filant prim

Enguany, aquest mes d’abril, ha estat el més paregut a les primaveres de la meua adolescència. L’alternança constant de sol i pluja. Les vesprades arraulits en algun baix d’algun amic, escoltant música. Fent plans sobre un futur que no vam agafar mai. “M’ha besat l’abril, només pensar-te”. M’obsessionen els títols dels llibres. Cada cop em resulta més difícil agafar-ne un si no em sedueix amb la coberta. No parle de la imatge, que també (hi ha dissenys horrorosos) sinó d’aquelles primeres paraules de salutació, que et conviden. Tothom parla de la primera frase. De la primera línia que encetes amb la lectura. De la genialitat que inicia el relat. I oblida que les primeres paraules són a fora, a la coberta. Sovint veus en un títol maldestre un escriptor despullat d’ofici. Un títol no hauria de ser una fita per recordar aquell llibre del que has sentit parlar en algun lloc. Un títol t’ha d’introduir directament en la història que presenta. Néstor, el llibreter de l’Alcúdia, sempre em diu que faig els títols molt llargs. I em pregunta per què. I no sé com dir-li que els llibres comencen a ser escrits, contats, en el títol. En aquell primer sintagma o frase o oració que recorre la imatge de la coberta. Amb sort, te'n fas còmplice. Recorde, per exemple, “Inventari de coses perdudes”, “Confieso que he vivido”, “Vides desafinades”, “El present vulnerable”. La poètica que amera l’expressió d’aquell concepte. L’arrel directe amb allò que t’agrada llegir. I no el deceben, mai. Perquè el contingut té aquella acurada condició que s’ha exercit en la presentació, embolcallant-te el propòsit.