Tu ja saps com són aquestes coses. Les hores del meu viure van, sovint, imposades de solituds que m’estoren la jornada en una aparent infinitud de claudicacions. I que vaig bevent-me els instants que no sé res de tu, i acabe embriac de melangies. Fins que, com en una casualitat, sona el telèfon i escolte la teua veu i, màgicament, se’m descusen les vores del riure perquè em puga ser ben ample i es belluguen les cortines que no em deixaven veure els records que tinc teus en usdefruit fins la propera trobada i s’eixuguen els vidres on em pentine la llum de la mirada i note les cançons de la meua adolescència de nou en la punta de la llengua i deixen de fer soroll els talons de la pluja caminant els carrers en retirada i torne a tenir geranis somiant-me la terra dels cossiols i el sol fent niu en els racons impossibles de la balconada. M’agrada que sigues tu la moneda que estalviava per comprar-me la dolça fruita de l’alegria.