Algú s'ha encegat amb el resplendor.

Trobar llibres que puguen oferir un bon estudi sobre Stephen King, l’escriptor, és molt difícil. Als EUA, certament, no. Ací, sí. A la meua biblioteca tinc les seues memòries, en català, publicades per L’altra editorial, sota el títol d'“Escriure. Memòries d’un ofici” i traduïdes per Martí Sales. Un excel·lent recull de textos a la semblança d’un dietari, que no solament descobreixen a l’autor sinó que ens donen pistes sobre la seua compulsiva vocació. Abans, però, ja teníem “Danza Macabra”, un assaig on el mestre ens fa una suggerent passejada pels mons de la fantasia i l’horror, que tant l’han complagut a ell i a aquells que hem llegit les seues produccions. I que ens situen inequívocament en el centre del seu imaginari.

Amb motiu del 75è aniversari de l’escriptor, també va aparéixer “Stephen King. Una gran celebración de la vida y la obra del gran maestro del terror” del crític literari Bev Vincent, editat per Libros Cúpula i traduït al castellà per Jaume Muñoz Cunill. Un estudi genuïnament literari que aprofundeix en la creativitat de les seues novel·les, relats curts, contes i adaptacions cinematogràfiques, cosa que el converteix en el llibre més complet sobre l’autor en les nostres contrades. Ara mateix, l’assaig més revelador que existeix sobre ell. 

També hi ha d’altres, més vistosos, com “Stephen King. Guía ilustrada del maestro del terror”, dels crítics de cinema Matthieu Rostac i François Cau, editada per Lunwerg. Una entretinguda i original recopilació de tota la seua producció, farcida de curiositats, mapes dels llocs ficticis destacats i els motius més recurrents del seu univers literari i les adaptacions cinematogràfiques de les quals ha estat objecte. 

Això sense oblidar “Todo sobre Stephen King”, escrit per l’argentí Ariel Bosi (a qui jo vaig seguint per Instagram perquè em resulta un divulgador interessant i proper, i compartim fanatisme) i que li va publicar Plaza&Janés. Un llibre molt complicat d'aconseguir ara i que només sovinteja els mercats de segona mà, venent-se a preu d’or i que ja va ser presentat en el seu moment com el llibre definitiu sobre el rei del terror. Un manual de consulta im-pres-cin-di-ble i que si, mereix algun elogi és per la seua exhaustivitat i rigor. Cert que li cal una actualització, però tenint en compte com és de prolífic el mestre King, no acabaríem mai. 

Per què faig aquesta introducció? Doncs perquè recentment he anat a parar a un nou estudi literari (sic), aquesta vegada perpetrat per un tal Tony Jiménez, sota el títol de “Stephen King. El resplandor del genio” i editat per una desconeguda (per a mi) Montaigne/Berenice. Presentat com un assaig apassionat i rigorós, després de llegit el seu primer capítol, és només un recull de totes aquelles coses que ja sabem, però argumentades com si foren els xafardejos d’una portera de finca. Els patiments d’algú que no vol perdre el camí de l’èxit i que condicionaran, no solament la seua vida personal i familiar, així com la seua producció literària (a la que no es fa referència, curiosament), estan narrats amb força mal gust. Com tampoc es poden fer passar per rigoroses les opinions personals del senyor Jiménez sobre els llibres, que no prenen més entitat que un “m’agrada” sota l’entrada d’algú en una xarxa social. Això sense afegir que té una narració descurada, farcida de repeticions, d’idees anodines i ressuades i que traeix, precisament, la màxima del mestre King, quan diu que el més important d’escriure és reescriure!

Crec que el senyor Jiménez aconsegueix ben bé el contrari del que es proposava: passa de voler ressenyar un geni resplendent a enfosquir-nos totes les expectatives sobre el mateix. L’editorial ha deixat tota la feina d’edició a la sinopsi: un parany per a lectors compulsius com jo. Li hauria anat millor haver prestat més atenció al contingut i l’expressió, a l’organització del text i a l’eliminació de fragments que, lluny d’ajudar a entendre l’obra del senyor King, empastifen el resultat. No es pot parlar de rigor quan tot és una barreja d’anècdotes i llocs comuns, d'allò que pots trobar-te als llibres anomenats mediàtics, i que es venen a les parades de les botigues d’aeroports, abans no acaben en paradetes de fira de segona mà. 

La senyora Dalloway

Encara pendents de la devastació que ha suposat un fenomen meteorològic com la DANA —o potser per això mateix— la lectura d’aquesta novel·la m’ha resultat pertorbadorament vigent. La tasca de viure s’imposa, sempre, tossudament. De vegades obscenament. Com quan no tenim més remei que assumir els deures d’aquells que ens han deixat el buit per sempre, sense tenir en compte que l’existència subsegüent ens imposa tasques que no podem obviar i de les quals som deutors dels que encara són vius. Hi ha festes d'aniversari per planificar, informes trimestrals pendents per tancar el curs, llibres nous per llegir. Just quan encara som amb la mirada fixada en l'ahir, en la catàstrofe dels passats huit mesos i aquell cúmul de restes que s’obstinen a despertar-nos els morts, el fet d’existir encara ens obliga a refer el que ha quedat destrossat. 

La senyora Dalloway de Virginia Woolf, traduïda per Dolors Udina al català per a La Magrana, és una novel·la obsessionada amb aquesta qüestió: com és possible continuar endavant? Com pot algú fer una festa després de la inundació? Quan som davant d’una Anglaterra esmicolada, desconcertada amb la trencadissa d’una guerra devastadora, obligada a afrontar les restes i les agonies del seu imperi i on persisteix la feina dels vius.

