga per consciència (aquella, precisament, que tenim idealitzada i que no ens deixa gaudir de la vida perquè no tenim la dosi de menfotisme que tenen altres), mantenir una actitud de reserva i passem a l’acció del vot. Tot creient que, si finalment la dreta acapara el poder que mai no hauria de tenir, no ha estat per mi, que m’he tapat el nas i, a contracor, torne a posar la papereta. Sense més il·lusió que pensar que he col·locat un maó més que puga barrar el camí del feixisme (mireu l’idealisme, com treu les seues metàfores). Una consciència pragmàtica que em diu que ja no es tracta del pa sencer, sinó de no perdre les molles. Si el fill del forner de Burjassot sàpigues que Mercadona ja fa temps que li va guanyar la mà a les fleques tradicionals...

Toda brisa horada algún cuerpo,

hasta aventar su luz,

el cereal rescoldo que aún le quema.

La sangre       se evapora      en la memoria

de la fiebre.

CELIA CARRASCO GIL

Una llarga discussió, durant la celebració d’un claustre, a l’escola, arran de la necessitat d’organitzar espais i projectes. El debat de l’acció conjunta. El debat necessari. De sobte, una idea creua l’espai del col·loqui i ve a aterrar sobre la superfície sempre a punt del pensament inquiet. I s’hi queda. Per voleiar-me entre les celles, com un insecte capaç de fer-me captiu d’una entomologia insòlita. La resta del món perd capacitat per fer-se’m perceptiu en els seus raonaments. Hi ha un debat acalorat que viu al marge de la meua defensa, si se la mereix. Algú ha posat l’anècdota de la confessió pertorbadora d’un nen abans de començar la classe. Aquella demanda d’ajuda sense instruccions d’ús que sovint fan els alumnes quan venen d’aquella banda de la vida, fosca i freda, a la que nosaltres no podrem accedir mai. És allò el que m’ha extret del moment i m’ha deixat, de nou, al banquet de la reserva. L’argumentació farcida de referències curriculars, expeditiva, no em sedueix. En canvi, l’aparent humanitat d’aquella referència, m’empresona. I és en aquell moment quan pense en la quantitat ingent d’hores que dediquem a aprovisionar-nos d’aquella acció notarial que és la documentació. L’excés de dedicació forense, en voler relatar sobre fulls farcits de quadrícules facilitadores d’una posterior interpretació numèrica, allò que fem. La literatura baldera. Intente imaginar-me tot el temps que passem a l’escola dedicat, únicament, als nens. L’escola convertida en un lloc de trobada. La informalitat de la gestió de les hores. El nen que sap que hi ha moments on pot aproximar-se i deixar-te a les mans aquell vidre trencat que és part de les circumstàncies que viu. El mestre, investit d’una confiança cega, arreplega el crit i el trasllada. Acompanya l’alumne fins al lloc. No cal tenir la resposta. Només cal saber el camí. Assenyalar i assegurar el trànsit. I vetlar després la llarga nit d’aquell viatge. Em pesa la deshumanització corporativa. El professionalisme aliè a les emocions, als sentiments. Agafe un quadern, envellit de notes d’altres reunions, d’altres trobades i, després de triar una pàgina entre la seua profunditat d’altres no escrites, vaig fent apunts i vaig soterrant idees que mai més no recuperaré. Les llibretes sense propòsit són abismes on abocar els mots que no vols que ningú no trobe. Allò que creus que l’oblit s’emportarà i només és refugi del moment. Escric, aliè a tot. I just després pense que han estat precisament les paraules les que m’han deixat en aquell profund silenci. Que he resultat improductiu per al grup. M’espanta creure que algú m’observa i descobreix que, en realitat, no he estat per allò que passa. Que només tinc un posat d’atenció, un subterfugi. Escric igualment, per mantenir-me viu en aquell naufragi que jo mateix he provocat. Però ningú no em veu. En aquell capteniment m’he tornat l’home invisible. Vaig enfilant idees que semblen inconnexes, contradictòries. Idees que només prenen sentit al meu cap. La cambra fosca. Allà on es belluguen tots els detalls del món que m’importen. El pes dels grans pactes ja no m’interessen. La reunió acaba entre aplaudiments. Acomiadaments que s’allarguen més enllà de la lògica, perquè tot ha trigat molt a resoldre’s. Si més no, per al meu gust. Mentre tanque la llibreta, alguns han pres la iniciativa de redreçar el local que ens ha improvisat l’espai de la reunió. Altres s’arraconen per parlar una mica més, com si el fet discutit hagués estat insuficient per a les seues ànsies dialèctiques. Com és el darrer claustre que celebrarem del curs, hi ha hagut qui ha aprofitat per acomiadar-se definitivament dels companys amb qui ha compartit els darrers anys. Hi ha mirades d’estupor. Hi ha mirades de sincera emotivitat. Marxe sense poder afegir-me ni a l’afecte ni a la indiferència. La meua vida és cada vegada més així: una defectuosa gestió dels esdeveniments, que ja no puc incorporar. Al carrer, em mire el món, esguitat de propostes que no em captenen. Només els detalls. La curiosa clivella per on se’m filtra l’atenció. 

