filant prim

Ahir vam acabar el dia amb una sessió insòlita de cinema. Tan insòlita com la proposta que ens va acomboiar per anar-hi. La pel·lícula, “Els encantats” de l’Elena Trapé, amb una Laia Costa que interpreta el seu paper de tal manera, que pocs minuts després el personatge ja et sembla versemblant. I és tot un repte, perquè més que la narració d’una història, és el retrat d’un estat anímic, presentat sense artificis (en molt poques ocasions, les situacions es presenten sota el recurs d’una música que subratlle el que passa), sense trampes. Amb un guió sòlid. És inevitable que et recorde altres films com “Estiu del 93”, per la manera de contar les coses, com si no hi hagués hagut un assaig previ. Tot és així. I d’aquesta manera ho veus, ho entens i ho saps. Prendre decisions complicades i després mirar de buscar respostes en una nostàlgia que no fa sinó empitjorar-les. Perquè fa temps, molt de temps, que has estat desnonat d’aquell passat. I aquesta desubicació en la qual ara et trobes no fa altra cosa que augmentar la culpa que et revisita, precisament, amb cada objecte de l’ahir més recent. De sobte no ets d’enlloc i no saps com arreglar-ho. El cinema fet per dones posa l’accent en unes transcendències que van més enllà de qualsevol èpica, perquè són allò que se’ns travessa en la menja dels dies. L’espina allotjada a la gola que ens recorda aquell àpat que no sabem com acabar de pair. I, precisament per això, ho fa més necessari. Sobta també comprovar que la capacitat tècnica, sobretot pel que fa al so, és immensament superior a moltes pel·lícules espanyoles, que es manifesten incapaces de poder enregistrar amb un mínim de qualitat els diàlegs dels personatges sense que acaben semblant un grapat de farfallosos vinguts d’algun racó obtús de la geografia més indocumentada.