No vull tampoc que ningú pense que estem davant d’una ficció distòpica, a l’estil de La carretera, de Cormac McCarthy, posem per cas. Dubte que l’autora s'imaginés mai res de semblant, tot i el significat tan profund que ofereix aquest clàssic. Però la vida que representa sí que està esguitada pels morts i la presència fantasmal que deixen en el record dels vius, que miren de perpetuar unes inèrcies que ja han canviat completament malgrat els seus afanys caducs. 

La senyora Dalloway és una reflexió sobre la fi d’una nació que va dominar el món. La representació d’una cultura decadent que recorre gairebé tots els personatges. La necessitat obsessiva de mantenir un ordre sota el sostre desaparegut de la casa que habitàvem. I tot contat amb una prosa elegant, fascinant, amb frases envejablement estructurades i un ritme capaç de fer bressolar paràgrafs sencers, sense esgotar-se. Un goig que no podem deixar passar.

els nens són reis

Amb Els nens són reis, traducció del gran Jordi Martín Lloret per a Edicions 62, Delphine de Vigan fa seu el món de les xarxes socials i les aparences. De Vigan ha construït un thriller al voltant d'un canvi profund que s’ha produït en la societat durant els últims vint anys. El lector descobreix la Mélanie, que va créixer envoltada del culte a la telerealitat i que, a l'era de YouTube, decideix retratar la vida quotidiana dels seus dos fills petits: la Kimmy i el Sammy. L'èxit amb milions de subscriptors no es fa esperar. Fins al dia en què, de cop, la seua filla de quatre anys desapareix. El que segueix, en paral·lel, és la investigació dirigida per una inspectora de la Brigada Criminal. 

He de confessar que m’he sentit una mica decebut, perquè m’he trobat amb una lectura aspra. Una narrativa més aviat notarial. Una cosa així com la fredor d’una tesi doctoral que busca fonamentar-se en un discurs que li done autoritat acadèmica, pes resolutiu i incontestable, però construïda amb personatges que no acaben d’arrelar en el destí de la trama.  

Malgrat això, de Vigan explora —talment com ha fet amb totes les seues obres— els excessos dels nostres temps. Ha intentat representar un futur pròxim que mostrarà víctimes col·laterals que no en tindran prou amb posar un “m'agrada”  per expressar el seu crit d’auxili. Trobe que és un llibre que podria haver estat més potent del que ha resultat finalment.

zoo city

Zoo City, escrita per Lauren Beukes i traduïda per Lluís Delgado per a MaiMes, no és ciència-ficció en el sentit clàssic. No hi ha naus extraterrestres, ni marcians viscosos o estacions espacials esterilitzades. Hi ha bruixeria, drogues i mutació genètica. El món de Zoo City és contemporani i reconeixiblement sud-africà. La xenofòbia és encara un sentiment molt estés. Les ciutats estan separades per fortes línies de diferència que recorden l'apartheid. Però la gent no es divideix segons línies racials, sinó sobre la base d'una condició estranya anomenada aposimbiosi, també conegut com a ser “animals”. Ser “animaled”, el concepte al voltant del qual es construeix tota la novel·la, és el resultat d'una mutació genètica que va tenir lloc a principis dels anys 2000 i va provocar un vincle estrany entre alguns humans i animals. Una mena d’estigma, de lletra escarlata, més bé, que pateix la protagonista, Zinzi December.

La construcció del món s’aconsegueix d’una manera discreta, sigil·losa. Els personatges no passen temps explicant-se el seu món quotidià (una “càrrega” constant en altres històries SF), de manera que vas agafant el resultat, els detalls a mesura que avança la trama, i Beukes és prou bona en el seu ofici per assegurar-se que això no esdevinga en una confusió.

La trama del thriller beu de l'orgullosa tradició de Chandler i Hammett. En el camí cap a un clímax extremadament desordenat i repugnant, aporta una tendresa secreta i una humanitat al seu retrat descontrolat de l'aquí i l'ara, fent evolucionar el viatge personal de la protagonista, cap a una integritat fràgil però decidida.

Estem davant d’una bona novel·la que brilla, especialment, per la seua evocació de la Sud-àfrica urbana contemporània. És fantàstica a l'hora de captar el soroll, les olors, el xoc de colors, l'energia pura i el caos.

L'any 2011, la novel·la va guanyar el prestigiós premi Arthur C. Clark de ciència-ficció.

tan poca vida

El gran risc d’escollir una lectura a partir de les recomanacions, aparentment desinteressades dels mitjans de comunicació (que també saben fer el joc de les aparences millor que ningú), és molt gran. Per aquest motiu, la decepció pot ser monumental. Aquesta en concret, tan gran com les seues excessives 800 pàgines. Una història que, amb una quarta part hagués tingut prou i acaba esdevenint una pesada, avorrida i innecessària novel·la. Agafant (amb permís) la descripció de la meua filla, “Tan poca vida”, Hanya Yanagihara, traduïda per Alexandre Gombau per a Amsterdam, és una història pornogràfica sobre el dolor. Parla de l’amistat que tenen quatre homes que es coneixen en la universitat i dels seus èxits (com calia esperar del somni americà). Però centrat tot en el personatge de Jude. La resta són només comparses (n'hi ha dos que fan alguna cosa així com cameos, donat que entren i surten perquè no ens oblidem que hi són en l’argument). I precisament aquest personatge central és el que fa inversemblant la mateixa història. Com un xaval amb aquell pes emocional que diu tenir acaba desenvolupant una amistat tan estreta i íntima com aquella? Això no ens ho expliquen mai. Molt de salt enrere, però de forment ni un gra. I ja està, no dedicaré ni una sola reflexió més. Estalvieu-vos els més de trenta euros que val i feu cas al títol: amb tan poca vida com tenim, no podem perdre el temps amb aquesta fotesa. Feu-me cas. Estic que talle claus, sí. 

