filant prim

Si una població no us acull ni us escolta, sortiu-ne  

i espolseu-vos la pols dels peus com a acusació contra ells.   

Mc 6,11

Finalment ha arribat el certificat d’apostasia. En sentir el carter anunciant-me l’arribada d’una carta certificada m’he esglaiat. Un document revestit de tanta consideració en el tracte només pot ser una mala notícia. Un impost que cal atendre i que havies obviat per desconeixement. Una denúncia de trànsit. La revisió de la hipoteca del banc, que sempre et penses que no pot pujar més. Aquesta vegada no ho ha estat. Em comunicaven que, finalment, al marge del llibre de bateig, consta el meu desig de deixar de pertànyer a l’església catòlica i que, com a conseqüència, aquesta deixarà d’oferir-me els seus serveis en forma de sagraments. He de confessar que, llegint el document, m'ha vingut una mena  d’inquietud. Haver sigut durant tant de temps partícep de manera habitual en tota aquella ritualitat imposa la idea d’haver perdut protecció davant eventualitats inesperades. Una cosa més greu que donar-se de baixa de l’assegurança de la casa. Però quan fas una ullada al passat te n’adones de com ha anat minvant el teu caràcter religiós, abonat de dubtes sobre la seua funcionalitat i de quanta vida portes acumulada al marge de les seues aparences. Vas trencar el ritme a poc de casar-te. De fet, batejar els fills va ser una acció a contracor. Una claudicació, millor. La pressió familiar feia més fàcil passar per l’adreçador que no posicionar-te en contra. A poc a poc aquella representació anava resultant-me més anodina. Tota aquella gesticulació et resultava buida. Era incapaç d’extreure’n cap profit. En plena pràctica de la meua dissidència, la mare va caure malalta. Com havia fet pràcticament durant tota la seua vida, acudia angoixada per trobar suport. I al final només va trobar un capellà colèric, que aprofitava el púlpit per deixar anar tot aquell solatge de rancúnies acumulades a força de no aconseguir el reconeixement social que ell hagués volgut. La mare, una dona de missa diària que un dia vaig trobar decebuda a casa quan la feia en l’església, em deia que en escoltar-lo li venia ois. De fet li va encomanar més angunia que la quimioteràpia. Anys més tard, pensant en aquella conversa, vaig deixar anar aquests versos: 

En el fons silent d’aquella església, 

dedicada a un boig anacoreta, 

trobes la remor del patiment, 

el sabor de la tristesa 

neulada al paladar del plor, 

la humiliació de la mare malalta 

pregant, infructuosament, 

la justa claror d’una esperança.

La decisió d’abdicar en el fet religiós la vaig tindre, definitiva, el dia que vaig assumir que a l’església tant li feia el meu patiment com el de qualsevol altre. Que era una institució incapacitada per atendre el dol de ningú, malgrat les interpretacions interessades que fa de la paraula de Déu. Després de tot és un poder a la terra, malgrat que vinga investit d’una aparença de transcendència. I com tots els poders, instrumentalitza als que es veuen sotmesos als seus preceptes. L’església és un anacronisme fonamentat de privilegis i de masses acrítiques que la mantenen convençudes que un soliloqui plagiat de bones intencions en la comoditat de casa és més valuós que la proximitat d’una abraçada.