dimarts, 3 de maig de 2022

Envellir és aprendre a perdre. De vegades hi ha frases així. Contundents. Cimentades de veritat. Bancs de boira que no pots travessar. Fa només uns minuts que he acabat “Les gratituds” de Delphine de Vigan. Traduïda al català pel Jordi Martín Lloret, amb aquella recerca de paraules que sempre et fa pensar en la proximitat. No geogràfica, sinó emocional. La precisió de les paraules per considerar-te arribat a l’escena. Et deixa la clau a la mà perquè et sentes a casa. Perquè no en resultes aliè a aquella confidència que és aquesta excel·lent novel·la. Perquè pugues ser-ne al bell mig d’aquella intimitat i amerar-te de tot el que es diu. La història de la Michka, a qui li fugen les paraules com a conseqüència d’una afàsia i que es veu obligada a viure en una residència, perquè no pot ser-hi sola, m’ha colpit. M’ha tocat. Allà a dintre. Al final de la vida la paraula més adient és gràcies. Agafar de la memòria cada presència propera que t’ha permès ser allò que ets, aconseguir allò que tens. Pensar en els arquitectes que t’han planificat l’existència, ni que siga de gairell. I mostrar gratitud. Per poder marxar. Ser vençut només per les hores exhaurides. Un seguit de generositats, petites i grans, ens han configurat. Deixar l’estel de l’agraïment després de nosaltres. Aquell camí d’escuma que fem en allunyar-nos. Apuntant la distància de la pèrdua. Certificar d’alguna manera que hem sabut ser profitosos després de cada gest que se’ns ha posat a sobre. Feia temps que no plorava davant d’un llibre, mentre m’engolia les darreres pàgines.