yo, otro. crónica del cambio

 

A “Yo, otro. Crónica del cambio”, llibre d'Imre Kertész, traduït per Adan Kovacsics per a Acantilado, és un text escrit de manera brillant, irònic i apassionant, que alhora vol ser un diari fragmentari dels anys 1992 a 1995. Una crònica de la vida extremadament significativa per a l'escriptor. Un cúmul de notes que són de vegades filosòfiques, de vegades literàries, de vegades plantejant qüestions morals, de vegades biogràfiques i, en ocasions meravellosament poètiques.

L’autor enceta el llibre dient: “Jo soc una ficció”, en un intent d’entendre què és aquest “jo”, i què l’ha fet i l’ha canviat. Kertész s'enfronta constantment al passat, incloses les seues experiències d'Auschwitz, amb un to instructiu i a l’hora, distanciat —”Déu va crear el món, l’home va crear Auschwitz”—. Ens mostra una realitat que va conéixer de primera mà i que no ha pogut superar: forma part del seu ésser i tota la seua vida —diu— ha estat un seguit de reescriptures del que significa l’existència que li ha quedat com a supervivent. Què és l’antisemitisme i la culpa, són qüestions que sorgeixen constantment i originen més preguntes i arguments que no sempre pot respondre i que obrin rutes quasi divergents. I, en aquest camí, el jo deixa de ser el que és, allò que havia sigut, per esdevenir una altra cosa. Un canvi constant que mira d’explicar-se. Una ficció impregnada de realitat.

En resum: un text catàrtic i fascinant.

P.D. La versió en català és de Quaderns Crema.

en lo que preferiría no pensar

“En lo que preferiría no pensar”, escrita per la neerlandesa Jente Posthuma (quina gràcia el nom), traduida per Catalina Ginard Féron i publicada per Bunker Books, és una novel·la curta (237 pàgines), escrita a manera d’un inventari de records però sense ordre cronològic. Una construcció que, potser, mira de posar-nos al davant una mena de mapa emocional a través del qual no ens perdem en la itinerància fallida (si més no, la meua) de la seua lectura. 

Dos germans bessons (un noi i una noia), tenen una mena de relació d’amor odi. Ella intenta resoldre l’enigma sobre el seu suïcidi (no faig cap espòiler, no patiu). Encaixar-se al buit que li provoca aquella desaparició de la mateixa manera maldestra que amb la que va intentar viure l’acoblament quan encara era viu. Un lligam que, contat així, em resulta bastant complicat d’entendre. Em costa arribar a la justificació del perquè aquesta dona viu una obsessió que l’allunya fins i tot de tenir interessos i ambicions personals pròpies. 

En un país com Holanda, el suïcidi és la causa més important al món, el tema queda bastant diluït després d’una acumulació d’introspeccions que se’ns fa pesada a mesura que avancem i malgrat estar esguitada d’anècdotes i fets relacionats amb aquest tema i que compta amb la fascinació (malaltissa) dels dos germans. Trobem, per exemple, referències a la Sylvia Plath o la Virginia Woolf. I, fins i tot, del metge (sic) nazi Josef Mengele, recosits d’una manera que tampoc acaba de millorar l’entrellat de la trama. Tot són peces que no encaixen i no fan altra cosa que frustrar-nos els avanços. Només per afegir un detall: als Països Baixos, el nombre de suïcidis és molt superior al d’assassinats. Fins al punt que, per cada persona assassinada se suïciden 14,1 persones.

Referir pensaments, diàlegs i esdeveniments sembla més important per a l’autora que la mateixa història que vol contar. No la reforça ni l’aclareix. Tampoc té la capacitat per aconseguir les adients atmosferes opressives que li convenen al relat i que acaben provocant-li un sotrac al lector, la incomoditat que li demane posicionar-se, com sí que ho fa Lize Spit (“El deshielo”. Seix Barral), per posar un exemple. 

A favor, puc dir que, per moments, hi trobem bon material. Frases punyents, elaborades. Fites que ens podien haver marcat el recorregut. Com ara aquestes línies (la traducció al català és meua, que em disculpe la Catalina Ginard), on el personatge d’ella diu: “En moments de buit, com quan soc esperant el tramvia, sent que aterre al meu cos. No és el mateix que caure, primer sent les cames, després els peus i en acabant el terra. I llavors estic dret, ferm, com algú que sap el que fa al món.”

pluja de gel

Pluja de gel, escrit per l’autor suiís Peter Stamm i traduit per Joan Fontcuberta per a Quaderns Crema és la seua primera col·lecció de contes. En ell trobem nou relats, relativament breus, ambientats en diversos llocs del món i protagonitzats per personatges —joves la majoria— que, o bé miren de reeixir al bell mig d’una vida que no acaba de tenir tot el sentit que caldria, o pateixen la recerca de la parella adient, de l’amor i d’aquella seguretat que sempre ens fuig de les mans i que ens fa caminar sovint per carrers tous, fragilitzant-nos les passes. 

Stamm ho conta com si es tractés d’un observador desafectat, amb aquella distància que permet no jutjar les coses que passen. Amb frases curtes, contundents, diàfanes. Narrades sempre en primera persona, ens mostra la història i els personatges des d’un present immediat. Un instant de la seua vida amb una total absència de biografia, d’enyorança, d’història. Sota un hivern omnipresent (real o no), que va entelant les situacions d’una tristesa enganxosa, i ens fa respirar un aire glaçat que acaba ofegant-nos les alenades.

