GEGANT

Dirigida per Josep Maria Mestres i inspirada en fets reals, aquesta obra de Mark Rosenblatt ens ofereix un retrat de l’escriptor Roald Dahl, autor d’èxits com Matilda, Charlie i la fàbrica de Xocolata i Les bruixes. L'acció s'origina a partir d’una crítica polèmica que va escriure per al Literary Review arran de la publicació del llibre “Déu va plorar” (un llibre il·lustrat que mostra la invasió del Líban per part d’Israel), on Dahl fa una mena de discurs cru i antisemita que posa en perill la publicació i la distribució de la seua obra, tant a Anglaterra com als Estats Units. L’acció transcorre a Gipsy House, la residència de Roald Dahl, durant una tarda de l’estiu de 1983, on el seu editor anglés com una representant de l’editorial americana, miren d’apaivagar d’alguna manera el desastre editorial que pot suposar mantenir aquelles afirmacions que han encés, especialment, el públic jueu.

Durant dues hores i mitja assistim a un debat dialèctic, marcat per la càustica de l’escriptor anglés i la prudència de la resta de personatges que —sense defugir l’humor—, ofereixen opinions entre el raonament i el prejudici. Amb un Josep Maria Pou interpretant el paper de l’escriptor que sembla fet a mida, tant per l’alçada del personatge original, com pels matisos que cal posar en escena.

M'agradaria destacar —sense per això desmeréixer ningú— el treball de l’actriu Clàudia Benito Comes, que interpreta a la directora de vendes americana Jessie Stone i que és capaç de fer-nos sentir, fins i tot, la tensió i la incomoditat a través de les seues expressions i una coreografia de gestos que dibuixen l'opressió creixent que la situació va acumulant.

Un goig de representació que va posar dempeus tot l’auditori i que podeu veure al Teatre Romea en el marc del GREC.

LOOP

LOOP

Escrita per Ramon Madaula Canadell

i dirigida per Mònica Bofill.

Interpretació: Júlia Genís i Ramon Madaula.

Sala Flyhard. Barcelona

La Sala Flyhard de Barcelona és un espai de petit format on tens la sensació que ets perillosament (sobretot per als actors) a dintre de l’obra que s’interpreta. De fet, teníem por d’estirar en excés les cames —érem a la primera fila!— i entrebancar sense voler el moviment d’algun dels actors. 

La història comença amb una filla que aquella mateixa nit marxa a Tasmània a la recerca de noves oportunitats, aprofitant la coneixença i les promeses d’un noi que ha conegut d’allà mateix i amb la força de la joventut que tot ho atropella. Un repte que exposarà davant d’un pare, escultor, capficat en un impossible de bust— metàfora perfecta— que porta tota la vida mirant de definir i amb la motxilla plena d’experiències que necessita discursejar per previndre-la dels possibles fracassos. Un combat dialèctic que posa a prova l’estima o, si més no, la ratifica en l’aparent desavinença. 

L’abisme generacional entre pares i fills. Els recursos del bagatge viscut que sembla que s’han de posar en evidència davant els riscos que creiem que pren la descendència. Aquella joventut que vam recórrer i que ara, amb tota la distància, ens pareix un camí de mines que hem d’estalviar amb un mapa que ja no serveix, però que, així i tot, volem cartografiar sense ni permís, ni ajut. 

La història té tants apunts en els quals ens podem trobar tan representats que arriba un moment que, quan rius o plores —perquè rius i plores a parts iguals— és de tu mateix de qui et rius o de qui sents certa pena. Del fill que vas ser davant els pares que oprimien els teus desitjos d’esperança (o això pensaves), i del pare que ara ets, i que mai no en té prou col·locant arguments, amb el convenciment que així sí que estructura correctament la bastida que recolzarà l’aventura.

Amb flashbacks que s’interposen per evidenciar el passat que, a poc a poc, es mimetitza en el present representat fins al punt que ja no calen recursos escènics concrets —el canvi de llums— per adonar-se que som en un altre moment, i que els personatges (només dos a l’escenari) són altres, però vivint idèntiques situacions i diàlegs ben semblants. 

Així va LOOP, la repetició infinita, el bucle. Madaula i Genís es desafien amb allò que volen arribar i el que va ser. Amb un domini de la interpretació que fa que la versemblança que exposen et traspasse l’ànima.