Les coses se les mirem a través del vidre de la realitat que ens envolta. Un vidre fumat, sovint, de prejudicis. I en funció de l’exercici que fem, ens trobem més refermats en allò que pensem o més qüestionats. Que el català sobreviu reclòs als centres educatius, exclusivament, és una idea que pren cos, cada vegada més, en el meu cap. Pren consideració de certesa. Ahir un alumne, després de parlar-los de la meua fascinació pels llibres de terror i els autors que n’escriuen, i de mostrar-los-en un que acabava de comprar en castellà -em vaig excusar dient que es tractava d’un llibre no traduït-, em disculpa condescendent i em diu que ell passava més por llegint un llibre en castellà que en català. Evidentment feia referència a la comprensió del text, més assumible per a ell en una llengua que en l’altra. La sensació de fracàs que sobrevé és immensa. El 90 per cent de les lectures que oferim a l’escola és en català, atenent que és la llengua sobre la que més cal incidir, perquè, al meu entorn de treball, ni és d’ús familiar, ni social. Són textos senzills que miren de ser accessibles en les seues propostes. Narracions prèviament contextualitzades. Parlen d’allò que estem treballant. Revisem el vocabulari. Repassem paraula a paraula els significats que se’ns fan necessaris per fer-lo més entenedor. Durant les sessions d’expressió escrita fem servir aquelles paraules, abans desconegudes, per escriure relats propis, pensaments. Les encabim en el nostre bagatge. Mirem d’apropiar-nos-les, de fer-les nostres. D’acoblar-les al discurs. En dies posteriors, mantindrem un diàleg sobre allò llegit. Ens confirmem entre tots que ho hem entès i decidim si estem més o menys d’acord. Si ens ha passat alguna cosa de semblant. Mirem d’apropar-lo el més possible a la nostra realitat, al nostre imaginari, al nostre teixit emocional, per fer-lo viu, immersiu. I confiats en la constant d’aquesta feina, obrim les tanques de l’escola al final de les classes i els deixem marxar, tot pensant que la vida que hi ha a l’altra banda els exigirà posar en ús allò après. Però aquesta certesa que em creix com una mala herba, em diu que en arribar a casa, la mare els espera amb les seues referències lingüístiques, que no són en català. Que la televisió els explicarà el món amb un llenguatge diferent i aquell repetit discurs que aprenen sense esforç, perquè és omnipresent. I eixiran al carrer per fer les encomandes de queviures o qualsevol altra cosa i rere el taulell els rebran en castellà. I faran gestions a l’administració i el funcionari de torn els parlarà en castellà, bé perquè és la seua llengua habitual, bé perquè els veu forasters i vol fer-se comprensible. I els meus alumnes tornaran l’endemà a classe i preguntats sobre les paraules que vam treballar els dies anteriors, dubtaran, sobre el què volen dir i sobre la seua existència. Perquè de sobte són espectres, fantasmes fàcilment qüestionats per la manca de presència real en el seu dia a dia. I tornarem a començar. Només perquè puguen fer la següent prova per avançar en el següent tram educatiu i l’administració se senta feliç i pagada de tenir un submón alfabetitzat més o menys correctament en català, però que no pot incorporar al carrer perquè falla el més important, l’ús social. Aquell que ve de la necessitat, de vèncer l’aïllament que imposa no saber què ens diuen. La immersió real que cal buscar, no solament l’excel·lència professional dels docents en l’ensenyament de la llengua. La certesa d’estar treballant una llengua moribunda. 

Sovint, com ara, faig una anotació del dia sense saber ben bé què vull dir. Supose que deixar-me anar. Ocupar aquests minuts abans d’organitzar-me l’eixida a la feina. Abocar aquell enraonament sense més transcendència que el desfici per dir alguna cosa. Abans he regirat la premsa digital, sempre cercant algun detall que m’enquimere una mica les pensades. Que m’adrece de paraules. He llegit, a Vilaweb, una entrevista a l’actriu Carme Elias sobre l’Alzheimer que pateix. Dolència terrible. I he trobat aquella idea, que compartisc, de voler posar fi a una existència sense consciència. Deixar anar una vida minvant, sense propòsit. Ancorada en el no-res. Jo també voldria. Marxar sense condicions. No prorrogar una estada perduda de referències. Tot i que no sé si podria lliurar la responsabilitat d’aquesta decisió en els altres, en la família. En els fills. No sé si és encertat. Demanar-los que ho assumisquen, potser sí. Però afectar-los amb un protagonisme d’aquesta mena, se’m fa dur. Exigir-los el valor d’anar contra tots els afectes. En contra d’aquell instint de supervivència que tenim hostatjat en el profund d’allò que som i que no busca altra cosa que guanyar temps. Convençuts que l’esperança sempre arriba. Avui és dilluns. És probable que acabe esborrant aquesta entrada. No trobe que incorpore cap “seducció intel·lectual” per mantenir-la.