Tot i l’aparent manca d’emoció en la narrativa, una de les coses més reeixides de l’autor, per a mi, és el retrat d’uns personatges atrapats en la fatalitat que és ser ells mateixos, condemnats a fer sempre allò que no voldrien o no esperaven viure.

Colpidor el relat del bany nocturn d’un grup d’amics de l’escola a un estany, que acaba de manera dramàtica, mentre el protagonista s’ho mira tot, estirat sobre la fusta d’un embarcador, a la vora d’algú amb qui, potser, no hauria d’haver estat. I l’habilitat per fer de la culpa, una emoció oblidable, incapaç de perforar la consciència. 

la revelació

"La revelació", escrita per A.M. Homes, traduïda per Elisabet Ràfols Sagués per a Angle Editorial, és una història sobre la crisi nerviosa que pateix aquell període liminar entre l'elecció d'Obama i la seua presa de possessió, viscuda pels republicans com la llarga nit fosca de l'ànima. En concret, la d’aquell a qui coneixem simplement com el Paio Gros, l’antiheroi, un donant republicà de tota la vida que lluita contra la idea de tenir un home negre dormint a la “seva” Casa Blanca. I que treballa amb la intenció de capgirar el que considera un error flagrant. Una correcció forçada, com ell mateix diu en el llibre.

El vaig agafar tot pensant en la idoneïtat de la seua proposta després del resultat de les eleccions nord-americanes i la victòria aclaparadora de Trump. Una manera d’entendre, potser, la desfeta. Però m’ha costat molt entrar-hi en el seu llenguatge, confús i inespecífic que, crec, va en contra de la mateixa narració. El que em va acabar fent pensar que és un llibre escrit en clau casolana i complicat d’entendre per a aquells que no tenim els codis necessaris per comprendre la “broma”. 

L’autora es mou entre la sàtira nacional i el drama domèstic, emfatitzant d’aquesta manera la pèrdua de rumb dels seus protagonistes, la seua indignació i confusió. No parla de personatges histriònics, com els que vam veure, astorats, assaltar el Capitoli. Si no d’altres republicans “respectables”, de mitjana edat, rics i conservadors (i per això, més perillosos), que amenacen la democràcia nord-americana. 

Sempre he sigut dels qui pensen que necessitem urgentment una bona política ficció. Novel·les que ens permeten posar en qüestió la cultura política en què estem immersos per intentar entendre què ens està passant. Imagine que aquest és l’objectiu de Homes amb aquest llibre fent, no només un passeig per la política contemporània, sinó situant-la, a més, a dintre dels espais personals i familiars on els personatges aparenten una racionalitat que deriva, més bé, en una horripilant normalitat. 

Quan llegeixes un llibre com aquest no pots fer altra cosa que pensar en allò que va dir el mestre Philip Roth sobre la dificultat per a fer creïble la política americana. Que complicat resulta fer sàtira d’una realitat ja de per sí exagerada i caricaturitzada per uns polítics difícils de superar en el seu exhibicionisme.

Malauradament, els EEUU, amb el pas del temps, s’han tornat més salvatges des d’aquell primer mandat d’Obama, i les solucions “radicals” han evolucionat més enllà de l’etapa de l’esborrany que presenta la novel·la per acabar sent la gran distopia que ara vivim amb certa dosi de pànic. 

"La revelació" és a estones divertida i a estones fosca. Ben fosca.

L’artefacte és el llibre. Baixauli enceta la mirada sobre les coses que vol narrar en “Cavall, atleta, ocell”, l’obra publicada en Periscopi, amb una convencionalitat que se’ns fa estranya als qui estem acostumats a llegir-lo. Però aviat canvia. Mentre la quotidianitat esperable va succeint-se, de sobte, un comença a veure, com de reüll, l’estranyesa, l’anomalia, allò que no saps ben bé si ha estat real o no. Com si el cervell no t’hagués pogut treure amb prestesa la part més onírica de les circumstàncies. I, malgrat això, saps que són allí. Ho vols. Defuges el dubte. És una fe que Baixauli fa sòlida, evident. Busquem aquell engranatge impossible que puga fer-nos encaixar per sobre de la trama impracticable de l’existència. Fugir del caos imposat del viure. El personatge d’Alapont és tots aquells que hem buscat el miracle en forma de píndola, de sortilegi, de màquina restauradora. Superar l’errada, tornar a solc el descarrilament del viatge.  L’artefacte funciona. El món de Baixauli funciona. Entrem en les seues històries i tot segueix allí, cert, com el deliri d’una febrada. Evolucionant. Si ho veus, és perquè existeix. El biaix de confirmació que la nostra imaginació lectora necessita per recuperar el ritme, la velocitat de la qual, potser, parla Bresson. L’art és la mirada de cua d’ull que tots necessitem per verificar les inconsistències. Sí, l’artefacte és el llibre. I funciona amb una precisió envejable. 

“El nen 44”, és el debut literari de Tom Rob Smith, publicat ací per La Magrana i traduït al català per Librada Piñero. La novel·la (primer volum d’una trilogia sobre el personatge protagonista) conta la història de Leo Demidov, un oficial del MGB (el predecessor del KGB), entestat a investigar una sèrie d'assassinats horripilants que van tindre lloc a la Unió Soviètica enmig d’un malson estalinista-orwellià. La història està basada en l'assassí de la vida real Andrei Txikatilo, conegut com l'Estripador de Rostov o el Carnisser de Rostov, que va ser responsable de 52 assassinats, la majoria dones i nens. 

