filant prim

“La branca més alta de la melancolia”. La meua dèria pels títols. Només el criteri que dorm sobre aquesta primera línia. La narració més petita. El concepte enganxat a la coberta i alhora la xarxa que ha de capturar-te la curiositat. L’ham. L’arbre envescat perquè enganxes el dol de llegir. M’obsessionen els títols. Fins i tot els propis. No puc acabar res si no tinc un títol que enllesteix amb contundència tot allò que acabe d’escriure. Aquest amb que he començat aquest apunt és de l’escriptor Josep Lluís Badal, recentment publicat. He llegit les primeres pàgines, penjades en el web editorial. Tot i ser un llibre adreçat a públic de 10 a 14 anys, no he pogut sostreure’m de la seua poesia. Aquell lirisme que llisca com una brisa entre les lletres. Encenent els llums de la memòria. Fent rotllana, immediatament, de les voluntats. La casa ja és un dipòsit d’intencions que no sé si mai podré acomplir. Lleixes atapeïdes de llibres que no sé si llegiré algun dia. El propòsit. Aquesta paraula que sempre apareix sense incomodar-me el suficient com perquè puga anar pensant en la seua família de sinònims. El propòsit, la paraula que identifica la intenció, la constant d’una vida que vols. Llegir fins deixar de respirar. Activar, al final de tot, un silenci que faça profitosa la darrera etapa de les coses. De les teues coses. Viure el fet marginal que t’ha menat totes les passes. L’alegria definitiva després de la gestió de tots els dols. Sé que hi ha límits. Condicions que no puc llegir. Ni jo, ni ningú. Aquella exposició de raons que assumim perquè en coneixem només els seus efectes. La vida no és un continuo. És un fil trencadís en alguns trams que no sempre pots predir. L’atzar, que no la sort, imposa les seues lleis. Tu vols. Avances amb l’equipatge del propòsit (un altre cop, la paraula). Apressat pels caminals irregulars. Tu vols. Però això és tot. La força de ser-hi és una energia fràgil.