filant prim

Entenc els abstencionistes. Crec que l’acció i la inacció són dues respostes polítiques, que estan legitimades en la pràctica de qualsevol democràcia. L’abstenció no sempre és una deixadesa en la suposada obligació de l’elector. No sempre és resultat d’una manca d’interès. De vegades és tot el contrari, una opció exercida per aquells que consideren que s’han menystingut qüestions cabdals, que no s’han sentit escoltats i que han acabat sucumbint al “foc amic”. Perquè no ens enganyem, els polítics tenen aquella especial tendència generalitzada d’oblidar-se’n d’allò pel qual van ser escollits en funció d’un pragmatisme que després no tenen en altres coses. De fet, l’abstencionista que s’argumenta en la seua postura és, en realitat, un radical. Entenent la paraula com a persona que va a l’arrel de les coses. Algú que creu fermament que tot es pot canviar i que si no ocorre és perquè no hi ha suficient voluntat per fer-ho. En aquest cas, voluntat política. Aquesta radicalitat va lligada a l’idealisme i, perdoneu, a la ingenuïtat. Perquè no hi ha democràcia al món que demostre ser un total reflex de la voluntat dels seus electors. Ho escric recordant, per exemple, com m’omplia de goig llegir de quina manera havia resolt el govern d’Islàndia la crisi bancària que a l’estat espanyol havia suposat una pluja milionària als bancs per salvar-los el cul, a fons perdut. Mentre que els islandesos engarjolaven banquers a dojo i els feien efectivament responsables de la desfeta. Aquell gest em resultava francament admirable. Em movia la ingènua pretensió de considerar que aquella gent, els habitants d’aquell indret, eren éssers que assumien un nivell de civilitat envejable, malgrat que la societat islandesa no té res d’admirable, sent com és profundament xenòfoba. Però els idealistes som així. Trobem motiu tant per a una cosa com per a l’altra. Potser és la nostra manera d’exercir el pragmatisme amb arguments de l’altre cantó. El que ens justifica en els nostres posicionaments. L’apuntalament ideològic sempre troba referència en algun indret del món. Però l’abstencionista també és algú que, voluntàriament, ha decidit no involucrar-se. Perquè el seu dia a dia ja és així. De casa a la feina i de la feina a casa. I les estones d’oci són per desconnectar, fins i tot, de la realitat. Una mena d’alienació que mai posen en qüestió ni quan són víctimes de la deficitària gestió de l’administració i els serveis que ens presta. L’apoliticisme d’aquella no-voluntat, de preferir mantenir-se al marge. En un sistema com el nostre, pervertit ja en el mateix recompte de vots, resulta molt agosarat dir que la presència de l’extrema dreta a les institucions és responsabilitat d’aquells que fan de l’abstenció la seua resposta política. Però això no treu que, sota l’alerta del que està passant, alguns decidim que no ens fa profit, ni que siga per consciència (aquella, precisament, que tenim idealitzada i que no ens deixa gaudir de la vida perquè no tenim la dosi de menfotisme que tenen altres), mantenir una actitud de reserva i passem a l’acció del vot. Tot creient que, si finalment la dreta acapara el poder que mai no hauria de tenir, no ha estat per mi, que m’he tapat el nas i, a contracor, torne a posar la papereta. Sense més il·lusió que pensar que he col·locat un maó més que puga barrar el camí del feixisme (mireu l’idealisme, com treu les seues metàfores). Una consciència pragmàtica que em diu que ja no es tracta del pa sencer, sinó de no perdre les molles. Si el fill del forner de Burjassot sàpigues que Mercadona ja fa temps que li va guanyar la mà a les fleques tradicionals...