Tot i que, si us he de ser sincer, el llibre m’ha semblat més bé una història sobre la supervivència en l'opressiva Rússia de Stalin que sobre la resolució d’un crim. Hi ha una tensió constant i indefugible sobre què passarà després de cada esdeveniment. No se li pot negar a l’autor l’habilitat per introduir petits trucs argumentals i enginyosos i com aconsegueix submergir-nos en una atmosfera tan angoixosa. Només per la manera tan convincent en la que està escrita paga la pena llegir-la. Els personatges de la novel·la són satisfactòriament complexos i plens de matisos. Cadascun d’ells va patint una metamorfosi davant cada repte que ha d’afrontar, cosa que els fa dubtar sobre les seues conviccions i, fins i tot, sobre els afectes que mantenen entre ells. 

Us confesse que he gaudit d’allò més llegint-lo (com feia temps!). Un viatge ple de girs inesperats, una trama trepidant i amb un final emocionant. Si us agrada el thriller intens, aquest us farà el pes. 

Potser em faig pesat fent referència constant al meu idil·li amb l’escriptor Stephen King. Una addicció reconeguda al tenebrós imaginari de les seues novel·les i on sovint mire d’apropar-me amb una fascinació que —ho reconec—, de vegades, minva, malgrat el correcte tractament de les seues històries, perquè que no em fan sentir aquella esgarrifança del descobriment. Tant fa. Soc jo, només. Lector de corfa endurida a força de revisitar-lo. Perquè el mestre és el mestre. 

Aquest volum (publicat per Plaza & Janés i traduït per Edith Zilli) no és l’original de la meua biblioteca. Fa temps —molt de temps!—, jo era un lector ingenu que confiava en la gent a la qual li deixava els llibres que recomanava amb un entusiasme perillosament encomanadís. Entusiasme que vaig aprendre a mesurar quan van deixar de tornar-me’ls. Principalment, a persones que han desaparegut de la meua vida per l’atzar constant de les circumstàncies i que han considerat que aquell objecte, tot i haver-los sigut lliurat amb passió, no han descobert en realitat el valor que li oferia. El volum que veieu a la fotografia no és aquell que vaig córrer a comprar hores després d’haver estat exposat com a novetat a l’aparador de la meua llibreria de capçalera. És una novena edició, de segona mà. En perfecte estat, però. Aquell segurament malviu cobert de pols i indiferència en alguna prestatgeria. I no continue per aquest camí perquè no vull fer-me més mala sang. 

It és protagonitzada per un grup de nens “especials” (un nen absorbit per una mare hipocondríaca, un altre jueu, un afroamericà que no va a l'escola, el típic espavilat i xerraire de les ulleres, una nena de la qual abusa sexualment el seu pare…), i ens planteja la curiosa i aterridora dualitat que tenim les persones: les que veuen i són conscients del mal i les que, tot i tenir-lo al davant, amaguen el cap sota l’ala. King ho mostra a la perfecció. Els qui veuen el terror són els qui pertanyen a una minoria. I en són conscients i planten cara perquè no tenen més remei. Són els marginats, els que viuen a la perifèria dels nostres mons perfectes. Els altres, en canvi, miren cap a un altre cantó. Fins i tot, els adults, referència de confiança i protecció il·limitada, desacreditant-se davant la violència soterrada que pateixen els nens. 

I que un pallasso, un personatge que ens hauria de proporcionar distensió i divertiment, es convertisca en el rostre de l’horror és, no solament una genialitat, sinó l’esperada resposta a la reivindicació de molts dels que fa temps pensàvem que, aquests personatges estrafolaris que omplin els entreactes durant les actuacions circenses, lluny d’oferir-nos l’alleugeriment de la rialla entre tantes emocions funambulesques, ens apropen a un estat pertorbadorament aterridor.

aprenentatges i una proposta

El llibre ha estat una adquisició de segona mà, he de ser sincer. Perquè aquesta ressenya és fruit d’una obra radicalment sincera. És un d’aquells volums que rescate sovint, per anar farcint la biblioteca personal de títols que no he pogut tindre, ni nous de trinca en el seu moment, ni en català. He llegit molt d’ençà de l’1 d’octubre del 2017. La literatura periodística n’ha tret molt de profit d’aquella fita. Des de “Tota la veritat”, també d’ARA Llibres, fins als darrers que ha publicat el president Puigdemont. El primer volia ser una descripció coral, objectiva i acurada d’aquells moments posteriors que anaven esdevenint en tragèdia. Dels posicionaments de cadascú. Dels motius més o menys justificats de cada decisió que es va prendre. La resta de llibres, ja més individuals, que no personals, són justificacions que miren d’oferir una solidesa que el temps i la crítica de tot arreu ha anat pogut traient-los. Una mena d’excusa raonada per convéncer i, alhora, posar en dubte el contrari que ha menystingut la fidelitat del compromís. Siga com siga, en cap ni un dels llegits, he trobat una veu tan humana, tan diàfana i tan sentida com la que ofereix el Jordi Cuixart en aquest llibre. La claredat de plantejaments. La versatilitat. L’honestedat. 

