filant prim

De quan en quan em deixe caure pel Re-Read de Sabadell. Aquella franquícia de llibreries de segones oportunitats. N’he vist algunes, en altres llocs. A València ciutat, per exemple. Però aquesta m’agrada perquè és molt gran i té aquella mena d’ordre improvisat que et permet aventurar-te de troballes entre els prestatges atapeïts. Tot és encalçat en el racó més inversemblant. I això t’obliga a ajupir-te i remenar i eixir després amb les mans empolsegades, ennegrides d’aquella sutja que agafen les coses oblidades. Tinc un mètode de recerca molt particular. Primer busque el meus llibres. Vull dir, aquells que he publicat. Perquè, després del so que fan els llibres quan cauen de cop sobre la seua lleixa per manca de suport, trobar-te un del que tu ets autor en aquell lloc, és la cosa que més tristor em pot produir. Sempre pense que aquell desnonament ha estat conseqüència de la manca d’interès. Una obra que no mereix romandre a la biblioteca de casa, que ha perdut la seua essencialitat (si es que alguna vegada l’ha tinguda), que pateix aquella disfunció de ser-ne prescindible, m’angoixa. Accentua la perenne sensació de fracàs que arrossegue constantment, des que escric. Jo mateix tinc llibres dels que m’agradaria desfer-me’n, però m’ho mire una i altra vegada, esperonat per l’espai que aconseguiré amb noves adquisicions i, malgrat això, no puc. Aquell animal literari, independentment del seu pedigrí, m’acusa com un ésser abandonat, amb el seu tot de silencis de paper. Per això repasse, en primer lloc, les lleixes dels que hi són catalogats alfabèticament. Faig un repàs exhaustiu per la lletra v. Un a un, perquè hi ha gent que fa les seues recerques amb total indiferència d’ordre i després els deixa en qualsevol lloc, sense considerar el tracte que el volum ha pogut fer amb els altres amb qui ha compartit aquella orfandat sobrevinguda. I li’n procura una de nova. Quan em quede mitjanament tranquil, continue. Manies. Si durant l’exploració me’n trobe d’algun amic, instintivament, també l’agafe. Com si fos el fill d’algun conegut que s’ha perdut i que vol recuperar el camí a casa i en veure’m, se m’abraça perquè creu que ja és salvat. Exagere, sí. 

Els llibres de segona mà porten, a més de la història pròpia, una altra d’afegida. En moltes ocasions, els propietaris, han fet servir les zones en blanc de les pàgines per escriure alguna cosa. No parle de les anotacions d’estudi. Aquelles que omplen els marges i van conceptualitzant, en una mena de mapa boig, el que es llegeix. Parle de les petites pensades que s’han quedat allà dins. Avui me n’he trobat una, en la darrera pàgina d’un llibre de Juan José Millás, que no tenia. Una anotació escrita mentre el volum era al revés. Fa pensar que eren paraules que no podia contenir. Aquell pensament sobrevingut que no pots aturar. La dèria de la que t’has de desfer. “Quería escribirte mil cosas, pero no quiero gastar mi tiempo en ello; no sé a qué estás jugando. Yo ya no quiero seguir así”. Escrites, potser, en el racó d’una cafeteria, davant del finestral que permet veure el carrer, segurament mullat. Perquè la pluja encomana la malenconia. Obri les ferides de l’enyor. La vida banyada es torna un espill sobre el que s’hi reflecteix l’ànima. I llavors escrius. Que és una manera de plorar discretament. Sobre un tovalló de paper o d’una petita llibreta que sempre portes a sobre o en els marges d’un llibre amb el que mires de distreure les quimeres. 

No sempre serà el propietari original qui se’n desfarà, de la biblioteca personal. Supose que, en la majoria dels casos, seran els hereus. Els fills, aclaparats per la vastitud d’aquelles llibreries. Necessitats d’espai per acumular més buit. Indiferents a les coses que contenen, més enllà de les publicades. Aquelles anotacions que han estat també la vida de la que, sense voler o sense saber, s’hi desfan. Avui, per exemple, mentre esperava que m’atengueren, amb el grapat de llibres esperant-me, perfectament amuntegats sobre el taulell, ha entrat una dona arrossegant un carro de la compra, ple a vessar de llibres. M’ha mirat amb incomoditat. La dependenta, abans d’atendre’m, se li ha adreçat i la dona li ha dit, mentre em mirava sense dissimular la vergonya, que estaven mudant-se a un pis més petit i que havien decidit fer neteja, alliberar-se. Somreia amb la mateixa manca de convicció amb la que pronunciava aquella justificació. Mire d’apartar els pensaments que em venen, corrents per la praderia lliure de la imaginació. Les raons reals de necessitat que l’han empès a desfer-se’n. El grapat d’euros que aconseguirà i amb el que mirarà d’alentir la despesa inevitable en la que vivim. El preu excessiu que ens han imposat per ser-hi. L’he vista dipositar els llibres a poc a poc, mentre la dependenta feia una valoració comptable. Els deixava boca en avall, impedint que pogués veure les cobertes ni llegir-ne el títol. Preocupada per despullar, davant meu, la intimitat que allò suposava. He marxat abans no acabés aquella estranya operació comercial. Continue pensant en els fills abandonats, perduts. Els esclaus venuts en un mercat salvatge. Els adéus que no es poden pronunciar malgrat les pàgines que acumulen. He eixit de la llibreria i no plovia. Als carrers, vull dir.