Soc un escèptic pel que fa als polítics. Ho porta l’edat i les conseqüències que s’han produït des d’aquell dia. Un moviment social, totalment cívic, compacte i decidit, és ara una mena de diàspora que ha decidit traslladar el lideratge dels seus preceptes a persones que lideren organitzacions on abans mai no s’havia plantejat una cosa així. Malgrat el que es diga. Potser tinc una idea equivocada. Ho accepte, si algú és capaç de contradir-me de manera raonada. Però els partits sempre van necessitats, afamats, de nous adeptes que els empenten a tirar endavant els seus propòsits que no sempre són els que demana i necessita la societat. Partits en hores baixes miren de pouar en moviments creixents per convertir en vots allò que són i perpetuar-se en les seues ambigüitats. I un partit és una eina del sistema. I una vegada encabit en l’engranatge, no fa altra cosa que perpetuar-lo, sense oferir gaire resistència. La prudència, diuen. Cal ser-hi dins per a provocar un canvi, diuen. És el seu pretext. La seua excusa. La seua renúncia. 

El llibre del Jordi Cuixart t’obri en carn viva. Perquè des del principi, és la persona, el seu compromís cívic, el que ressona durant tota la narració. I això vol dir la por, el pes terrible de la força que li cau a sobre, la resistència, les absències, el tot. Un home amb unes conviccions cíviques amb les quals creu cegament i per les quals assumeix el sacrifici que això comporta. I que malgrat l’hostilitat constant que li demostra l’aparell de l’Estat, es manté ferm en la seua innocència. Perquè ell és innocent. Víctima de la falsa justícia, que remena en la seua farsa per aixafar-lo. I no ho aconsegueix. Perquè ell creu. És legítima defensa. És resistència. I no rebutja exposar cap ni una de les seues flaqueses, que són seues i són reals i lògiques. I en tot plegat està aquesta força. Cuixart és el referent del nostre segle XXI (la nostra Rosa Parks) contra l’abús de l’Estat opressor que ens nega el pa i la sal de la llibertat. Ho és quan diu que el seu objectiu ja no és eixir de la presó, sinó demostrar la legitimitat d’allò que reivindica i que l’ha portat on és. L’home que, malgrat tot, somriu. Reivindica la seua felicitat tot i que els altres li diguen que no, que no és moment ni lloc. Però és la seua estratègia per no deixar-se véncer. Ell ofereix llum, i no té cabuda per a l’odi. 

Cuixart va citant els altres, aquells que han fet història amb la seua resistència. Els cita per testimoniar el seu aprenentatge. Ell es descriu només com l’home, l’aprenent. Sense adonar-se’n (i ací rau la grandesa!) que ell ja n’és un dels grans. I els catalans necessitem el seu mestratge per tornar a fer de la causa de l’independentisme no violent, una reivindicació cívica. Ho volem, perquè és just, malgrat la negativa de la legalitat vigent. I no ho volem contra ningú, sinó a favor de la legítima llibertat de demanar-ho, que és com dir a favor de tots. D’aquesta manera (i només d’aquesta manera) ho tornarem a fer. 

APRENENTATGES I UNA PROPOSTA. 

Jordi Cuixart.

ARA Llibres.

NOTA: No faig esment de “Les hores greus” del president Torra, perquè conté fragments tan ingenus i argumentacions de tal calibre, que fan passar vergonya, malgrat que ell aposte per una visió humana del compromís polític.

qui de casa se'n va

“I morir deu ser deixar d’escriure”

JOAN FUSTER

Podríem dir que ha estat així. Toni Cucarella ha tornat. D’allà d’on molts no l’haguérem deixat eixir. De la casa de les paraules. I torna per la porta gran. De la mà de l’editorial Amsterdam. I, de retruc, ens ha fet tornar a tots a aquell lloc del record que la novetat, sovint, s’entesta a dir que no existeix. En fer protagonista el llenguatge, Cucarella ens assenyala el camí. Tot d’expressions que encaixen en cadascun dels panys que obrin la porta a la infantesa. I la fan amable, malgrat moltes de les amargors que l’amaniren.  Rere les paraules veus la gent que ja no hi és, però que tu tens acumulada de records a l’andana de la memòria. Les paraules que van il·luminant els racons d’aquell passat que ara et sembla idíl·lic. Et torna la veu i el desig de “sentir el gust de la sal a la boca”. Vols tornar a tot allò perquè et creus més viu en aquell passat que en aquest present exhaurit de promeses, amb més pretèrit que esperances. 

Una novel·la farcida amb personatges que se’t queden a viure entre totes les trames llegides. L’oncle Cep i el seu orinal d’històries pudents. La Petra Devís, més filla de la gran puta que totes les que treballaven al carrer de les Xiques de Xàtiva. El Tarek, propietari d’una llibreria (boutiquerie) a París. 

“Qui de casa se’n va” és, en aquest llibre, una dita implacable. Tancar el cercle de la vida, la que vas encetar en un lloc concret i que ha anat avivant-se de situacions emocionals que condicionarà la resta de l’existència. Insistint-te en una tornada impossible. No al lloc, sinó a tots aquells apunts d’allò que vas ser. Lluitant contra el temps, que ho mata tot tan bon punt ho toca. I ser-ne sabedor, a la força, que no podràs mai restablir res d’allò que vas sentir. Perquè la novetat no sap empeltar-se de nostàlgies. La memòria és l’única casa. Però la memòria també traeix.

Llegir amb delit l’estada al París de després de la guerra, fugint de l’odi. I contada com si fos una d’aquelles novel·les policíaques, amb el detectiu descregut, obcecat amb aquell Orestes Ballester, el poeta revolucionari, mentre travessa vides i carrers, sense cap afectació per l’entorn ni per les persones amb les quals es troba, perquè mai no li tornen allò que va viure amb la intensitat que recorda. (La imatge de la coberta em recorda aquella novel·la de Simenon, “L'home que mirava passar els trens”, i ho veig com un merescut homenatge).

D’on ets, realment? L’estima marca el camí. L’origen ets tu mateix. El recorregut que fas no és altre que la recerca d’aquell origen que vas posar a totes les coses. Que se’t va imposar, més bé. I que vols trobar malgrat tota aquella colla de malparits que no han fet altra cosa que emboscar-se al teu voltant per treure’t l’alegria del viure. 

“Qui de casa se’n va” és la celebració d’una tornada. Quina gran sort tenim de recuperar el Toni Cucarella, de saber-lo, una vegada més, “escriure a bots i barrals com en una llevantada”.

amb deu o sense

He acabat el llibre de cartes creuades entre Torralba i Villatoro “Amb Déu o sense. Quaranta cartes creuades”. Fragmenta Editorial. El conjunt m’ha resultat fluix i decebedor. Potser perquè en principi esperava una controvèrsia, un combat dialèctic més radical que hagués ajudat realment a definir postures. Si més no, la meua. I, per contra, m’he trobat un diàleg entre dues persones, una convençuda de la seua fe i l’altra envejant-la sense tenir-la, que no acaben de trobar-se el to per fer més profitosa la divergència. Això fa que tot semble una mena d’aproximació, de desig d’entesa, de confluències que es busquen, de pujada de sucre en moltes ocasions, que obliguen a saltar pàgines, per redundants. El final, escrit al voltant de les festes de Nadal, és repetitiu. El pes abassegador del calendari ofega la raó i tot és un brou espesseït de bons desitjos. No ofereix la transgressió necessària per a esperonar el pensament. En canvi, hi ha hagut un parell de cartes on he pogut gaudir d’allò més, amb el tema del mal que, al meu entendre, va al moll de l’os sobre l’existència de Déu. Sobre la justificació de la teologia que el manté. Potser Villatoro, llastat per les circumstàncies personals, no acaba d’oferir l’equilibri que necessita aquell diàleg: una profitosa controvèrsia que ens obligue a treure raons que pensàvem que no teníem. Que ens obligue a posicionar-nos, a revisar-nos com a lectors que també necessitem respostes. I, en el meu cas concret, respostes que puguen servir-me per a aclarir aquest trànsit vital orfe de transcendències. No sé si m’he explicat amb aquest text. L’escric d’una tirada, quasi sense pensar. Des del ventre. Un pèl molest per no haver pogut acabar el llibre amb l’entusiasme amb el qual l’encetava, perquè m’he cansat de llegir-los pegant voltes sobre el mateix. Torralba s'encoratja en els seus arguments quan Villatoro l’obliga amb el seu escepticisme meditat. En canvi, quan només expressa nostàlgies i desitjos que no pot complir, Torralba l’adoctrina, es presenta com a autor d’un catecisme antic, de vegades amb argumentaris superats. Com si no trobés la manera o com si li resultés més senzill recórrer a allò que tots sabem i que hauríem d’acceptar sense remei. Des del meu punt de vista el llibre no acaba de complir amb la seua funció, potser per haver estat massa improvisat. En algun moment l’editor va considerar que la digressió lliure podria encaminar-lo. Però no ha estat així. Al final sembla que hi ha dos buits: un fonamentat en un misteri que sacralitza sense encomanar-se de lògica i l’altre en l’absència de transcendències que podrien ajudar-lo a acceptar la part més ombrívola de les coses.

demà, demà i demà

La novel·la “Demà, i demà, i demà” de la Gabrielle Zevin, amb traducció d’Ernest Riera, m’ha paregut molt semblant a la feixuga inversió de temps que et cal per a completar un d’aquells jocs, dels quals parla la història. L’etiqueta de fenomen literari em va poder. Això i que està publicada per Periscopi, que sempre és garantia de qualitat. Però no he trobat cap element d’immersió. Entenc que es tracta d’un treball que poua en aquesta contemporaneïtat, feta d’evasions, dotant el disseny de videojocs amb una èpica i un tractament fins i tot transgressor que no acabe de comprendre ni de compartir. La recreació de mons ficticis a partir de clàssics de la literatura que no sé en quin moment de la seua atrafegada vida han pogut llegir-se, vol elevar l’argument fins a quotes que el situen en un nivell determinat d’acceptació per segons quins lectors. Supose que tinc un munt de prejudicis en aquesta qüestió i que hauré d’exorcitzar. Una incapacitat que arrossegue cada vegada que algú mira d’acomboiar-me amb una partida d’aquells jocs histriònics i sense aparent més objecte que distreure les hores d’una manera addictiva. I em fa lamentar el munt de temps que deixe perdre sobre aquella tasca i que m’aparta del que hauria d’estar fent realment. És una sensació idèntica a la que he tingut llegint aquest llibre. Haver estat sotmés al seu excés, sense que m’ho pogués permetre.

yo que nunca supe de los hombres

Quaranta dones tancades en una gàbia, a un soterrani. I custodiades per homes amb els quals no poden interactuar sense patir el dolor dels seus fuets. No saben on són ni el propòsit del seu captiveri. No hi ha res al seu voltant que puga donar-los cap senyal. Ni evidències del pas del temps que no vegen en el seu propi cos. L’abans encara és intacte en la memòria. Flaixos que mantenen vius. Però mai no arriben a saber per què són presoneres. Només una d’elles, nascuda en captiveri, no conserva aquell passat, la protagonista que relata la història. I, de sobte, la llibertat. Els carcellers desapareixen inexplicablement i descobreixen que, el món exterior, és tan terriblement buit com el que han viscut empresonades. 

Jacqueline Harpamn, d’origen jueu, ha viscut l’experiència de l’antisemitisme. I tota aquella tragèdia sura entre les pàgines d’aquesta història. La supervivència com a únic objectiu. Mantenir-se vives. Guardar en la memòria allò que vam ser per apuntalar l’esperança de tornar-hi. La lluita (la rebel·lió interior) per trobar els apunts del món que érem. Quines possibilitats tenim de viure en un món sense referències? 

Escrita amb una prosa que enganxa des de la primera línia, fluida i perfecta, farcida de reflexions colpidores i roents i que es presenta com una història distòpica i apocalíptica. Malgrat que no deixa de ser una metàfora, una recreació de moltes de les situacions que es viuen ara als camps de concentració que la nostra indiferència permet arreu del món, i on ni a dintre, ni més enllà de les tanques que els cerquen, les víctimes troben el més petit indici d’humanitat.

“Yo que nunca supe de los hombres” (en català, "Jo, que no he conegut els homes", a Periscopi) és el relat terrible d’allò que podem perdre. Si és que no ho hem perdut ja.

el deshielo

EL DESHIELO. Lize Spit. Ed. Seix Barral.

Aquesta novel·la és en realitat un ésser viu que batega, que respira, que mossega i atordeix d’olors. També potser és només un sol òrgan, un estómac, on els fets que viuen els personatges d’aquella pertorbadora normalitat, van dissolent-se, empesos per una acidesa gàstrica de rumors i indiferències i dels que mai no acabes de fer del tot la digestió. EL DESHIELO és un llibre dur. Tant pel que fa a la seua lectura, com per a allò que ens conta a través de la seua protagonista, l’Eva, que ens parla en primera persona: aquella infantesa dura, desnonada d’afectes imprescindibles i la posterior adolescència, que converteix cada descobriment en un trauma que pesa com un bloc de gel i que arrossegues amb l’esperança que algun dia canvií la climatologia de les hores i te’l trega de sobre.

Quan comences tens la sensació que no saps on et porten. Fins que descobreixes que tot és talment com es descriu. Quan creixem en una localitat menuda, no triem mai. Som escollits. I acceptem la imposició d’aquelles circumstàncies davant la por d’esdevenir sols. Perquè sabem que, si això passa, ens convertirem en el blanc de tota aquella anomalia col·lectiva. Acceptar és la forma d’existir en un poble petit. De sobreviure.

L’autora narra la història en tres temps perfectament simultaniejats: el retorn de la protagonista al poble natal, temps després que passaren aquells fets trasbalsadors, l’estiu del 2002 i un tercer que va acumulant-se de moments del passat de l’Eva.

En un començament, els esdeveniments semblen una mica repetitius i això col·labora en aquella sensació de pesantor que se t’acumula a cada pàgina. Fins que vas aprofundint en aquell pou que sembla que no s’acaba mai i on acabes ofegant-te. I llavors no vols parar, perquè necessites sortir i respirar. Acabar per salvar-te. Tot i que saps que hi ha llocs reals on això no és possible.

afterland

Lauren Beukes no és una nouvinguda a la meua biblioteca personal. Va fer la seua entrada per la porta gran amb “Les lluminoses”, un thriller fascinant sobre una noia que sobreviu al brutal intent d’assassinat d’un home que no hauria d’haver existit. En “Afterland” Beukes fa palesa de nou la seua notòria i extraordinària capacitat narrativa i el total domini de la ciència-ficció. Tant pel que fa a la construcció d’una trama absorbent, que et deixa sense alé, com pel que fa al fascinant ús del llenguatge, oferint-nos perles com ara les que podem trobar, per exemple, a la pàgina 40: “Cualquier cosa puede convertirse en un agujero negro si se la comprime lo suficiente. Así fue como reaccionó Tayla: se contrajo bajo la densidad de su tristeza y absorbió toda la luz.”

“Afterland” és una novel·la que conta, d’una manera visionària i terroríficament versemblant, com un virus erradica sense remei una part ben concreta de la humanitat: els homes, i obliga les dones a agafar les regnes del món. El llibre planteja una idea sobre la família i els sacrificis que cal fer-ne per a mantenir-la i acaba convertint-se en una reflexió sobre el paper que ha de mantenir la literatura i de com cal tractar-la perquè ens resulte de debò un instrument al servei de la transformació. Només cal que pareu atenció, entre altres, al diàleg entre Miles i sa mare, a la pàgina 458. És per emmarcar.

cuento de hadas

Si hi ha algú que pot revisitar els contes infantils amb la mirada d’un adult, copsant tota allò de pertorbador i terrorífic que contenen és, sense cap mena de dubte, l’Stephen King. I, en certa manera, això és el que ha fet. Aquell món que ha moblat els inicis del nostre imaginari, existeix. I es pot accedir des d’un pou ocult en una caseta d’eines de llaurança d’un petit poble d’Illinois. Un adolescent de disset anys hi accedeix i ens ho conta. Després d’una treballada primera part, excel·lent i tant marca de la casa, King ens fa entrar en aquella fantasia, però amb vacil·lacions que li són impròpies. De fet, en tot allò que descriu, has de posar més imaginació, del que ell posa en detall en la reconstrucció. Amb un llenguatge estranyament empobrit, repetitiu. I és el primer cop que veig com li resulten d’indiferents un bon grapat de personatges, que acompanyen la història i dels quals en sabem ben poc. Comparses sense carisma que queden lluny d’emocionar ningú. Això m’ha deixat fora de lloc. També el final, precipitat, enllestit com a correcuita, després de més de vuit-centes pàgines. Què li passa al mestre?